El futbol és també metàfora de vida i camina de la maneta amb els canvis socials. Arriba la República i la convulsa dècada dels trenta. La directiva blaugrana no sap preparar relleu per a la magnífica generació de ‘L’Edat d’Or’, liderada per Samitier, i l’equip entra en un sot de rendiment esportiu. El públic està més pels mítings, per canviar el món i el país que no pas per acudir a Les Corts. Democràcia popular enfrontada als totalitarismes naixents. Torna L’Avi Macià, ja tenim Estatut i l’Athletic de Bilbao apallissa el Barça per 12-1 en la pitjor derrota de la història. Després de la primera sòcia, la pionera Edelmira Calvetó, entra al club la primera directiva, Anna Maria Martínez Sagi, una altra més de les catalanes lluitadores desconegudes encara avui. En sec, el jove empresari i polític Josep Sunyol assoleix la presidència com una alenada d’aire fresc. L’home de ‘La Rambla’, l’ideòleg del concepte ‘esport i ciutadania’, porta l’esperança de renovació quan un conflicte armat a la pell de brau resultava encara inimaginable. Saba nova sobre la gespa amb promeses de la terra de contrastada qualitat, com ‘El Mestre’ Escolà, Raich o Martí Vantolrà, fan que torni la il·lusió al soci.
Fins que arriba el 18 de juliol, l’alçament dels militars revoltats, i tot s’espatlla. Els futbolistes també pateixen la tragèdia: El canari Arocha morirà al front de Terol entre les files nacionals i la seu del club es bombardejada pels avions italians. L’actuació heroica del conserge Josep Cubells salvarà el patrimoni, igual que abans havien preservat el club gent que no mereix oblit, com Rossend Calvet o Àngel Mur, pare, que es neguen a veure el Barça confiscat i salven l’entitat forjant un fantasmagòric Comitè de Treballadors.
President Josep Sunyol
Al front del Guadarrama, Sunyol havia estat afusellat en les primeries d’aquesta guerra que serviria d’assaig a crueltats encara superiors. Finalment, el succeirà Francesc Xavier Casals, un altre heroi avui desconegut per qui hauríem de sentir veneració, exemple de servei a la causa. Des de Mèxic, l’equip rep una invitació per jugar una gira en el país de Lázaro Cárdenas, el millor aliat de la legalitat espanyola enmig de tanta teòrica neutralitat de les democràcies. Quinze jugadors s’embarquen per guanyar quinze mil dòlars que, dipositats a París, asseguraran la continuïtat del Futbol Club Barcelona quan acabi el desori. De pas, els futbolistes troben així la manera d’ajudar l’economia de les seves famílies i d’allunyar-se del fragor del combat. Ser un famós de la pilota en aquells temps no resultava cap salconduit, ans el contrari. Ja que es senten sans i estalvis, allarguen el viatge fins els Estats Units amb quatre partits més contra equips de Brooklyn, el populós barri novaiorquès, on els emigrants practiquen un joc allà pràcticament desconegut. L’exèrcit ‘nacional’ avança cap a la victòria, però el Barça no se’n amaga i continua coherent amb els seus principis. Així, un batalló de catalans aguanta la crua batalla de l’Ebre esperonat per una bandera que el club els ha dedicat, titllant-los d’herois. Res a fer, el destí està marcat i Barcelona cau en mans dels ocupants a les darreries de gener del 39. Com si fos un caprici de la providència, els mateixos que quasi tres anys abans el salvaven de caure en mans anarcosindicalistes, ara mostren un enginy superlatiu per negar-li el botí blaugrana a l’exèrcit vencedor, que volia convertir Les Corts en aparcament de logística militar. No ho aconsegueixen, però la victòria sembla pírrica. La República, Catalunya i també el Barça han perdut la guerra i aviat comprovaran que els guanyadors no coneixen el terme compassió per molta religió que brandin com a tret identitari.
L’equip del Barça abans de la Guerra Civil
Tants anys ja de fidelitat a les idees catalanistes, de representació simbòlica del país, signifiquen una costosa factura que els feixistes fan pagar al Barça. I de quina manera. A banda de depurar tothom, igual que en la vida civil, i d’exigir garanties de fidelitat al Movimiento, li canvien el nom i l’espanyolitzen. Encara sort, s’havien plantejat posar-li el nom d’España com a exemple per a dissidents i, també, fer-lo desaparèixer del mapa. Actes que avui semblen malsons surrealistes per ‘exorcitzar’ Les Corts d’esperits separatistes i gent de confiança per manar al club, que ara escriu en castellà per imperatiu invasor. Al final de la contesa, quan s’inicia una postguerra que resultarà tan mísera com interminable, només queden 2.500 socis actius. Arriba la dècada dels 40, la de l’estraperlo, el racionament, la por al cos i a l’ànima i la identitat arrabassada. El Barcelona, ràpidament, es convertirà en l’últim aixopluc emocional d’un catalanisme al que s’aplica desig de genocidi cultural. No ho aconseguiran, encara que ho creguin a prop: deu anys després, la xifra d’associats ja arribarà als 25.000.
Malgrat totes les penúries i a Les Corts encara es parlarà la llengua prohibida. Voluntat de resiliència a prova de ‘Caudillos’. Seguim.
Frederic Porta, periodista i escriptor
No et perdis la resta d’articles relacionats publicats a VIBRANT
Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT
