Roc Boronat: un patriota, un benefactor, un exemple

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Nascut al barri del Poblenou el 1897, en Roc Boronat va fer els estudis primaris, acompanyats de formació musical, a Barcelona. S’afilia a Estat Català; quan el dirigent d’aquesta organització, Manuel Pagès i Mercader, ha de fugir de Barcelona del directori se’n fa càrrec un comitè de tres membres, en Boronat és un d’ells junt amb en Jaume Compte i en Marcel·lí Perelló. En implantar-se la dictadura del general espanyol Primo de Rivera, en Roc s’exilia a França, concretament a Tolosa del Llenguadoc, des d’on, amb en Josep Rovira dirigeix la delegació que Macià té en aquesta ciutat occitana. Tot això en unes situacions molt precàries doncs, fins i tot, en determinats moments passen problemes alimentaris.

El 1926 participa en els fets de Prats de Molló. És un dels detinguts, processats i, posteriorment, expulsats a Bèlgica. El 1930 retorna a Catalunya aprofitant l’amnistia del general Baranguer, que presidia el que va anomenar-se la “dictablanda”.

París, 1927. Procés contra els fets de Prats de Molló. Roc Boronat al bell mig de la fila central dels encausats. Francesc Macià a baix a la dreta.

S’incorpora a la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya participant en nombrosos mítings, puix era un excel·lent orador. En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que portaren la República, surt elegit regidor per Barcelona i des del seu càrrec de Cap dels Serveis d’Assistència Social de l’Ajuntament, tira endavant una iniciativa que cobejava, parlada amb la Lola Anglada sobre un projecte del Dr. Constantí Llambias i Morató, i que va ser la creació del cupó dels cecs. Cal tenir present que, en aquella època, molts cecs demanaven caritat pels carrers. La primavera de 1934, aconsegueix la fusió entre la Unió de Cecs de Catalunya i la Federació Catalana de Cecs, reconvertint-los en el Sindicat de Cecs de Catalunya. Obra seva va ser que els invidents duguessin un bastó blanc que els identifiqués. Tot això el franquisme ho reconvertí en l’ONCE (Organización Nacional de Ciegos de España), nom espanyolitzat i feixistitzant que perdura sense que ningú s’escandalitzi, vistos els orígens de catalanitat d’aquesta entitat. Durant el franquisme els noms de Boronat i del Dr. Llambias, tots dos exiliats per la seva militància catalanista, foren silenciats i ocultats.

L’objectiu del Sindicat va ser esdevenir l’òrgan nacional representatiu de tots els cecs de Catalunya

A 1932, forma part de la redacció de La Campana de Gràcia (Periòdic Nacionalista d’Esquerres). Participa en els fets del 6 d’octubre de 1934 i és empresonat al vaixell Uruguai. Després de l’amnistia de 1936 continua la tasca d’assistència social.

Amb la derrota de la República a Catalunya, l’any 1939, marxa cap a l’exili. El trobem a la Residència d’Intel·lectuals de Montpeller i, com a delegat de la Fundació Ramon Llull visita regularment el camp d’Agde (el dels catalans) per informar de les necessitats dels internats. Amb motiu de l’entrevista entre Franco i Petain, que va tenir lloc a Montpeller, va ser un dels nombrosos refugiats detinguts i tancats, durant 24 hores, al camp d’Agde per a evitar hipotètics incidents. Marxa a Mèxic, el 1942, amb el vaixell Nyassa. A la capital asteca segueix amb la seva vinculació a ERC, arribant, el 1955, a presidir aquest partit. Participa en l’homenatge que es va fer a Pau Casals, l’any 1956 a Veracruz en nom de tots els catalans. També fa d’orador en actes a la memòria del president Companys.

Va escriure diverses obres teatrals basades en la problemàtica dels invidents: “La vera llum”, “Nit d’Otel·lo”, “L’obstacle”, “S.A.D.A.T.”, etc. Li fou concedit el premi Àngel Guimerà a Mèxic el 1956. Va guanyar l’”Ignasi Iglesias” als Jocs Florals de Mendoza l’any 1958, un altre cop el mateix premi als Jocs –com els altres, a l’exili- de Santiago de Xile. També col·labora en publicacions de l’exili: Pont Blau, Veu Catalana i Xaloc de Mèxic, L’Emigrant de Xile, etc.

Va morir el 28 d’octubre de 1965 en el seu exili mexicà. Fa poc se li han reconegut tots els seus esforços en suport dels invidents, dedicant-li un carrer, l’any 2000, al seu barri del Poblenou. També l’ONCE ha instituït un premi literari amb el seu nom.

Els cecs de Catalunya mai el van oblidar, en morir van enviar una carta a la seva vídua on, entre altres coses, li deien: «… És indubtable i ensems molt natural que vosaltres sentiu amb més intensitat el dolor produït per aquesta terrible pèrdua, però tots els cecs de Catalunya plorem amb llàgrimes de sang la seva desaparició. Per a nosaltres fou el company inseparable, el pare espiritual i guia damunt de la terra…»

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

El nostre home a l’Havana

En record i homenatge de Josep Pineda i Fargas nat a Centelles (Osona) el 1894 i mort a Hato Rey (Puerto Rico) el 1973. El 1914 interrompé els seus estudis universitaris i es traslladà a Cuba per fer-se càrrec d’un negoci familiar. S’adscriu al Centre Català de l’Havana que arribà

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)