Poble guerrer

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

Els catalans hem sigut sempre un poble guerrer, en contra del que ens han volgut fer creure per mirar de convertir-nos en un remat de mansos i derrotats. La nostra història és plena de gent valenta i heroica en quantitat superior a altres pobles, com ara el castellà per posar un exemple proper. Fins al punt que la gran majoria de militars que han estat herois dins l’exèrcit espanyol han sigut catalans, com Gaspar de Portolà (fundador de la ciutat de San Francisco a Califòrnia), Pere Fages o el general Joan Prim, etc. La nostra nació ha estat plena de gent avesada en l’ús de les armes i en organització, pioners de les milícies gremials i ciutadanes, tot recollit pels Usatges i Constitucions basades en el costum provat i el seny natural. Els catalans per prevenir-nos de la mala sort, toquem ferro! Tot seguit, fem cinc cèntims. Imprescindible per a recuperar la nostra veritable consciència nacional.

Al tractat, dedicat  a l’Escola Militar de Barcelona, Preludis Militars en los quals se tracta lo que han de saber y observar los oficials majors y menors de guerra y los soldats de la insigne Ciutat de Barcelona, y lo modo han de jugar las armas, formar esquadrons, repartir las bocas de foch y altres actes militars, 1640,  Domènec Moradell, qui fou membre de la Junta de Guerra i sergent major de la Coronela de Barcelona, en el capítol I “De las bonas sorts donaven las armas als catalans” ens recorda l’ancestral tradició guerrera del poble català:

«la nostra nació Catalana, la qual en lo temps estigué debaix de la obediència dels sereníssims Reys de Aragó, ab lo natural valor, y ciència tenien del Art militar, alcançaren moltes victòries, conquistaren tants Regnes, y Províncies, y dilataren los límits y lindes de la Corona de Aragó ab los Regnes de Mallorca, Menorca, Valencia, Sardeña, y Napols, y li agregaren lo Regne de Sicília, y lo estat de Mila, y li foren tributaris molts llochs de la costa de Africa, y essent a la Grècia ab valor heroich intentaren de posseir lo Imperi y se pot tenir per molt cert, que si los descendents haguessen continuar los exercicis militars, haurien posseït majors imperis y señorias. Pero com se veren en tant alt grau de fortuna, los aparegué de arrimar las armes, y de entregar-se a una vida quieta, y sossegada, gosant en ella de las riqueses, y prosperitats que ab las armes havien adquirides. Ab esta ociositat ha molts anys en viuen debaix de la obediència dels Catholichs Reys de Castella (…) oblidant del tot la ciència militar, sens advertir, que sens ella vivien sens defensa, y de que ocasionaven a las Províncies circunvehinas guerres de invadirlos a fi de dilatar sos lindes y de possehir llurs riqueza com se ha vist ho han fet en lo any 1639.»

No s’ha divulgat prou un fet molt significatiu que ja marca el nostre caràcter de bell antuvi, durant la convulsa època d’invasions sarraïnes els pagesos i ramaders esdevenen també guerrers. El 795, Carlemany atorga el qualificatiu de “milities” aquests homes que saben defensar-se per protegir les seves comunitats i explotacions. La inclusió de la Catalunya Vella a l’imperi Carolingi, amb la consegüent organització dels comtats i la recolonització de la nova frontera, potencia aquesta dualitat del pagès català, que fins a la darreria del s. X fou pagès i guerrer alhora. Aquesta dualitat que feia de cada treballador de la terra un “miles” serà transcendental en l’esdevenir de Catalunya.

La tradició guerrera s’estengué des de llavors. Aviat tinguérem combatents professionalitzats. Més enllà dels almogàvers, els ballesters catalans foren considerats entre els millors d’Europa. L’armada catalana, amb les seves aportacions a la guerra naval, com la galera catalana que proporcionava una evolució tècnica per la seva maniobrabilitat i lleugeresa, restà com a la més prestigiosa del Mediterrani durant més de quatre segles. Les drassanes catalanes, tota una estructura estatal al servei d’una armada molt ben planificada, rebien encàrrecs d’arreu d’Europa.

L’historiador aragonès Jerónimo Zurita a Anales de la Corona d’Aragon, 1579, explicant la guerra catalana-genovesa (s. XIV) escriu:

«a juicio de todas las gentes, eran en este tiempo los catalanes preferidos a los genoveses y a todas las otras naciones en el uso y ejercicio de las cosas marítimas, así en la navegación como en el hecho de la guerra, en la fortaleza, vigor, industria y gran firmeza y tolerancia: y las armadas de los reyes de Aragón y Sicilia tenían el dominio y posesión de la mar. Esto se sustentó mucho en el tiempo con el premio y con el castigo; y tenían los catalanes tan rigurosas leyes en sus navegaciones y armadas y las cosas estaban en tanta orden…»

Flota catalana a Nàpols després de la victòria pintada per Tavola Strozzi, 1470, Museo de San Martino, Nàpols.

Precisament, els tractats de Pau i de Treva de Déu es van constituir a Catalunya per reglar l’ús dels combats i facilitar treves en favor del comerç. Els Usatges de Barcelona i les Constitucions històriques catalanes tenen reglaments específics per regular les declaracions privades de guerra entre les bandositats i l’ús de les armes. “Regular” que no prohibir. A Catalunya el monopoli de la força no el té l’Estat.

L’usatge “primceps namque” és un dels primers usatges recollits al segle XI i va perdurar fins al Decret de Nova Planta de 1716. Aquest usatge decreta el dret i l’obligatorietat dels catalans a tenir armes, però en perfecte estat d’ús, i a acompanyar el sobirà (príncep), que ha d’encapçalar la lluita, sempre en defensa del territori. «Princeps namque» són les dues primeres paraules en llatí de l’usatge 68 (en alguna compilació és el 69): «Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse ídem suos inimicos obsessos tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem».

El tractat militar més antic d’Europa escrit en llengua romànica és el Llibre de Cavalleria (1275) de Ramon Llull, que regí l’estament militar europeu durant quatre segles. Barcelona també tingué una de les acadèmies militars més antigues i prestigioses del continent, documentada a les primeries del s. XVII.

L’historiador castellà Modesto Lafuente  a Historia general de España, 1850-1867, parlant de la guerra civil catalana (s. XV):

«La guerra sangrienta que, por espacio de diez años, sostuvieron contra don Juan II de Aragón es uno de los sucesos que han caracterizado más a ese pueblo belicoso, altivo, pertinaz, inflexible, fuerte y perseverante en las adhesiones, temoso e implacable en sus odios. No nos asombra que, por no someterse al rey de Aragón, pensara al pronto en constituirse en república (…) Semejante tesón y temeridad daba la pauta de lo que había de ser este pueblo indómito en análogos casos y en los tiempos sucesivos: pueblo que por una idea o por una persona, o por la satisfacción de una ofensa, ni ahorra sacrificios, ni economiza sangre, ni cuenta los contrarios, ni mide las fuerzas, ni pesa los peligros.»

L’historiador portuguès Francisco M. De Melo, a Historia de los movimientos, separación y guerra de Catalunya, 1645, escriu:

«Son los catalanes por la mayor parte, hombres de durísimo natural. Sus palabras pocas, a que parece les inclina también su propio lenguaje, cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas: en las injurias muestran gran sentimiento, y por esto son inclinados a la venganza; estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad»

Al Principat des de l’Edat Moderna hi ha una extensa indústria armamentística molt potent i reconeguda internacionalment, que aporta grans innovacions tècniques, tothom reconeix el que va significar per l’ús de les armes de foc el pany català i la invenció de la pólvora blanca.

Antoni Desvalls,  general en cap de l’exèrcit de l’exterior de Barcelona (1714), fustiga victoriós l’exèrcit de les dues corones disposat a trencar el setge de la ciutat.

Les innovacions tàctiques, organització i les tècniques de combat han sigut incorporades a la majoria dels exèrcits del món, com la guerra guerrejada, Sometent, Miquelets, infants de marina, etc. Els miquelets representen la continuïtat dels catalaníssims almogàvers i les disposicions tàctiques dels sometents són les mateixes, que després s’incorporen a les coroneles, pioneres milícies urbanes reglamentades. Recordeu el que van haver de patir els exèrcits de les dues corones durant la guerra dels catalans (1714), fins al punt que es documenten multitud de desercions entre aquests en nombre molt superior a la dels catalans. Precisament aquesta guerra, posterior al Tractat d’Utrecht, fou volguda pels ciutadans catalans que arribaren agredir els consellers de la Diputació per tal que decretessin continuar la guerra en defensa de les nostres constitucions i llibertats. Una guerra que es va declarar i organitzar per a vèncer, no per a resistir i, per cert, no es va guanyar de ben poc…

«Barcelona a sostingut seixanta-un dies de trinxera oberta, però tampoc no s’ha vist gaire una més gran obstinació que la de la seva guarnició i els seus habitants» -Carta del duc de Berwick, generalíssim dels exèrcits de les dues corones, al rei Lluís XIV.

«la potència d’Espanya per ella sola no s’hauria trobat mai en estat de destruir-los» -General francès Charles S. de Quincy (1660-1728)

Voltaire a Le siecle de Louis XIV, 1751, diu:

«Nació intrèpida que compta la vida per res quan no l’esmerça a combatre (…) L’abundor i les delícies són ben lluny d’haver amollat els habitants: ells han estat sempre guerrers, i els muntanyencs, sobretot, han estat ferotges. Catalunya, en fi, pot prescindir de l’univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d’ella». «Llur tenaç resistència va provar que Felip V, alliberat fins i tot del seu competidor, no podia reduir-los tot sol»

Cal apuntar, que per Decret de Nova Planta (1716), Catalunya deixa de tenir exèrcit propi, el sometent és suprimit i les acadèmies militars són tancades.

El general francès Jacques François Dugommier, cap de l’exèrcit dels Pirineus durant la Gran Guerra (1793-95) a Mémoire sur la Catalogne, 1794:

«Le catalan est brave, actif, laborieux, ennemi de l’Espagne: il a aimé toujours la liberté».

El coronel espanyol José Cadalso a Cartas Marruecas, 1789, escriu:

«No sólo son útiles en la paz, sino de mayor servicio en la guerra: fundición de cañones, fábricas de armas, vestuario y monturas para el ejército, conducción de artillería, municiones y víveres, formación de tropas ligeras de excelente calidad: todo esto sale de Cataluña»

Gaspar de Portolà, i la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, conqueridors de Califòrnia (1762)

Per ser breus, fem només un petit tast memorístic, recordant el càstig que provocaren els regiments catalans a l’exèrcit napoleònic durant la guerra del francès, decisiu en el desenllaç del conflicte; l’elevat nivell de generals com Prim, Tristany o Cabrera el “Tigre del Maestrat”, durant les guerres carlines i també els voluntaris catalans, prop de 15. 0000, que participaren en la Primera Guerra Mundial (1914-18) al ban de les democràcies en contra de l’imperialisme, tot cercant el suport internacional a la independència catalana. Durant la Guerra dels tres anys (1936-39) la Generalitat, malgrat la precarietat que la sotmet la República Espanyola, recupera l’exèrcit català; els batallons més abrandats i incisius són catalans, especialment els formats per ERC i EC, on també hi ha dones, com la Columna Macià; posteriorment, molts d’aquests combatents s’incorporen als exèrcits aliats que s’enfronten al feixisme durant la Segona Guerra Mundial, n’hi ha molts catalans entre els soldats que alliberen París. Durant la dictadura franquista i els primers anys del règim del 78, catalans i bascos són els únics peninsulars que mantenen la lluita armada contra l’estat espanyol amb estructures paramilitars pròpies.

Columna Macià-Companys (1936)

Per finir aquest article hem escollit una cita que trobem interessant i a la vegada divertida, vista amb ulls d’avui, de José Patiño y Rosales, ministro de Felip V, nefast superintendent de Catalunya impulsor dels decrets de Nova Planta (1716):

«el genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos, aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia (…) Son apasionados a su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan su lengua nativa»

Articles de  VIBRANT relacionats:

El Sometent, milícia de defensa del poble català

La Coronela de Barcelona

La gran aportació catalana a la guerra naval

La gran aportació catalana a la guerra moderna

El gran heroi català Antoni Desvalls

Debat constituent. Princeps Namque

El primer exèrcit català després del 1714

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)