Sant Feliu de Guíxols i Girona pugnen per controlar la caritat

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

A les acaballes del segle XVIII Catalunya es submergia en un període de canvis. La productivitat, fruit del desenvolupament de la manufactura, començava a minar l’ètica tradicional encaminant-la cap a un materialisme esotèric.

La creació de riquesa requeriria d’una societat enfocada en el treball i l’Estat hauria d’adherir l’home marginal a l’orientació capitalista, prenent per eina la formació de l’Hospici.

Antic Hospici de Girona (fotografia de 1911-1931). Valentí Fargnoli

 

Així, l’any 1774 es fundaria l’Hospici de Girona, el qual s’assentaria a costa de fundacions pies, llegats i almoines provinents dels municipis que conformaven el Bisbat de Girona -que serien les seves fonts de finançament-. D’aquesta manera, dos anys abans de la seva fundació, el corregidor de Girona envià un comunicat a cada municipi sol·licitant un informe que indiqués les fundacions benèfiques i d’altres de què es disposava per tal de prendre’n ús de manera vinculant, amb un marge de vuit dies per rebre-les; tot castigant qualsevol omissió.

Malgrat comptar amb diverses fonts de caire benèfic, l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols -així com molts altres ajuntaments- en negà la tinença, però el bisbe de Girona, que presidia l’hospici, s’assabentà de l’existència de dues almoines pies: el llegat de Pere del Bosch [1] (del segle XIV) i l’almoina del Pa Cuit [2] (també medieval, pagada per l’Ajuntament). L’ajuntament ganxó hauria de dotar l’hospici dels llibres de comptes i dels documents de propietat de les almoines esmentades, però no volent renunciar a la seva tinença -que es dirigia a necessitats locals-, s’inicià un llarg procés de clams que no cessaria fins l’any 1792.

L’advocat Pere Garcia, partícip del Ple de l’Ajuntament de Sant Feliu, exposà el 1779 que les almoines ganxones es dirigien a dues activitats tangibles: per una banda, permetien socórrer els vilatans que en un moment d’urgència ho necessitessin, mentre que per l’altra asseguraven el manteniment demogràfic de la vila. Apuntava, de fet, que ambdues almoines tenien un objectiu localista per part de les persones que en daven beneficència, de manera que havien de restar a disposició dels vilatans.

 

Rere dos tràmits judicials, l’un mitjançant la jurisdicció civil i l’altre pel Consell de Castella, i considerant ambdós l’existència de documents de titularitat de les almoines, l’Ajustament de Sant Feliu hagué de cedir davant l’Hospici, malgrat les reclames. L’Ajuntament hauria de pagar el deute acumulat de 822 lliures, a banda de les seixanta-vuit lliures anuals d’almoines que anteriorment es dirigien a vilatans.

Antic Hospital de Sant Feliu, una de les institucions sostingudes principalment per la beneficiència. Vegeu Sant Feliu de Guíxols i l’hospital de les ombres

Per Sant Feliu de Guíxols la pèrdua de la titularitat d’ambdues almoines significà la pèrdua de poder polític i d’influència. En l’època en què es dona el conflicte, una dècada propera a les primeres revolucions liberals, les relacions entre individus es produïen en base a la jerarquia. La pèrdua d’aquest poder econòmic sobre la població no només entreveia el centralisme contra el qual les localitats lluitaven per sentiment de pertinença, sinó un estrall en les relacions de clientelisme que es produïen entre les persones influents de les viles i les persones vulnerables [3].

No obstant això, des d’una perspectiva municipalista, la centralització dels recursos arravatava als vilatans la seva capacitat decisòria sobre alguns dels pocs recursos de què disposaven per a dotar d’ajuda econòmica a persones en situació de risc. L’Hospici de Girona no ajudaria els jornalers quan perdessin les seves collites. Pels ganxons, la derrota en aquesta batalla contra el centralisme seria la desfeta d’un lligam a la supervivència en temps escassos a què, malgrat la jurisdicció, s’agafaren amb urpes.


[1] El llegat de Pere del Bosch es menava a dar robes a pobres i a «maridar donzelles», és a dir, a col·locar dones pobres en matrimoni. El llegat, rere la sol·licitud en causa a Joan I d’Aragó, es convertiria en una almoina perpetuada l’any 1394. Els diumenges, els vilatans que acudissin a l’Església de la vila hi haurien de contribuir.

[2] L’almoina del Pa Cuit consistia en la distribució de pa una vegada a l’any, entre la Vigília de Nadal i la primera Pasqua.

[3] Un tracte de favor que, lliure d’haver estat sufocat en la beina de l’Antic Règim, encara es produeix avui dia en democràcia, sobretot en aquelles no consolidades.


Fonts consultades
Borrell, M. (sense data). Caritat, beneficència, solidaritat: L’hospital de Sant Feliu de Guíxols (Del S.XIV al S.XX). Sant Feliu de Guíxols.
Jiménez, À. (1997). Sant Feliu de Guíxols: Una lectura històrica.
 La polèmica entre l’hospici de Girona i l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols pel control de la caritat a finals del segle XVIII. (1997). Estudis del Baix Empordà.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Sant Feliu de Guíxols i Girona pugnen per controlar la caritat

A les acaballes del segle XVIII Catalunya es submergia en un període de canvis. La productivitat, fruit del desenvolupament de la manufactura, començava a minar l’ètica tradicional encaminant-la cap a un materialisme esotèric. La creació de riquesa requeriria d’una societat enfocada en el treball i l’Estat hauria d’adherir l’home marginal

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)