Uniformitat catòlica i persecució religiosa des de la gènesi de l’imperi espanyol

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

Després que, l’any 1469, es casaren en secret els reis Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, tots dos membres de la dinastia castellana dels Trastàmara, començà un nou temps als diferents reialmes medievals de la península Ibèrica. La pluralitat religiosa, tan present en unes terres amb una destacada presència de les minories musulmana i jueva, anava a ser tenaçment combatuda des dels poders absoluts de la corona i de l’Església catòlica.

L’any 1474 els dos monarques consumaven la unió de les dues corones, aquest seria l’inici de l’Imperi Espanyol. El seu regnat estaria presidit per una política de caràcter expansionista amb nombroses conquestes, accentuades pel descobriment d’Amèrica. Tanmateix, a partir d’aquest moment de la unió de les dues corones, totes aquestes conquestes s’entendrien només com a patrimonials i exclusives de Castella, i això començant per la conquesta del regne nassarita de Granada (1492) i seguint per les africanes (les Illes Canàries en 1496), o les realitzades després del descobriment d’Amèrica. Posteriorment, es va arribar a prohibir el comerç dels Estats de la Corona d’Aragó amb les noves colònies d’ultramar.

Finalment, el 1478, per iniciativa del rei Ferran amb la butlla del Papa Sixt IV, es crea el Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició, depenent directament de la corona hispànica, ràpidament estenia els seus tentacles als països de la Corona Catalana-Aragonesa, on va arribar l’any 1483. La Inquisició tindria ací un control polític i serien els monarques castellans els encarregats de designar tots els seus càrrecs. El primer Inquisidor general va ser el frare dominic castellà, Tomàs de Torquemada, ell tenia potestat tant a Castella com a la Corona d’Aragó, posat que aquesta era l’única institució que llavors compartien ambdues corones. Es van disposar inquisidors castellans capitanejant arreu de la Corona Catalana-aragonesa i l’obligatorietat que els llibres s’imprimissin exclusivament en llengua castellana o llatí, per facilitar-los la supervisió del contingut. Amb un instrument com aquest, la monarquia hispànica encetaria una persecució ferotge contra les minories religioses, destinada a aconseguir el predomini absolut del catolicisme.

“Auto de fe presidido por santo Domingo de Guzmán”, de Pedro Berruguete (1490)

L’expulsió de les minories religioses

 

Els jueus

Només finalitzar la campanya de Granada, el 31 de març de 1492, molt poc després de la capitulació del rei Boabdil de Granada, els Reis Catòlics signaren el Decret de l’Alhambra. Per aquest edicte, s’obligava a partir de tots els regnes sota el seu domini a tots els jueus sense excepció, sota pena de mort i confiscació de tots els seus béns. Només aquells que es convertiren al catolicisme podrien escapar d’aquest cruel designi.

Per aquest decret s’establí un període de quatre mesos per a abandonar la península Ibèrica, el qual fou finalment ampliat en deu dies per l’inquisidor Torquemada. Es permetia la venda de les seues pertinences i la repatriació de llurs fortunes mitjançant les lletres de canvi, però se’ls va prohibir dur-se or, plata, monedes o cavalls. La desobediència d’aquest edicte suposaria la immediata condemna a mort i la confiscació de tots els seus béns. De fet, foren nombrosos els cremats en vida per la Inquisició en incomplir aquest decret.

El nombre total d’expulsats no s’ha arribat mai a conèixer amb exactitud. De fet, després de l’assalt als calls de 1391, molts jueus ja havien fugit per temor de perdre la vida. Es calcula que foren més de 300.000 els deportats. Pel que fa a les seues destinacions, cal dir que fugiren inicialment a Navarra i Portugal (fins a ser expulsats poc després d’aquests regnes) d’altres anaren a Flandes, Nord d’Àfrica, Itàlia o Grècia, que aleshores estava sota el domini de l’Imperi Otomà.

Només una part de l’elit jueva va optar per la conversió al catolicisme. I, tanmateix, no es va estalviar del tot la persecució Inquisitorial.

Decret de l’Alhambra: «Nosotros ordenamos además en este edicto que los Judíos y Judías cualquiera edad que residan en nuestros dominios o territorios que partan con sus hijos e hijas, sirvientes y familiares pequeños o grandes de todas las edades al fin de Julio de este año y que no se atrevan a regresar a nuestras tierras y que no tomen un paso adelante a traspasar de la manera que si algún Judío que no acepte este edicto si acaso es encontrado en estos dominios o regresa será culpado a muerte y confiscación de sus bienes.»

Els moriscos

Ja al segle XVII, un hereu dels Reis Catòlics, el rei Felip III d’Àustria va decretar l’expulsió de tots els moriscos dels estats sota la seva potestat; començant pels del Regne de València, on eren una minoria molt estimable, i on es va fer públic l’edicte de la seva expulsió el dia 22 de setembre de 1609.

La decisió de la deportació dels moriscos valencians fou presa a Valladolid el dia 4 d’abril de 1609 en una reunió del Consell d’Estat, amb la presència del Duc d’Alba, del Contestable de Castella, el Comanador de Lleó i del cardenal de Toledo. La mesura tenia d’antuvi el suport de l’arquebisbe de València, Joan de Ribera i del duc de Lerma, privat del rei Felip III. El ban de l’expulsió morisca, fet públic per ordre del Marquès de Caracena, virrei del Regne de València, ordenava la presència en tres dies de tots els moriscos del Regne al port on se’ls indiqués per embarcar en les galeres disposades pel rei cap a Barbària. Només se’ls permetia dur-se amb ells allò que poguessin carregar sobre les seves espatlles i s’amenaçava de mort a aquells que desafiessin les ordres reials.

Ningú va poder escapar d’aquesta expulsió general, i si algú es va amagar o va ser ocultat, va ser obligat a embarcar sense cap excusa.

A la pràctica es varen expulsar prop de 130.000 persones, un terç de la població total del país. Quedaren exclosos d’embarcar cap a l’Àfrica alguns dels fills dels expulsats, menors de 14 anys; singularment molts dels que s’havien revoltat contra la deportació a Les serres de La Guar i la Muela de Cortes. Es calcula que es quedaren al Regne de València 2.447 xiquets moriscos, els quals foren venuts com a esclaus a cristians benestants, preveres i senyors; la majoria d’ells no varen arribar a l’edat adulta.

A l’expulsió dels moriscos valencians seguiren els de la resta de territoris de la monarquia hispànica, per bé que el seu nombre no va arribar a la xifra dels valencians.

Embarcament de moriscos al Grau de València, de Pere Oromig (1616)

La puresa de sang i la repressió contra els conversos

 

La conversió al catolicisme no va lliurar a les persones d’origen jueu o morisc de patir la persecució de la Inquisició, que sospitava de qualsevol que fos descendent d’alguna minoria religiosa.

Així mateix, a pobles i viles els capellans feien constar la condició de “fills de moros expulsats” de tots aquells contraents de matrimoni que tenien aquesta condició. Aquest estigma va arribar, en alguns casos, a néts dels expulsats; com fou el cas d’Alonso Marco, casat a Pego l’any 1657, i que era fill d’uns fills de moriscos casats a Villena, el qual era encara assenyalat pel seu origen 38 anys després de l’expulsió dels seus avantpassats.

Pel que fa als jueus conversos que  restaren als regnes de la monarquia Hispànica, es calcula que se’n podien haver quedat uns 100.000. La Inquisició va crear uns estatuts de puresa de sang pel qual es discriminava i processava a tots aquells conversos sospitosos de practicar en secret la seva antiga religió, els quals eren coneguts com a “marranos” per la Inquisició i els sectors més intransigents de l’Església catòlica, foren estigmatitzats i perseguits i alguns d’ells acabaren morint, cremats a la foguera.

El sol fet de tenir ascendents jueus o musulmans ja era motiu de sospita i d’exclusió immediata de qualsevol institució. Per als inquisidors no era suficient estar batejat i ser un practicant regular de la religió catòlica per veure’s lliure d’aquest pecat d’origen.

La reforma luterana i la persecució contra els protestants

 

El dia 17 d’octubre de 1517 el frare agustí, Martí Luter, deixava clavades les 95 tesis de la seva Reforma a la porta de l’església de Tots Sants de la ciutat saxona de Wittenberg (Alemanya). Aquest gest és considerat com l’inici del cisma protestant que remouria la història d’Europa. La creació de les esglésies reformades, fora de l’obediència del Papa de Roma, va provocar l’esclat de la Guerra dels 30 anys (1618-1648), en la qual els monarques espanyols de la casa d’Àustria es veieren directament implicats. La seva derrota acabaria deslligant els territoris alemanys del poder dels Àustries espanyols.

La reacció de l’església de Roma es va concretar en la idea de la Contrareforma i es va fer realitat al Concili de Trento (1545-1563), on es posaren les bases del nou catolicisme.

Malgrat que la monarquia Hispànica va ser un dels puntals de la Contrareforma, les tesis protestants també arribaren a la península Ibèrica. Se sap que al segle XVI existia un grup de luterans a Valladolid i un altre de calvinistes a Sevilla. Entre els destacats luterans cal esmentar Juan Valdés (natural de Conca), que era un humanista i erasmista, i que va ser denunciat a la Inquisició l’any 1529 i hagué de fugir a Itàlia.

A Barcelona, el primer acte de fe es va produir l’any 1539 i en ell van ser denunciats per protestants un grup de francesos i occitans. L’any 1542 la Inquisició va tenir constància de la presència de 8 heretges luterans a la capital catalana, tots els quals foren jutjats i condemnats en sentència pública llegida el dia 12 de juliol de 1562 a la plaça del Rei. Poca cosa se’n sap d’altres protestants a Catalunya, posat que el temor de ser denunciats els feia viure en secret les seves creences religioses.

És ben palès que l’imperi espanyol s’ha bastit amb la força de la repressió religiosa. 

Tribunal de la Inquisicio de Francisco de Goya, 1812-1819

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)