Pere A. Reus, fill de Felanitx, es llicencia en dret a Madrid el 1921. Mai va exercir d’advocat, probablement degut al fet de gaudir d’una bona posició econòmica. El 1931, és designat Jutge de Pau a la seva població nadiua, tractant-se del primer republicà que ocupa aquest càrrec. Va estar present a la proclamació de la República a Ciutat de Palma. Home de gran prestigi moral i intel·lectual, aquestes condicions li van servir perquè, junt amb Pere Oliver, el seu partit Esquerra Republicana Balear, del qual era membre fundador, fos hegemònic a Felanitx.
A partir de 1933, dirigeix “El Felaginense”, al que canvia el nom per “El Felanitxer” i passa a publicar-se íntegrament en català. Sempre vinculat a iniciatives culturals. El juny de 1936, és un dels signants de la “Resposta al Missatge dels Catalans”.
Quan esclata la revolta feixista, uns amics li ofereixen l’oportunitat d’embarcar-se cap a Menorca, que estava en mans lleials, i no l’accepta. Acomiada els fugitius a Portocolom i entrega la seva jaqueta a un jove militant d’Esquerra, Pere Capellà, tot advertint-lo del fet que en mig del mar fa fred. Quan li recomanen que marxi amb ells respon: «I que m’han de fer a mi, tanmateix? Jo no he ofès ningú». Cinc dies després és detingut al mateix Portocolom i tancat a la presó de Manacor amb dos felanitxers més, però són tots tres alliberats sense més. Tots tres prenen un cotxe de lloguer per tornar al seu poble i quan, el xofer, s’assabenta que són presos alliberats pren la precaució de canviar la ruta normal per tal d’evitar una emboscada. Efectivament, hi havia un escamot feixista esperant a mig camí. A Felanitx, esperonats per Falange, part del poble surt al carrer demanant l’empresonament dels tres alliberats. El batlle, tinent Joan Falcó, coneixedor de les virtuts d’en Pere es juga el càrrec defensant-lo. Així i tot, són altre cop empresonats a Palma.
El quatre de març del 1938, són sotmesos a un Consell de Guerra Sumaríssim, ell i dotze felanitxers més. En Pere és condemnat a mort acusat de donar suport als carrabiners de Portocolom que s’havien mantingut fidels a la República. A la seva dona Purificació Manzanares li apliquen trenta anys de reclusió.
La vespra de l’afusellament, quan l’han de cridar per posar-lo en capella, el funcionari s’equivoca de nom cridant a un reclús que es deia Pere Antoni Aleu i que no estava condemnat a mort. En Pere Reus amb una gran sang freda s’adreça al carceller per advertir-lo del seu error: «El condemnat soc jo». Treu de la maleta la roba de mudar que s’havia posat pel judici i anà a l’execució completament tranquil.
Moments abans d’afusellar-lo el capellà, Pare Atanasio, va demanar-li si perdonava els causants de la seva mort, la resposta ferma va ser: «No, mai no els podré perdonar». Va estrènyer la mà de tots els soldats que formaven l’escamot i adreçant-se a l’oficial li demana que no el fessin patir inútilment.
Va caure mort a les sis del matí del dia 28 de juliol de 1938 a l’hemicicle del cementiri de Ciutat de Mallorca. En Pere Reus era un home honrat i honest, però això els seus botxins, que ho eren de tota la nació catalana, no van tenir-ho en compte.
