Roger de Llúria com cal

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Roger de Llúria és protagonista d’una de les etapes de la nostra història més rutilant, Catalunya potència al Mediterrani, capdavantera i mai agenollada. Com a cap de l’armada catalana, ha estat l’almirall més victoriós i respectat d’Europa. Per a entendre adequadament llur dimensió i el seu temps, és gairebé un deure patriòtic esmenar la plana, concretament, a les dues recreacions artístiques més icòniques i conegudes del nostre heroi com són l’estàtua monumental instal·lada a Tarragona i l’oli de Ramon Tusquets “Batalla del Golf de Nàpols; Roger de Llúria captura al Príncep de Salerno, Carles d’Anjou”.

I no prou satisfets amb el revisionisme, també mostrarem la restitució tocada i posada que hem treballat de la imatgeria adequada de l’almirall, per a major coneixement de tots i perquè, d’ara endavant, resti a disposició d’hom qui vulgui tenir cura de noves recreacions. Atenció, ho farem breu, no us hi perdeu detall…

Cinc cèntims sobre l’almirall Roger de Llúria

Deixarem per a un altre moment les tesis per escatir l’autèntic nom de la casa familiar del nostre heroi (Loria, Lauria, Lloria, Luria o Llúria) i farem servir la versió catalanitzada per ser Llúria l’apel·latiu més popular a casa nostra.

Nascut al Regne de Sicília el 1250, arribà a Barcelona a l’edat de 12 anys acompanyant la seva mare, dama de companyia de Constança de Sicília que vingué amb el seu seguici a esposar-se amb l’Infant Pere amb qui Roger es faria inseparable, fins al punt de disposar ser enterrat (1305) als peus del ja monarca al panteó reial del cenobi de les Santes Creus.

Format a la capital del Principat i bon coneixedor de les galees catalanes creades a les reials drassanes, de les quals sabria treure el màxim rendiment de les seves prestacions innovadores, esdevingué un militar imprescindible a la cort catalana, arribant a servir fins a cinc reis, Jaume el Conqueridor, Pere el Gran, Alfons el Franc, Jaume el Just i Frederic de Sicília. Nomenat almirall de l’Armada Reial per Pere el Gran el 1283. Victoriós en la batalla de Malta (1283), del Golf de Nàpols (1284) on va desplegar una gran astúcia i capturà a Carles d’Anjou, la de les illes formigues (1285) potser la més estudiada, la de Nàpols (1287), etc. Mercè a llurs coneixements i coratge, alliberà la nostra nació de patir un daltabaix de grans dimensions frustrant les pretensions del rei de França d’envair tots els regnes de la Corona Catalana-aragonesa quan el papa decidí “inhabilitar” el nostre rei Pere el Gran i li declarà una croada per atorgar els seus regnes a Carles de Valois, fill del francès. Les aclaparadores victòries dels estols catalans sobre els croats, més nombrosos en naus, van amargar l’existència del sobirà francès que acabà traspassant en mig d’una retirada desastrosa.

Finalment, un heroi més que ens ajuda a comprendre l’ancestral tradició guerrera catalana.

“Batalla del Golf de Nàpols; Roger de Llúria captura al Príncep de Salerno, Carles d’Anjou” de Ramon Tusquets i Maignon (1885)

És una pintura excel·lent amb una composició artística valenta però, dissortadament, mancada de rigor documental.

En les esmenes que cal fer sobre l’armament i el vestuari de la pintura començarem per la barca que porta el rei captiu que hi ha en primer pla i on els personatges tenen un nivell de detall més alt. La figura del rei segueix els canons o, per a ser més exactes, els anacronismes d’idealització propis del s. XIX / XX, du les mans desprotegides, sense la coberta de malla i unes mànigues penjants que no tenen cap paral·lel conegut. El cavaller del darrere porta un elm amb visera que és la peça més fantasiosa de tot el conjunt i les mans també sense protecció. Dels mariners no cal entrar-hi en detall, tret del caperó amb la punxa llarga que no apareix fins al gòtic. Quant a la tipologia de la barca, direm que són figues d’un altre paner.

L’almirall i els seus acompanyants pateixen dels mateixos anacronismes de sempre. Tampoc els vaixells de la flota no segueixen la forma de cap galera de l’època, sinó que s’inspiren en vaixells atlàntics barrocs. Avui no entrem en el tema, puix el tractarem en un altre article.

 

Estàtua de Feliu Ferrer Galzeran del 1889 (Tarragona)

Tal com ja hem vist en les pintures històriques del segle XIX, la seva qualitat artística és inqüestionable. Feliu Ferrer Galzeran ens demostra que és un escultor de primer nivell, com tants altres del seu moment l’obra dels quals no ha estat prou valorada i cal reivindicar. Dona a la figura de l’almirall una enorme personalitat i una força èpica admirables. De fet, prioritza l’èpica per damunt de la fidelitat documental que passa a un segon terme i pren mínimament un referent medieval llunyà. Tanmateix,  encara que hagués volgut donar-li fidelitat documental, ho hauria fet basant-se en els estereotips propis del segle XIX que ja hem esmenat en anteriors articles, tot i que valorem la seva esforçada i important funció didàctica com en el cas de les pintures. Enumerarem els principals anacronismes detectats.

No entrem amb la posició i la forma de la capa o manto, poc probable a l’hora d’entrar en combat en un almirall dirigint una flota. Ara, a sota de l’elm de cervellera hi ha un ausberg amb un capmall massa obert, amb la finalitat de mostrar-nos la cara, però, hi deixa els braços al descobert, sense protecció, cosa impensable. En el món medieval no hi ha constància de bastó de comandament, en canvi d’ús habitual durant l’època que visqué el pintor. La túnica amb motius heràldics i l’armament sí que són encertats, inspirats de les estàtues jacents dels sarcòfags de la primera meitat del s. XIV.

 

 

 

 

 

I tot seguit mostrarem el nostre heroi amb la imatgeria adequada tal com d’ara endavant hauríem de recordar-lo:

Roger de Llúria, imatgeria adequada

La restitució ha estat feta seguint els mateixos criteris ja esposats en l’article anterior sobre Pere el Gran. Tractem d’un personatge històric d’alt nivell i, per tant, posseïdor d’un armament d’una gran qualitat com correspon a un militar aristòcrata de la seva condició social.

Sortosament hi ha un conjunt prou extens d’imatges contemporànies al personatge que ens faciliten la feina, ja que ens deixen veure detalls de les tipologies tant del vestit com de l’armament que són pròpiament catalanes. Aquests petits detalls són la base emprada en la restitució. Ajuden a entendre les fonts documentals i visualitzar les diferències estètiques i tipològiques dels cavallers catalans comparats amb els dels altres exèrcits del moment.

La malla de ferro és l’element protector bàsic. Li cobreix tot el cos de cap a peus. Ho fa amb els següents elements, primer un ausberg amb ventalla (obertura que deixa la cara al descobert de les celles a sota el nas) que li cobreix el cap, el coll, el tors, els braços, els avantbraços i les mans amb un faldó fins als genolls. Porta una protecció addicional al coll i al clatell anomenada gorguera que tant pot ser de malla com rígida i al cap du un elm hemisfèric anomenat cervellera. A sota les cames duien les calces de ferro, unes mitges que protegien fins i tot els peus, i de sota genoll fins a mitja cuixa una genollera tèxtil.

A sobre de la malla hi porta una sobrevesta de roba de bona qualitat amb un faldó llarg i màniga tres quarts amb l’escut heràldic pintat. Per sobre de tot una protecció tèxtil sense mànigues enconxada, amb faldes, repuntada o perpuntada (d’aquí li ve el nom de perpunt) que és específicament catalana i li protegeix el tors, va folrada tota de roba vistosament brodada. Dins de l’armament defensiu també cal incloure-hi l’escut arrodonit per sota (costum propi dels catalans) amb la seva heràldica pintada, en aquest moment ja generalitzada, i duria ocasionalment a sobre de la cervellera l’elm gran en forma de petita bota.

Com armament ofensiu porta tan sols l’espasa, penjada de la cintura mitjançant un cintó amb sivella de placa esmaltada i aplics al llarg de la corretja.

En el camp de la recuperació històrica, és tan imprescindible la correcta divulgació dels fets com la imatgeria dels personatges, car la imatge, i els detalls que la completen, ens acompanyen amb més fermesa dins la memòria.

 

Francesc Riart i Jesús Lloria amb el suport de Vibrant.

 

El llibre que tothom esperava ja és disponible aquí: Historia Vibrant

 

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

La gran aportació catalana a la guerra moderna

El pany a la catalana, altrament dit pany miquelet és una de les grans aportacions tecnològiques que ha donat prestigi la indústria catalana i els nostres combatents i va contribuir a transformar la manera de combatre, ja que si a l’organització, la tàctica i la logística secular dels catalans, la mateixa que

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)