Pompeu Fabra, el salvador

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Pompeu Fabra i Poch va ser, amb tota seguretat, el català més important del segle XX. La seva feina va relegitimar el català, llengua desprestigiada i tinguda per camperola des de l’auge industrial a Catalunya. A Homenots, Josep Pla el classifica com “l’únic (català) a aconseguir un propòsit general i públic d’una manera explícita i indiscutible”; després de la Guerra Civil, diu, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i obra de Pompeu Fabra. És un personatge totalment essencial per Catalunya, encara més per a la llengua catalana, que té un abans i un després a partir de l’obra de Fabra. Cal, però, entendre per què una tasca lingüística de reordenació és necessària.

La Revolució Industrial havia modificat i reorganitzat la societat catalana. El context lingüístic previ a l’obra de Pompeu Fabra és el de la diglòssia; el català era una llengua purament domèstica, destinada a les converses intrafamiliars i les comunicacions en sentit privat. Per contra, el castellà era una llengua pública, prestigiosa, objecte d’expressió artística i senyal de refinament i cultura. Això, és clar, es deu a la manca d’una administració que fos capaç d’afavorir una harmonia entre expansió industrial i conservació lingüística: la classe burgesa catalana, en ràpid creixement, s’emmirallà amb Madrid i deixà de banda el català, per adoptar un model de vida ‘fi’ i comparable amb les poderoses i sobiranes elits castellanes. El panorama cultural català, fragmentat, preferia majoritàriament produir en castellà, una llengua que assegurava un sou i un prestigi clar. Per acabar-ho d’adobar, el català en si mateix havia estat influenciat, després de tant de temps de desprotecció, per la llengua castellana. Una interferència tant lèxica com sintàctica que havia empobrit fortament la llengua.

Pompeu Fabra. Portada del número 1 de La Renaixensa. 1 de gener de 1881
Portada del número 1 de La Renaixensa. 1 de gener de 1881

Amb el temps, la Renaixença va fer els primers passos cap a la represtigiació de la llengua vers el castellà, però, com a moviment essencialment burgès, es va allunyar de la llengua popular. Ben entrat el segle XIX la producció i la presència del català augmentaren, però sense un estàndard establert es produí una intensa anarquia ortogràfica, de manera que la llengua quedà dividida en dos grans vessants de producció: el primer, el que partia del català medieval, utilitzat per la Renaixença i els moviments intel·lectuals, sovint elitistes, que usaven un llenguatge arcaic i que es trobava ben allunyat del català modern i comú, de carrer. L’altre vessant és el del llenguatge eminentment modernista, que utilitza, recull, promou i refà dialectes, accentuant-los sovint, fent de la producció literària quelcom tan inintel·ligible com la reconstrucció medieval del primer vessant.

Així doncs, el català estava quedant arraconat. Necessitava una variant oficial i unificada, que no només s’emmirallés en la producció literària medieval o tirés pel dret amb una llengua molt individualitzada, sinó que reflectís, especialment, el català més vulgar i popular. Aquest estàndard no només havia de ser prestigiós socialment, sinó que també havia d’apel·lar una vegada més a la nova i creixent burgesia, principal pol de tracció dels moviments culturals, lingüístics, literaris i polítics del país.

Fabra era plenament conscient de l’enorme dificultat d’aquesta tasca. Es necessitava una nova llengua que, malgrat no ser dialectalitzant, pogués representar els dialectes, mantingués el contacte amb la tradició literària del català medieval perquè fos prestigiosa i fos usada i defensada per la burgesia, que consolidaria el nou estàndard. I, encara que tot això fos assolit, no tindria cap mena d’utilitat si no es comptava amb la complicitat col·lectiva d’escriptors, productors culturals, mecanismes de difusió i les institucions culturals i escolars. En fi, es necessitava una llengua que anés més enllà de la comunicació, que fos una eina nacional, un recurs d’autodefinició col·lectiva per reformar i reunir una societat lingüísticament dividida, socialment partida i políticament impotent.

Podríem dir, per tant, que fora de les aspiracions lingüístiques hi ha també unes aspiracions ètniques: diferenciar el català del castellà, Catalunya de Castella, per recuperar una consciència col·lectiva prèviament perduda, i recuperar una sincronia tradicional i cultural que havia estat perduda totalment amb la Revolució Industrial.

Pompeu Fabra
Pompeu Fabra (1902) dibuixat per Ramon Casas

Tot i això, una nació sense cap autogovern ni suport institucional està totalment exposada als canvis polítics, culturals, socials i lingüístics. El projecte de Fabra necessitava suport públic, i no només social, sinó especialment institucional. Afortunadament, un any després de la publicació de les Normes Ortogràfiques (1913) es forma la Mancomunitat, un organisme públic que, tot i no ser ben bé un govern, tenia prestigi i era reconegut a Catalunya com la màxima autoritat política. És a partir d’aquell moment en què la feina de Fabra realment comença.

Amb el naixement de la Mancomunitat, Fabra és nomenat per Prat de la Riba, el seu president, per dirigir el procés de recuperació lingüística. Amb el finançament es crea l’Institut d’Estudis Catalans, la institució perfecta per a la legitimació dels nous processos lingüístics. Amb suport econòmic, Fabra pot centrar-se a estandarditzar, uniformar i revitalitzar la llengua, pas previ clau per a la reunificació i harmonització de la societat catalana, acabant amb la diglòssia i prestigiant el català. En aquests anys, Fabra publica el Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica (1918), obres clau que suposen per fi l’entrada del català a la modernitat. És a partir d’aquest moment que la llengua catalana es pot considerar una llengua més, que pot evolucionar i ser en ella mateixa, sense recolzar-se en el castellà o el francès. El català és llengua de prestigi, i la versió estandarditzada de la llengua permet una difusió uniforme, que permet de reconnectar la societat catalana amb la seva cultura. Amb la seva tasca, Fabra no només modernitza la llengua i l’adapta als seus temps, sinó que accentua moltíssim la consciència pròpia catalana, en un veritable reactivament nacional, la finalització del procés encetat a principis del segle XIX amb la Renaixença.

Pompeu Fabra
Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, instal•lada al Palau de la Diputació de Barcelona, 1915. Pere Coromines, Prat de la Riba, Eduardo Dato, Puig i Cadafalch, Ferran Soldevila, Pompeu Fabra i Antoni Rubió i Lluch,  entre els visitants. (ANC)

Amb la dictadura de Primo de Rivera, la feina de Fabra queda paralitzada. No obstant això, el procés de normalització es troba massa avançat per veure’s revertit. La burgesia manté, defensa i promou el català, i les classes baixes i els cercles intel·lectuals no abandonen la seva llengua. Amb la recuperació de la Generalitat, l’obra de Fabra es reprèn, i el 1932 publica l’obra més important per a la llengua catalana, el Diccionari. Amb aquest, el català ja és una llengua més, que es pot mirar als ulls amb el castellà, el portuguès, l’italià, el francès, l’anglès, etc.

Cal tenir en compte, però, que el català no és revitalitzat en ell mateix. Com diu Gilhad Zuckermann, lingüista expert en el procés de revitalització de l’hebreu, una llengua revitalitzada no té un sol pare. Es necessiten les influències d’altres idiomes de gran ús per a reimplantar la llengua a recuperar en el context popular; el català va perdre una puresa que, si bé el diferenciava del castellà, perjudicava i complicava el seu ús social. N’és un exemple perfecte l’obsessió de la Renaixença per recuperar el català medieval, llengua que contenia moltes paraules caigudes ja en desús. És per això que Fabra vulgaritza relativament el català, permet l’entrada continguda d’influència castellana i francesa, per dotar la llengua d’un component social que és vital per a la seva revitalització. Paraules com cotxe, que avui dia tenen un ús total i generalitzat, eren castellanismes flagrants en aquell moment, però Fabra els acceptà per tal de situar la llengua catalana i la societat en línies paral·leles, per tal que evolucionessin junts, sense que el català quedés enrere. Sense les institucions, la llengua no va poder ser defensada quan havia de ser-ho, i la relativa castellanització de la llengua n’és la conseqüència principal.

Així doncs, de la immensa tasca de Fabra se’n pot sostreure un fet: les llengües que no tenen un sistema institucional que les recolzi estan sotmeses a les llengües que sí que el tenen i, per tant, és essencial per a la llengua catalana (i, per defecte, Catalunya) l’existència d’unes institucions que defensin la llengua fermament, ja que és el denominador comú de la nació, allò que manté el país unit malgrat totes les diferències que hi puguin haver.

Adrià Layola, estudia el catalanisme i la cultura catalana a través de les Humanitats

 

El llibre que tothom esperava ja és disponible aquí: Historia Vibrant

 

 

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)