Santiago Pey i Estrany. Dels canons al disseny, passant per la lexicografia

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

En Pey ja va néixer en un lloc xocant, doncs va fer-ho en un pis de la casa de la Via Laietana que esdevindria la Jefatura de Policia de Barcelona, quan aquella Via es deia carrer Magdalenes.

Santiago Pey i Estrany (Barcelona, 14 d’agost de 1917 – 3 d’abril de 2001)

Membre del Bloc Escola Nacionalista (BEN), el 1934 ingressa al Club Català, centre independentista on feien pràctiques d’armes. El 6 d’octubre fa tasques d’enllaç entre algun grup dels que havien sortit a defensar l’Estat Català proclamat per Companys.

Comença Filosofia el curs 1935-36. Dins la Universitat pren part en els enfrontaments contra els falangistes. Tot i això, no  va ser impediment per tenir una entrevista amb José Antonio Primo de Rivera en una visita que va fer a Barcelona, quedant, aquest, admirat dels coneixements que en Pey tenia dels filòsofs alemanys que llegia directament en el seu idioma.

En esclatar la revolta feixista, amb només dinou anys s’incorpora a la primera promoció de l’Escola de Guerra. Quan surt és destinat al front d’Aragó, on comanda una bateria d’obusos Wickers de 105 mm. Participa en diversos combats, entre ells el de Belchite i l’atac a Terol. És captat degut als seus coneixements de l’alemany pel “Servei d’Informació Especial Perifèric”, que tenia l’objectiu d’infiltrar-se dins les línies enemigues per obtenir informació. En Pey va participar en diverses missions d’aquestes característiques.

Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya

Des de la comandància d’artilleria de l’11è Cos d’exèrcit de Sariñena, pren part en la retirada del front. Participa en la campanya del Segre. Combat en la batalla de l’Ebre, on les bateries que comandava van fer, allà sols, més dels vuit mil disparaments de vida activa que tenien, això després de tots els tirats durant la guerra. És ascendit a capità.

El 23 de desembre de 1938 és fet presoner pels italians de la Divisió Littorio i és confinat al camp de concentració-presó de Deusto, destinat als oficials. En surt amb llibertat vigilada, gràcies a un aval, el juny de 1939.

Presoners treballant. Tallers del camp de concentració de la universitat de Deusto a Bilbao. Els tallers van seguir funcionant durant 1940. (Foto BNE)

Contacta el mateix 1939 amb el primer grup que entra clandestinament de l’exili per construir el que després seria el Front Nacional de Catalunya. Estava format per Jaume Martínez Vendrell, Gregori Font i Francesc Vila. En Pey s’encarrega de retrobar els antics estudiants del BEN i la FNEC per incorporar-los a la lluita clandestina. Les primeres reunions es feien al domicili dels pares del Pey, que van accedir-hi, tot i tenir el fill gran a les presons franquistes.

En crear-se la Secció Militar del FNC, en Pey és nomenat cap d’operacions amb el nom de guerra de “Sebastià Pernis”. Ell i en Pere Carbonell redacten la declaració constitutiva de l’Organització Militar.

Junt amb el seu cunyat Joan Grau i Rey van fer tots els informes de les defenses de Montjuïc i de les platges del nord i el Sud de Barcelona, informació que junt amb la recopilada per en Gregori Font de la badia de Roses i voltants, fou lliurada als serveis aliats que l’havien demanada amb la màxima urgència, per un hipotètic desembarcament aliat a les costes catalanes (Operació Torxa). Van recopilar la cartografia de tot Catalunya per situar-hi el desplegament de les forces de l’exèrcit espanyol. Va ser un dels tres membres que van assaltar el polvorí de Montcada amb resultats nuls, ja que no hi havia explosius.

Quan la caiguda que el Front va patir el novembre de 1943, que va dur a la presó a una seixantena de militants, en Pey –advertit a temps- aconsegueix escapolir-se, quedant però, amb ordre de recerca i captura. Durant uns anys viu amb documentació falsa.

A partir de 1946 es dedica a refer la seva vida plegant de l’activitat de partit, mantenint però l’activitat de resistència cultural. Col·laborà en la represa clandestina dels Estudis Universitaris Catalans, amb Ramon Aramon, Jordi Rubió, Coll i Alentorn, S. Millet i Bel, etc.

Amb en Josep M. Casacuberta tiren endavant les Converses filològiques de Pompeu Fabra. Publica, amb l’Emili Vallès, el Diccionari de Sinònims, després el Diccionari de sinònims i antònims, també Vocabulari de barbarismes i Vocabulari de fusteria.

Entra al món del disseny industrial creant i dirigint la secció de disseny de l’Escola Massana. És fundador de l’ADI-FAD (Associació de dissenyadors industrial). La seva tasca en la pedagogia i difusió del bricolatge també va ser molt important. Va recollir tota la seva experiència i coneixements en els cinc volums d’Enciclopedia del bricolage i va col·laborar en l’edició de nombrosos vocabularis tècnics.

Santiago Pey  ha estat el primer en publicar un llibre dedicat íntegrament a la teoria del disseny: Introducció al disseny industrial (1963). Entre els seus dissenys cal citar les cadires Posets (1956) i Aneto (1956), la planxa Gina (1962).

Com podem veure, una vida plena i molt activa. Acabarem amb unes de les paraules que ell deia: «No cal dir-se nacionalista ni catalanista, n’hi ha prou de dir-se català i exercir com a tal».

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)