Timete Deum! L’acció política de l’església valenciana entre el Compromís de Casp i la batalla d’Almansa

L’església catòlica va ser durant segles un dels primers focus de poder polític. No només tingué una gran influència en la legitimitat de reis i emperadors, va formar part del mateix nucli de poder: tenia senyorius i nombroses propietats, recaptava en exclusiva determinades taxes, atorgava butlles i indulgències, previ pagament, i excomunicava o condemnava als qui desafiaven la seva autoritat. Fins i tot, podia decidir sobre declarar la guerra o la pau; només cal recordar les guerres contra les heretgies (entre les quals la dels càtars) o l’armament de les Croades.

Precisament com una mena de croada va ser entesa la conquesta de València pel rei Jaume I i també pels bisbes, frares i preveres que acompanyaren els primers colons catalans i aragonesos d’aquesta part de Xarq Al-Andalus. El nou Regne de València seria, doncs, una terra nova on el seu principal tret d’identitat seria el cristianisme dels nous valencians en contraposició a l’islamisme dels vençuts, una bona part dels quals es varen quedar al país entre 1238 i 1609, sempre considerats com una població d’una categoria inferior i sotmesa a les lleis i al règim feudal imposat pels cristians vencedors. És per això que el nou país, fundat per Jaume I al segle XIII, anava a tenir unes particularitats que el farien diferent de Catalunya i Aragó, que és d’on provenien els nous colons cristians. El regne valencià seria una terra d’oportunitats per a ambiciosos i aventurers, i alhora, un camp d’experiments per a alguns ordes religiosos de nova creació (com eren dominics i franciscans), i un fabulós negoci per a tots els poderosos que s’hi establiren, també pels eclesiàstics.

Per tant, l’església catòlica a més d’haver estat beneficiària de nombroses donacions reials, des del mateix moment de la conquesta, mantenia una immensa capacitat d’influència en les decisions polítiques de la corona. Cal recordar que el rei Martí l’Humà no es va atrevir a designar successor seu, abans de morir, per pressions d’alguns bisbes (especialment del de Saragossa) i va forçar així la convocatòria del compromís successori de Casp; en el qual 2 dels 3 compromissaris que aportava el Regne de València eren eclesiàstics: els frares dominics Vicent Ferrer i el seu germà Bonifaci. La presència de l’actual patró del País Valencià va ser determinant en el sentit de la sentència, que fou favorable a Ferran d’Antequera, un rei de la dinastia castellana dels Trastàmara, que no augurava res de bo per al futur del país.

A Sant Vicent Ferrer el van seguir moltes altres personalitats de gran influència en el rumb polític del vell regne valencià i del conjunt de la Corona de Catalunya i Aragó. Entre els quals podem citar als papes Borja, Calixt III i Alexandre VI, o al patriarca Joan de Ribera; tots ells van donar sempre tot el suport a la corona, i posteriorment, a l’Imperi espanyol i mai es varen destacar per la defensa del pes polític del seu país. Un país cada vegada més eclipsat sota l’òrbita de Castella. Finalment, en temps de la batalla d’Almansa, trobem als membres valencians de la Inquisició informant el rei Felip V, mentre aquest saquejava i incendiava el País Valencià. S’estimaven més donar suport a la corona espanyola que als interessos valencians, aquesta és una característica que encara avui mantenen tots els botiflers d’ací i d’allà.

 

Sant Vicent Ferrer, el predicador irat partidari del Trastàmara al compromís de Casp

El frare dominic Vicent Ferrer va néixer a la ciutat de València el 23 de gener de 1350 (encara es conserva al Cap i Casal del sud la seva casa nadiua), fill de Guillem i Constança Miquel, era un dels fills d’una família originària de la vila baixempordanesa de Palamós. Quan tenia disset anys va ingressar a l’orde dels dominics, passant pels convents de Barcelona, Lleida i Tolosa de Llenguadoc, on va aprofundir els seus estudis teològics, va retornar a impartir lliçons de teologia a la seva ciutat natal l’any 1385. Poc abans havia conegut al cardenal aragonès Pero Martínez de Luna, que era cardenal i legat pontifici a la Cort del rei Pere el Cerimoniós. Després va fer-li costat en la seva elecció com a Papa a la ciutat d’Avinyó (on fou escollit Papa amb el nom de Benet XIII), i malgrat haver estat designat conseller i confessor personal seu, Vicent Ferrer va girar-li l’esquena en fracassar els seus intents d’acord entre Benet XIII i Gregori XII, que era el Papa electe a Roma. Els fets es varen posar en contra del Papa Lluna després del setge i l’ocupació d’Avinyó per Carles VI de França i el dominic valencià, abans que amb un amic seu, es posava sempre al costat de la jerarquia catòlica oficial que representava el Papa de Roma.

 

 

De caràcter dogmàtic i imperatiu Vicent Ferrer va ser un dels grans predicadors de l’època. Predicava a cristians, jueus i musulmans i acompanyava les seves prèdiques inflamades i vehements dels seus famosos miracles. Es comenta que feia les seves prèdiques sempre en la nostra llengua, i que allà on fos, tothom l’entenia.

L’any 1410 moria sobtadament, i sense deixar hereu legítim, Martí l’Humà (darrer sobirà del casal de Barcelona). Bé, el monarca havia tingut un fill: Martí el jove (dissortadament mort abans que el pare) i alhora, aquest també tenia un fill bastard Frederic, però no va ser reconegut com a hereu de la corona, el seu avi havia mort el dia abans del previst per designar-lo públicament successor. A qui no va assenyalar successor Martí l’Humà va ser al comte Jaume d’Urgell, segurament pel fort caràcter d’aquest que sembla que els havia comportat més d’un enfrontament.

Tanmateix, una bona part de la noblesa aragonesa i l’arquebisbe de Saragossa, García Fernàndez de Heredia, ja tenien decidit optar pel nebot castellà del rei Martí l’Humà (Ferran d’Antequera) com a nou sobirà de la Corona Catalana-aragonesa. De fet, es comenta que l’arquebisbe no li va permetre al rei designar un successor. Açò, i el titubeig del comte Jaume d’Urgell a l’hora d’imposar-se com a governador general de la corona i preparar la seva successió al tron, van fer-li guanyar un temps al castellà que fou determinant a l’hora d’imposar-se. De fet, el temps transcorregut entre el moment de la mort del rei Martí i la celebració del Compromís de Casp va ser ben aprofitat pel Trastàmara per a assegurar-se el suport del Justícia d’Aragó, Juan Ximénez Cerdán, el ja referit de l’arquebisbe de Saragossa; el del governador d’Aragó Gil Ruiz de Liori i també el del Papa Lluna. Malgrat que els governadors del Regne de València (Arnau Guillem de Bellera) i de Mallorca (Roger Montcada i de Lloria) es mostraren favorables a Jaume d’Urgell, també a València va trobar molts partidaris el pretendent castellà, entre ells el mateix Sant Vicent Ferrer i el seu germà Bonifaci, que actuaven de manera coordinada amb el Papa Benet XIII.

A més de reunir als seus partidaris, Ferran d’Antequera va traslladar les tropes castellanes als regnes d’Aragó i València. De manera que quan es va celebrar el compromís dinàstic de Casp ell ja tenia la facultat fàctica de ser coronat. De fet, aquest Compromís no va ser més que una excusa legal per ser admès un rei, que ja havia aconseguit el suport dels més poderosos dels regnes d’Aragó i València i el mínim suport de Barcelona per a ser entronitzat. Sant Vicent Ferrer, que en fou compromissari pel Regne de València va afavorir, doncs, els interessos del seu aliat, el Papa Lluna, a més dels interessos eclesiàstics, perjudicant el seu propi país que iniciaria una decadència que duraria fins a la seva total abolició a 1707, després de la batalla d’Almansa.

 

Els Borja, una nissaga de nobles i papes a l’ombra dels Trastàmara

Un altre símbol de l’església valenciana d’aquesta època foren els Borja, una família que ho fou tot en aquella societat, i que sempre va utilitzar tot el poder que va tenir en profit propi, oblidant en tot moment les qüestions d’interès per al país d’on eren naturals. Provinents d’una família de repobladors aragonesos (els antics orígens del llinatge ens porten a la vila de Borja), es varen fer presents a la ciutat de Xàtiva a finals del segle XIII. Al morabatí de 1421 hi havia 11 caps de família de cognom Borja a la capital de la governació de «dellà lo riu Xúquer». Sembla que la majoria d’ells eren famílies modestes de cristians vells, però aquests que ens interessen varen anar ennoblint-se gràcies a una ambiciosa política d’aliances matrimonials. A principis del segle XVI ja posseïen una torre d’origen andalusí a la vila de Canals, al costat de la qual, fou construït el palau familiar. En aquest mateix palau va néixer l’any 1378 Alfons (fill de Domènec Borja i Francesca Llançol) va cursar estudis de dret canònic i va arribar a impartir classes com a canonge de la Catedral de Lleida després de 1411. En temps del Papa escollit a Avinyó, Benet XIII (el Papa Lluna), es va mostrar partidari de Ferran d’Antequera i li va donar el seu suport al Compromís de Casp, raó per la qual es va veure recompensat pels reis d’aquesta dinastia, ell i la seva família.

A la cort d’Alfons el Magnànim, Alfons de Borja, va ser nomenat conseller reial l’any 1420, i poc després (a 1429) fou nomenat bisbe de València, i va exercir el càrrec fins a 1444. De fet, va ajudar al rei Alfons en la campanya de Nàpols, on es va instal·lar definitivament després de 1442. Nomenat cardenal a 1444, fou escollit Papa de Roma al conclave de l’any 1455 (aprofitant les poderoses influències del rei Magnànim) i adoptà el nom de Calixt III, exercint el seu magisteri fins a la seva mort a 1458. Ocupat durant el seu papat en els assumptes vaticans, va anar col·locant a membres de la seva família, com ara el seu nebot Roderic de Borja.

Roderic de Borja Papa Alexandre VI, retratat per Cristofano dell’Altissimo

Roderic, nascut a Xàtiva l’any 1431, traslladat a València després de la mort del seu pare a 1437. Va cursar dret a Bolonya, on va canviar el seu cognom patern (Llançol) pel matern (Borja), tot a l’ombra del seu oncle Alfons, qui el va nomenar bisbe de València i cardenal el mateix any que va acabar el seu doctorat (a 1456). Després d’anys al servei de diferents papes de Roma, ell mateix va assolir el papat a 1492, ajudat per un sector de la noblesa i adoptà el nom d’Alexandre VI. Ambiciós sense mesura, va ser pare de vuit fills, als quals va intentar casar amb les famílies més poderoses. Va protagonitzar segurament el papat més intrigant de tota la història de l’església Catòlica, presidit pel nepotisme i conxorxes de tota mena, envoltat d’una veritable cort a la manera d’una monarquia absoluta. Entre els seus hereus, va casar al seu fill Pere Lluís amb Maria Enríquez de Luna, i a la mort d’aquest amb Joan. De la unió amb aquest darrer naixerien els Borja Ducs de Gandia, que es van convertir en els senyors més poderosos de l’antic Regne de València, en veure’s afavorits pel rei Ferran el Catòlic i per l’emperador Carles d’Àustria. Els ducs de Gandia van propiciar l’arribada de molts menestrals castellans a la seva petita cort i van ser sempre aliats de la corona i de la unitat d’acció amb Castella.

 

El patriarca Joan de Ribera, l’arquebisbe inspirador de l’expulsió dels moriscos

Des de la conquesta de València pel rei Jaume I l’any 1238,i la creació de la nova diòcesi l’any 1240, es va vincular aquesta a l’arxidiòcesi de Tarragona i per això foren majoritàriament catalans els seus primers bisbes. Va ser a partir dels Borja, que patrimonialitzaren el bisbat valencià entre 1429 i 1511, quan comencen a predominar d’una manera absoluta els arquebisbes castellans, i això, ha continuat des d’aleshores fins a l’actualitat. Roderic de Borja (Alexandre VI) el va elevar a arquebisbat l’any 1492; no tan pensant en la ciutat i el país, com en els membres de la seva pròpia família que serien designats d’entrada cardenals: començant pel seu propi fill Cèsar de Borja, i seguint per Joan de Borja i Llançol de Romaní i Pere Lluís Borja.

Un dels destacats arquebisbes de la nova arxidiòcesi de València va ser en Joan de Ribera, un sevillà nascut l’any 1532 que estudià a Salamanca i a 1562 va ser nomenat bisbe de Badajoz, i seguint la nova moda, fou enviat a València l’any 1569 com a nou arquebisbe; càrrec al qual va afegir el de Virrei del Regne de València entre 1602 i 1604. Des de la seva arribada a València fins a la seva mort l’any 1611 es va dedicar a intentar la conversió dels nombrosos moriscos que habitaven el País Valencià i va organitzar diverses campanyes i missions d’evangelització, que malgrat els seus esforços, van fracassar estrepitosament. Estava tan entestat a obtenir l’absoluta conversió dels moriscos que en una carta a Felip III li reclamava: «En caso que nuestra industria no fuere de provecho, por la pertinancia y dureza de los oyentes, se conseguiría general utilidad en España, porque su majestad havrá de cuydar de limpiarla de infieles siendo su Real apellido Cathólico».

Proclamació de l’expulsió dels moriscos,  obra de Francesc Domingo Marqués, 1867 (València, Museu de Belles Arts)

Segurament els “infidels”, acostumats a altres campanyes de l’església valenciana, no esperaven una reacció de tanta duresa. Però, Joan de Ribera faria les coses seguint la tradició castellana, i per això, les seves informacions al rei el varen portar a decidir l’expulsió de tots els moriscos valencians, que representaven un terç de la població total del país, l’any 1609. L’expulsió va ser preparada com un acte de guerra per la corona i es van mobilitzar els terços de l’Imperi Espanyol i les milícies urbanes per expulsar a Àfrica unes 130.000 persones. Així mateix hagueren de sufocar dos focus de rebel·lió amb un nombre no petit de víctimes de guerra.

Com a bon defensor de l’ortodòxia catòlica que imposava el nou esperit contrareformista eixit del Concili de Trento va fundar el Col·legi del Corpus Christi de València (una institució que encara existeix actualment), amb la intenció de formar els rectors valencians. Per tot plegat, va ser elevat als altars com a sant i se’l coneix popularment com “el Patriarca”.

 

Dubtes i contradiccions de l’església valenciana davant la guerra de successió

Malgrat que a finals de 1700 Felip V va ser a València no va jurar els Furs. El maig de 1701 els estaments van demanar la convocatòria de les Corts Valencianes i es va crear la Junta d’Apuntaments amb aquesta finalitat, després de la reunió de les Corts catalanes, es va tornar a demanar sense resposta del Borbó que mai va jurar la Constitució dels valencians. El malestar per la seva actitud i els abusos dels ministres reials va portar a un fort malestar popular i a les detencions i l’exili dels simpatitzants austriacistes arreu de tot el regne valencià.

A 10 d’agost de 1705 desembarcava el general austriacista Joan Baptista Basset a la vila d’Altea, a la comarca de la Marina, acompanyat d’una flota de vaixells de guerra i ràpidament es van reunir milers de voluntaris i es va proclamar rei Carles d’Àustria. El mateix arxiduc va signar un manifest a la ciutat de Dénia dirigit a tot el regne i on nomenava Basset com a general seu. En poques setmanes la majoria de les viles del país, i la mateixa ciutat de València, van caure en mans del general valencià els darrers dies de l’any 1705. L’entrada de Basset a València (acompanyada per un esclat d’alegria popular) va anar seguida de la partida del virrei i de l’arquebisbe Antoni Folch de Cardona, que inicialment es va traslladar a Biar i, posteriorment, a Madrid i el dia 30 de setembre de 1706 jurava Carles III d’Àustria els Furs valencians al Cap i Casal.

Antoni Folch de Cardona

Tot i la inicial eixida de l’arquebisbe valencià val a dir que molts preveres i frares eren partidaris de l’arxiduc i lluïen el color groc que simbolitzava l’austriacisme. Tanmateix, alguns rectors i canonges eren partidaris del Borbó. Ho foren sobretot aquells relacionats amb l’alta noblesa botiflera i també els membres de la Inquisició. De fet, aquests darrers li passaven informació al bàndol borbònic durant els pocs mesos que València va restar sota el control de l’Arxiduc Carles d’Àustria. El 25 d’abril de 1707 foren derrotats a les campes d’Almansa les forces aliades i l’exèrcit borbònic va iniciar una gran ofensiva militar per ocupar el País Valencià. Malgrat l’heroica resistència de les viles valencianes: Xàtiva, Cocentaina, Quart de Poblet, etc. El país sencer va caure en mans del Borbó. La ciutat de Dénia va ser la que més va resistir, no fou ocupada fins al 18 de novembre de 1708, gràcies en bona part a l’ajuda per mar que rebia de Barcelona.

A la terrible derrota la va seguir una brutal repressió amb incendis i matances. El Borbó, dèspota i absolutista, va emprar tota la crueltat possible amb els vençuts. A tal punt van arribar les atrocitats, ordenades per Felip V, que l’arquebisbe Antoni Folch de Cardona (que havia tornat de Madrid després de l’ocupació borbònica de València) va excomunicar Melchor Rafael de Macanaz, indignat pels crims comesos pels ocupants i per no respectar la immunitat eclesiàstica a tota la diòcesi valenciana. L’acte de dignitat d’aquest arquebisbe (que era un dels pocs de l’època d’origen valencià) el va obligar a haver de fugir amb el rei Carles, i després de passar per Madrid i Barcelona, es va exiliar a Alemanya on fou nomenat per l’emperador Carles d’Àustria president del Consell d’Espanya a l’exili. Va residir exiliat a Viena fins a la seva mort esdevinguda el 21 de juny de 1721.

 

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail