Pere Seras Isern, la Pàtria lluny dels ulls i prop del cor

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

Pere Seras i Isern neix a Figueres el 1892. De ben jove milità a les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Es trasllada a Barcelona i, quan és cridat a quintes (1913), emigra a l’argentina per tal de no fer el servei militar a l’exèrcit espanyol.

Tot just desembarcat s’incorpora al Casal Català de Buenos Aires que, amb el temps, arribaria a presidir. Pren part en la fundació, el 1916, de la Comissió Delegada de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Participa en l’Associació Catalana de socors Mutuals “Monte Pio de Montserrat”, de la qual va ser-ne secretari. En intentar reconduir l’entitat cap a posicions catalanistes, ell i altres companys van ser-ne exclosos. Posteriorment, el mateix grup i, a redós del Casal Català, organitzen la “Germanor Mutualista”.

Funda i presideix, l’any 1922, el Comitè Llibertat, una federació d’entitats defensores dels drets de Catalunya que es va estendre a diversos països americans. La de Buenos Aires tingué una gran activitat de denúncia de la dictadura del general espanyol Primo de Rivera.

L’activitat del Comitè Llibertat estava plenament compromesa amb l’assoliment de la independència de Catalunya. «Lluny de tot partidisme i de tota disciplina política, seguirem la nostra obra nacional vers la llibertat integral»

Durant el periple d’en Macià per Amèrica, després dels fets de Prats de Molló, en Seras el feu entrar clandestinament de l’Uruguai a l’Argentina, travessant en una fràgil barca l’immens riu de la Plata. I quan Macià és expulsat, repeteix l’operació.

Col·labora a les publicacions catalanes de l’argentina Ressorgiment, Catalònia i Nación Catalana. D’aquesta darrera en seria director i, sempre, el seu puntal. També va ser representant a Buenos Aires de la revista Germanor de Santiago de Xile.

Durant la guerra del 1936-39, el Comitè Llibertat treballa intensament per la causa de Catalunya. Organitzen actes de suport a la Generalitat republicana. Recullen diners, queviures i roba per ajudar els combatents. Les aportacions personals d’en Pere Seras desestabilitzarien, fins i tot, la seva economia familiar, ja que va posar per davant de tot l’ajut a la Catalunya en guerra.

L’any 1940 participa destacadament en la creació de la Comunitat Catalana de la República Argentina, de suport al Consell Nacional Català  de Londres. Moviment –el de les Comunitats Catalanes- que es proposava la defensa, supervivència i recobrament de la catalanitat des de l’exterior.

Sempre va estar en primera línia de tota activitat catalana a l’Argentina. L’any 1980 torna a Catalunya, on va viure durant tres anys. Després retornà a Amèrica amb 90 anys per instal·lar-se  definitivament a Lima, a casa de la seva filla, on morí el 22 de gener de 1985.

La Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi com a reconeixement a «la seva tasca ininterrompuda, de més de 70 anys a favor de Catalunya». La seva vila nadiua el va honorar dedicant-li un carrer.

Pere Seras, no tan sols va mantenir la catalanitat durant tota la seva vida, sinó que la va transmetre als fills –Nuri, Fivaller, Manelic, Guifré i Mireia- que tingué amb Concepció Lleonart, nascuda a l’Argentina de pare català (Josep Lleonart i Nart, fundador del Casal de Buenos Aires) i mare santanderina que sempre va estar frec a frec amb ell en les lluites que va dur a terme. Els fills van crear a Buenos Aires el Grup Joventut Catalana. En Fiveller va estar l’ànima de l’Obra Cultural Catalana i treballà per la llibertat de Catalunya fins al dia del seu traspàs el 2009.

Homenatge del Grup Joventut Catalana a Francesc Macià, Buenos Aires, 1959

Com molt bé deia el lema d’un Casal d’Amèrica «Tenim la Pàtria lluny dels ulls i prop del cor». Nosaltres que la tenim a tocar prenguem exemple d’en Pere Seras i la seva família, en l’esforç i la brega de cada dia. Sense febleses, sense renúncies.

Casal de Catalunya a Buenos Aires i Teatre Margarida Xirgu. Edifici modernista de 1928, antiga seu del Centre Català. El Casal de Catalunya neix de la fusió del Centre Català (fundat el 1886) i del Casal Català (fundat el 1908)
Per a més informació: “Catalans d’Amèrica per la independència” Víctor Castells, Ed. Pòrtic 1986; “Macià, la seva actuació a l’estranger” Ramon Fabregat, edicions Catalanes de Mèxic, 1952; “Pere Seras Isern” J. Garriga i Blanca Lorenzo, Ed. Obra cultural Catalana de Buenos Aires, 2000.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Abelard Tona i Nadalmaí. El nacionalisme en lluita

Abelard Tona, nascut a Barcelona el febrer de 1901, de ben jove s’afilià al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que era un fogar de catalanitat. Milità a Acció Catalana. Durant la dictadura del general Primo de Rivera, ingressa a la Societat d’Estudis Militars (SEM)

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)