Sang, dolor i esperança

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Octavi Viladrosa i Josa, nascut al barri de Gràcia de Barcelona el 1922, vinculat de ben jove a l’Orfeó Gracienc, juntament amb Josep Planchart, el seu inseparable amic de joventut, militarà primer a Estat Català (EC) i, després de l’ocupació de Catalunya, al Front Nacional de Catalunya (FNC), fou conegut com a “Bigotis” i “Petardet”.

L’Octavi, amb només 14 anys, va formar part del servei d’ordre que va organitzar-se per la rebuda del president Companys i el govern de Catalunya (1 de març de 1936) quan van ser alliberats de les presons on complien condemna pels fets del 6 d’octubre del 34. Quan esclata la revolta dels militars feixistes, ingressa a Estat Català, ven diaris i publicacions del partit, enganxa cartells i protegeix el Casal de Gràcia, del carrer Gran de Gràcia dels atacs d’un camió blindat de la CNT-FAI., tot això amb només 15 anys i armat amb una pistola, durant les batusses de maig de 1937.

Octavi Viladrosa Josa (Barcelona, 1922 – París, 2004)

Per raons de feina esdevé secretari del Comitè d’Empresa del restaurant col·lectivitzat Catalunya, on treballa com a recepcionista. S’inscriu a la Defensa Passiva. Es fa membre del Socors Roig Internacional. Forma part del Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català, els únics que queden a la rereguarda car tots els militants grans estan al front.

Abans de marxar a l’exili, amb Majoral, Planchart i Manzanares cremen els fitxers dels militants del seu partit. Carni de la frontera són metrallats i bombardejats per l’aviació feixista. Passa la frontera el dia que fa els 17 anys. És tancat al camp d’Argelers i d’allà al de Bram, on aprèn les beceroles de l’ofici de forner, això li serveix per sortir del camp i anar a treballar a Port-la-Nouvelle (Aude), d’ací és retornat al camp d’on en surt per anar a fer de manobre al poblet de Ferté-Imbault, construint una derivació de la línia fèrria París-Vierzon cap a una fàbrica de pólvora de Salbris. Fingeix una malaltia per ser retornat al camp i, abans d’arribar-hi, s’escapoleix a Tolosa de Llenguadoc i entra en contacte amb els amics d’EC de Gràcia. Allà treballa en una fàbrica Hidromecànica dotze hores diàries per fer un esforç d’ajut a la guerra contra Alemanya, fabricant cartutxos de metralladora.

Camp d’Argelers (Rosselló), 1939

Reclamats per Joan Cornudella es traslladen a Perpinyà i s’incorporen al que, amb el temps, agafaria el nom de Front Nacional de Catalunya. Guiat per Gregori Font i Joan Sardà, tots amb documentació falsa feta per Manuel Viusà, fa el seu primer viatge clandestí cap a Barcelona. A partir d’aleshores forma equip amb en Font, que l’ensinistra en el pas de fronteres. En tres mesos fan set viatges d’anada i tomada a Catalunya del Nord.

El FNC treballava amb els serveis secrets polonesos, el Deuxieme Bureau francès i l’Inteligent service anglès. L’ajudant en cap de la gendarmeria de Banyuls col·labora amb ells facilitant-los documentació francesa i guardant-los les armes. Els “passeurs” del Front van aconseguir dur la documentació del govern polonès d’en Sanders, els plànols dels ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg als britànics.

L’Octavi actua com alliberat del FNC, oficialment fa de viatjant de comerç el que justifica els seus continuats viatges. En ser detingut en Font, forma equip amb en Sardà. Comença a anar pel seu compte ensinistrant a l’Enric Listosella, introduït dins el contraespionatge espanyol que feia de doble agent al servei dels francesos. En el seu primer viatge passen dos aviadors belgues. En el pas d’un home d’Estat Català quan la policia espanyola li torna la documentació a Listosella, falsa com totes, aquest contesta «merci»; el registren i li troben carnet de tinent de la 132 brigada de l’exèrcit de la República. La seva caiguda arrossega a en Sardà i altres. L’Octavi s’amaga amb la seva família de Puiggròs i de Bellvis, quan passa la tamborinada, porta tota la informació de les defenses espanyoles als Pirineus que els anglesos demanaven.

Passadors de frontera del FNC. memorianacional.cat

Fa d’enllaç entre  Joan Cornudella i Manuel Cruells, amb els diversos comitès del FNC de Barcelona i comarques. El cap dels serveis britànics a Catalunya li ofereix que treballi directament per ells a canvi de diners -molts diners- en consultar-ho amb en Cornudella, ja que la situació econòmica del front és molt precària, aquest li diu que això només es pot fer a canvi de reconeixement polític, cosa que els britànics no accepten.

El 1943, és detingut junt amb una cinquantena de militants més; passa 46 dies als calabossos de la “jefatura” de policia amb interrogatoris intermitents i, no cal dir amb tortures. Són Traslladats a la Model i encausats pel “Tribunal Militar de Espionaje i Otras Actividades”. El capità defensor que els hi toca, veient el caire de la guerra, amb la ja segura victòria aliada, allarga la data del judici per afavorir-los. El 15 d’octubre de 1945, quan estan alineats al pati de la presó, l’Octavi surt de la fila i plantant-se al costat dels funcionaris demana un minut de silenci amb motiu del cinquè aniversari de l’afusellament del president Companys, que compleixen tots els reclusos de totes les tendències inclosos els comuns. Davant la indignació del cap dels carcellers que, tot empassant-s’ho, es limita a dir: «Que no se repita nunca más».

Surt de la presó, amb llibertat provisional, el 12 de novembre de 1945, el mateix dia es reincorpora a la Secció Militar del FNC, fent d’enllaç entre Jaume Martínez Vendrell i les diverses seccions barcelonines. Participa en les proves d’armes i explosius. Pren part en la primera Conferència del FNC, a Dosrius, a la casa de l’Esteve Albert.

El 1946, arran de l’intent de  penjar una bandera de Catalunya a l’estadi de Montjuïc, on es jugava la final de la Copa del Generalisimo amb la presència d’aquest, és detinguda la Secció Militar amb el seu cap J. Martínez Vendrell, en ser detectats. L’Octavi és advertit i té temps d’escapolir-se junt amb en Sardà, s’amaguen en diversos llocs de les terres lleidatanes protegits per altres militants, d’allà passen la frontera per la Cerdanya establint-se, posteriorment, al Principat d’Andorra. Al cap d’un temps, l’Octavi via Perpinyà, on és documentat per Jaume Cornudella, s’instal·la a París on es casa amb la Claude Hyzette, una francesa amb qui va compartir la resta de la seva vida. No retornarà de visita a Catalunya fins a la mort del dictador. L’Octavi Viladrosa mor a París el 9 d’agost de 2004.

L’Octavi Viladrosa  va escriure un llibre autobiogràfic: “Sang, dolor, esperança” que es publicà en una edició reduïda el 1991 per l’editorial Sirius.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Catalan News

Pere Mitjà i Figueres (Granollers, 1915 – Londres, 1988), en esclatar la revolta feixista (juliol de 1936), s’incorpora com a milicià d’Estat Català; posteriorment ingressa al Batalló Pirinenc núm. 1 de Catalunya format a partir de les Milícies Alpines i també esdevé escolta personal del President Companys. Amb la derrota

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)