Una petita bibliografia sobre els almogàvers

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Els almogàvers! Aquest nom de ressonàncies medievals i gairebé mítiques ens transporta a un món ideal de plenitud nacional, en el qual els catalans dominàvem la Mediterrània, vam estendre l’oficialitat de la nostra llengua fins a l’Hèl·lade i les quatre barres onejaven orgulloses a l’Acròpolis d’Atenes, anomenada “el castell de Cetines” pels catalans. Que lluny que ens queda aquella Catalunya que es feia respectar arreu, quan ni tan sols els peixos gosaven nedar per la Mediterrània si no duien el senyal de les quatre barres catalanes, segons l’abrandat cronista Ramon Muntaner! Que lluny que ens queda, ara que la nostra llengua s’esllangueix, la nostra llibertat no és respectada i els nostres símbols i la nostra identitat són ultratjats per l’ocupant!

 

Els almogàvers, els guerrers salvatges i sanguinaris, els mercenaris que van servir lleialment el Casal de Barcelona en les seves campanyes d’expansió vers Mallorca i València, vers Múrcia, Sicília, Nàpols, Grècia i l’Anatòlia! Eren guerrers catalans, ans també aragonesos, gent de baixa condició, avesats a lluitar amb poc equipament, sobre qualsevol terreny i contra qualsevol casta d’enemic. S’enfrontaren als sarraïns a València, als cavallers de la mort angevins a Sicília i Nàpols, als turcs a l’Àsia Menor, als bizantins a la Tràcia i als cavallers francs establerts a Grècia a la batalla del Cefís. Deixaren un record de mort i destrucció arreu on passaren, fins al punt que encara són tristament remembrats a Grècia i als Balcans.

Ja sabem que el tremp de la nostra gent en ple segle XXI, i encara menys els dels nostres polítics –sí, aquells polítics que deien que havien de fer la independència l’any 2017 i que ens van deixar més penjats que un pernil…-, no té res a veure amb el dels guerrers catalans dels segles XIII i XIV. Però, com a mínim, els catalans d’avui ens en recordem, dels almogàvers? Ocupen un lloc important en la nostra memòria com a poble? Els catalans del segle XXI sabem qui eren? Ens omplen d’orgull o més aviat els rebutgem?

El gran historiador de la Grècia catalana, Antoni Rubió i Lluch, en desenterrà el record entre les darreries del segle XIX i el primer terç del segle XX. La Renaixença històrica i literària els redescobrí, i així el poble els va començar a conèixer. En aquells anys s’editaren una bona colla de llibres en la nostra llengua que en parlaven i així, els primers nacionalistes catalans sovint els recordaren. Les Joventuts Nacionalistes del Casal Nacionalista Martinenc –de Sant Martí de Provençals-, per exemple, es van anomenar “Els Néts dels Almogàvers”.

L’esport ha estat un dels camps on el record dels almogàvers també ha perdurat. Durant la dècada de 1990 es va formar un grup d’animació nacionalista del Barça que duia per nom Penya Almogàvers i molt recentment s’ha fundat el Club Sant Gregori Almogàvers de futbol sala en aquest municipi de la comarca del Gironès.

Però com han arribat els almogàvers a convertir-se en un símbol de catalanitat abrandada pel nacionalisme català, o almenys per una part d’aquest moviment d’alliberament?

La historiografia i la cultura popular els darrers quaranta anys ha produït tot d’obres literàries que han difós el coneixement dels almogàvers entre els catalans contemporanis. És veritat que dels almogàvers no se n’ha fet cap film èpic com “Braveheart” o una sèrie com “Víkings”. Ni tan sols se n’ha fet cap en petit format i per a consum intern català. Només un film d’animació anomenat “Desperta ferro, el crit del foc”, del director Jordi Amorós, l’any 1990. Però a part d’això ens trobem amb el desert.

Ha hagut de ser, doncs, la literatura qui ha donat a conèixer l’existència dels almogàvers a molts catalans. En primer lloc, la historiografia ha posat les bases d’aquest coneixement. Els historiadors els han explicat, els han contextualitzat en la seva època i en les terres que van trepitjar, d’una forma més acadèmica o més divulgativa, segons els casos. Posteriorment la literatura ha ficcionat aquests coneixements, creant històries en què els almogàvers eren protagonistes més o menys idealitzats.

Expedició catalana a orient, recreada amb rigor històric per Francesc Riart

En primer terme parlarem d’algunes obres historiogràfiques publicades les darreres dècades que han tractat la temàtica almogàver.

Primer de tot un clàssic d’Antoni Rubió i Lluch (1856-1937) que va ser reeditat per Llibres de l’Índex l’any 2004. “L’expedició catalana a l’Orient vista pels grecs” és una obra de petit format que ens explica el record que els catalans, entre els quals els almogàvers, van deixar a l’Hèl·lade, en la seva tradició popular i en la seva literatura. Una obra molt recomanable de l’historiador al qual devem la major part del nostre coneixement dels almogàvers i dels catalans a Orient.

Tot seguit ens referirem a l’obra “Els almogàvers” de Rafael Tasis, dels mítics “Episodis de la Història” de la gran editorial Rafael Dalmau Editor. Aquest llibre de 1960 fa una síntesi ràpida de l’epopeia almogàver d’ençà de la seva partença de Sicília el 1303, dirigida per Roger de Flor, fins a la constitució dels Ducats d’Atenes i Neopàtria, posats sota l’obediència del reialme català de Sicília, el 1311. Aquest llibre va servir per enllaçar la producció bibliogràfica sobre els almogàvers d’abans de 1936 amb la que es publicaria a partir de la dècada de 1980.

De l’any 2005, i publicat per l’Esfera dels Llibres, trobem “Els almogàvers. La història”, d’Ernest Marcos, una obra que pretén fer una història total, amena i a la vegada acurada, dels mítics guerrers catalanoaragonesos. I l’autor realment se’n surt, tot relatant tota la trajectòria dels almogàvers, d’ençà de les guerres de frontera contra els sarraïns a València i Múrcia fins a l’expedició a Orient de principis del segle XIV, passant per les guerres de Sicília contra els angevins. Una lectura veritablement plaent i del tot recomanable.

D’altra banda, d’Agnès i Robert Vinas, i també de la mà de Rafael Dalmau Editor, tenim “La Companyia Catalana a Orient”, una obra que va sortir a la llum l’any 2017. En aquest llibre, molt ben presentat i documentat, els autors confronten les fonts catalanes que parlen de l’expedició dels almogàvers a Orient (la Crònica de Ramon Muntaner) amb altres fonts contemporànies d’autors bizantins i serbis.

I si sou amants dels castells, a més de fanàtics dels almogàvers, podeu llegir “Els catalans a Grècia. Castells i torres a la terra dels déus” (2013), d’Eusebi Ayensa i publicat per l’Editorial Base. Aquest llibre és un repàs exhaustiu per les petjades materials que van deixar els nostres compatriotes a la Grècia medieval, bàsicament als castells que van habitar (construccions edificades, això sí, en la seva gran majoria, pels francs que ocupaven l’Hèl·lade abans que hi arribessin els catalans).

A principis del segle XXI l’escriptor Francesc Puigpelat va crear dues obres literàries basades en l’univers almogàver: en primer lloc, el 2001, va aparèixer “La ruta dels almogàvers. Un viatge a Grècia i Turquia (ECSA)”, un llibre de viatges que descriu el present de les diverses terres que van trepitjar els almogàvers fa set segles i que l’autor va visitar. Posteriorment l’escriptor va publicar una novel·la, “Roger de Flor, el lleó de Constantinoble”, que relata les aventures dels almogàvers a Orient, i específicament amb el punt de vista de Roger de Flor, el cap de l’expedició.

Un dels títols de la mítica sèrie de novel·les “Les Arrels. L’aventura i la història”, publicades per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, de l’escriptor barceloní Oriol Vergés, és “Desperta ferro! Els almogàvers”, que continua relatant les aventures de les famílies Moliner i Castellbroc, en aquest cas amb l’escenari de fons de l’aventura dels almogàvers a Orient. Es tracta d’una novel·la juvenil, com les de tota aquesta sèrie, molt ben escrita i documentada, que pot ser una bona introducció per als infants i els més joves al món dels almogàvers.

Més novel·les. “La venjança dels almogàvers”, una entretinguda història d’aventures que fa ben poc que acabo de llegir, dels escriptors Ramon Gasch i Andreu Gonzàlez Castro (La Butxaca, Grup 62, 2016), que relata les aventures dels almogàvers, d’ençà de la seva arribada a Constantinoble fins a la constitució dels ducats d’Atenes i Neopàtria, a través dels ulls d’un jove català enrolat a la Companyia Catalana, en Marc Amorós.

Anem cap al món del còmic. L’any 1993 va aparèixer “L’exèrcit errant”, una novel·la gràfica del famós dibuixant català Oriol Garcia i Quera, del qual recomano totes les seves obres. La història relata els darrers dies de l’epopeia dels almogàvers en terres gregues, quan es van posar al servei del duc franc d’Atenes, Gautier de Brienne, l’any 1310. Un dels personatges centrals de la història és Roger Desllor, un personatge històric, cavaller català del Rosselló, que servia el duc franc. El personatge fictici d’Atanasi -basat en el personatge històric del monjo Atanasi el Meteorita- és el d’un almogàver d’origen grec que, a la ficció d’aquest còmic, i igual que Roger Desllor, acabarà els seus dies convertit en monjo cristià ortodox d’un monestir de la regió de Meteora.

I finalment vull fer esment d’una sèrie de quatre còmics que en el seu moment no van tenir la repercussió que haurien d’haver tingut en un país amb la seva cultura i identitat normalitzades. Es tracta de la tetralogia d’en Tallaferro, dels dibuixants, i germans, Jesús Blasco i Adrià Blasco i del guionista Víctor Mora. La sèrie d’en Tallaferro es va començar a publicar el 1996 i el darrer còmic és del 2001. La tetralogia es compon de quatre còmics, “La batalla de Filadèlfia”, “El tresor de Barcelona”, “L’enigma de la ciutat perduda” i “L’última aventura”. La història té com a protagonista l’almogàver Tallaferro, amb el seu fidel company, el jove Galdric, i el savi boig Pyrèlius. Aquests tres i altres personatges viuran una colla d’aventures en el marc de l’expedició dels almogàvers a Orient, a l’Imperi Bizantí i en altres terres.

Aquestes són només algunes de les obres que us poden servir com a introducció al món d’aquests guerrers catalans que fa temps van esdevenir gairebé llegendaris: els almogàvers. Espero que, si adquiriu alguna d’aquestes obres, sigui una lectura plaent per a vosaltres.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

La Grècia catalana, els catalans a Atenes i Neopàtria

El coneixement que tenim de la presència catalana a Grècia en època medieval el devem sobretot al professor Antoni Rubió i Lluch. Nascut a Valladolid el 1856 i traspassat a Barcelona el 1937, després d’estudiar uns anys a la Universitat de Barcelona impulsà els Estudis Universitaris Catalans i el 1907

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)