Pau Estorch, un metge per fer renéixer un idioma descurat

Pau Estorch i Siqués (Olot 1805-Barcelona 1871) fou qui més relleu públic va adquirir dels quatre prohoms olotins Estorch i Siqués, d’una família de vuit germans. Gens coneguts cap d’ells si no és per un carrer que els recorda a la seva vila natal.

A banda de les seves activitats científiques entorn del remei de la ràbia i de tots els verins (no s’hi posava per poc), cal considerar, primerament, la seva labor literària. Jove i ben amarat del romanticisme que s’apoderava de les intel·ligències dels europeus del moment, Pau Estorch es va adherir ràpidament a les crides en favor de la llengua i de la cultura catalanes fetes pel poeta i literat Joaquim Rubió i Ors, Lo Gaiter del Llobregat. Una generació que despertava després d’un segle va germinar en pocs anys i arreu en van sorgir els seguidors: dels primers, el mateix Pau Estorch com Lo Tamboriner del Fluvià, però també Antoni de Bofarull, Lo Coblejador de Moncada; Víctor Balaguer, Lo Trobador de Montserrat; Geroni Rosselló, Lo Joglar de Maylorcha; Enric Girval, Lo Trovador de l’Onyar; Josep Subirana, Lo Almogàver del Montseny; Albert de Quintana, Lo Cantor del Ter; Josep Bernat, La Musa del Xúquer; Joaquima Santamaria, Agna de Valldaura; i Pilar Maspons, Maria de Bell-lloc. El prestigi que guanyà com a poeta en llengua catalana va fer que formés part, com a mantenidor, del consistori dels tercers Jocs Florals contemporanis a Barcelona, el 1861.

Pau Estorch i Siqués, [Arxiu Comarcal de la Garrotxa (ACGAX)]
L’obra que servaria la memòria d’Estorch van ser els diferents reculls de poemes i proses –gairebé sempre humorístics i satírics- aplegats sota el nom de Lo tamboriner del Fluvià, títol que utilitzaria com a pseudònim. Al pròleg versifica aquest pensament: «No crech si del agrado / De aquells catalans tan fins / Que créuhen sèr cosa baixa / Lo expressar-se en llemosí: / Ni de algunas damas cultas / Que apenas saben llegir, /  la llengua de Cerventes / Mastegan y fan bossins. / Jo sols desitjo que agrade / A mòlts catalans sensills / Que l’idioma vuy parlan / Que aprenguéren essent xichs.». Se sent continuador de la feina iniciada per Joaquim Rubió i relegada pels estudis universitaris: «Y si la gayta olvidà Lo Llobregat pel’ palau, / Al tamborino li plau / Restar prop del Fluviá». No seria feina senzilla recuperar un català, degradat i sense normes, per a la república de les lletres modernes.

Estorch, amant de la seva pàtria com a bon garrotxí, era, com tants catalans, amants també de la llibertat que es presumia al liberalisme, i, per tant, defensor de la seva reina contra els carlins absolutistes. Més tard pogué comprovar que el liberalisme espanyol és absolutisme emmascarat.

 

Carlinada a Olot. vista per l’olotí Marià Vayreda

Al segon repic de Lo Tamboriner del Fluvià fa un retrat ben contrastat sobre l’ús real del català en la societat i la imposició del castellà en els àmbits oficials, literaris i elitistes; es disposa a imitar allò que fan molts «Que gastan ploma castellana / Per tot dia, més ni un mot / En surt jamay de sa boca, / A no ser fent un esforç, / Y encara per conformarse / Al us de altas reunions, / So es; castellans de ploma, / Catalans de boca y cor.», és a dir, una literatura hermafrodita, expressada en llengua adquirida, però pensada amb forma i continguts catalans. Feminista precoç (¿?), tradueix el poema “Defensa de las donas” de la mexicana Sor Joana Agnès de la Cruz on amonesta l’home la falta de consideració a la dona que «Si no us admet, es ingrata, / Y si us admet, es lleugera.». En un altre, “Cosas de Espanya”, critica i satiritza que els empleats públics vinguin d’arreu del regne sense entendre ni una paraula de català a llocs on no s’entén una paraula de castellà, perquè això perjudica el seu servei a la comunitat. El seu catalanisme literari i idiomàtic és taxatiu: l’actitud dels homes de la Renaixença fou el motor del posterior catalanisme polític… la llavor llunyana de l’actual independentisme.

Al pròleg dels Elements de poètica catalana y diccionari de sa rima, de 1852, Estorch augura que la sort de la llengua catalana pot millorar, i així esdevindrà útil la seva tasca: «Si es poca sa utilitat mentres la llengua catalana se trobe en lo estat de abjecció y afins despreci en que se veu vuy en dia, no será així si lo destino ó la moda volen que ocupe lo lloch que li correspon».

El 1855 aparegué el tercer “repic” de Lo tamboriner del Fluvià. En ell blasma la literatura comercial que divulga mediocritats i amaga clàssics excel·lents. Mentre continua la disputa per la dignitat de l’ús del català i anima a continuar el seu conreu «No fes encara lo diable / Que arribás á ser de moda».

Al pròleg –en vers– de Lo tamboriner del Fluvià. Quart y últim repich: «Vosaltres que teniu glòria / En ser catalans perfets / Y apreciau la parlaría / Que mamáreu ab la llet», en contrast amb aquells que deixaven la parla natal com una andròmina solament útil per tractar amb els criats i amb gent baixa, perquè la llengua dels negocis i del poder era una altra. Eren aquests cercles acomodats als quals anava adreçada l’apologia catalana d’Estorch. Dedica un sonet a Josep Subirana «En loor dels esforsos que ha fet per restablir la llengua catalana»

Excel·lencias de la llengua catalana (1856) és una apologia de la llengua en plena discussió entre els intel·lectuals catalans de l’època sobre si calia o no prestar atenció al català com a llengua quotidiana i en les lletres d’alta cultura. Consta de quatre  parts, entre elles la titulada “Déu parla en català” és una queixa contra la introducció de la prèdica cristiana en castellà a Catalunya.

Però el treball que li havia de valer un cert reconeixement fou la Gramática de la lengua catalana (1857), fou un pas més en el procés de construcció normativa de la llengua catalana. «parecerá un contrasentido la publicación de una gramática catalana, cuyo idioma, mal calificado de dialecto, no es el oficial de la Nación» però que «por su precisión y energía guarda cierta analogía con el carácter de sus habitantes”. És redactada en castellà, adreçada a persones castellanoparlants que vulguin aprendre català.

 

 

Dins d’aquesta campanya per generalitzar l’ús escrit i culte del català, aquell mateix any publicà Becerolas catalanas y castellanas, mètode per aprendre les primeres lletres i síl·labes. El dedica als pares que volen estimular i contribuir a la feina escolar dels seus fills. La divulgació de l’obra i de la seva finalitat el van portar a fer-ne conferències. El 1859 aparegué un Nou repiconet del Tamboriner del Fluvià. A l’article “Visió fantàstica de la llengua catalana” es blasma la situació ruïnosa del català i es preveu un futur millor quan es restauri la parla a tots els nivells socials i literaris.

Els èxits militars del general Prim a Àfrica, comandant els voluntaris catalans, van donar nous impulsos a l’imperialisme espanyol, i també al desig de molts catalans de recuperar el terreny perdut en la cursa colonial dels principals països europeus. Pau Estorch i el compositor, pianista i organista de Santa Maria del Mar Primitiu Pardàs van dedicar una peça de gran marcialitat Al valiente ejército español, amb lletra catalana i subtitulada Himno catalán per deixar clara la part dins d’un tot on la catalanitat es posava de manifest dins d’unes forces armades reverdides per la seva contribució després de les constants retirades del continent americà. Les celebracions patriòtiques van culminar amb l’arribada de la reina a la capital del Principat, acte que fou celebrat per Lo Tamboriner amb una oda que s’escampà per la ciutat sota el títol A lo felis arribo de S.M. doña Isabel II a Barcelona.

Susanna. Pieza de costumbres catalanas. Costumbres de la montaña és una obra en vers, en català, excepte quan parlen els personatges castellans, els «soldadots» que arriben amb dret a allotjament, però es queixen: «Se nos trata como a cerdos», diu Baltasar. Susanna quan la requereix l’andalús, l’engega: «Feste enllà, lletg, burinot, o t’floch pel cap ma filosa». Ell: «Caramba! una sola frase descifrar no mes es posible de esa gerga tan horrible!». Sussana: «Veig ben clar qu’ets un tros d’ase». No vol amors amb soldats espanyols. Més o menys inconscients, romanen els odis de 1714.  «Si’s pensen los castellans que ab sas cançons nos embaucan, femlos véure que sabém millor qu’ells cantar corrandas»; «No crega que a Catalunya sian tan fluixas las móssas, coneixen los seus meneigs y saben seguir la broma». Nacionalisme femení contra imperialisme uniformat. L’obra sembla una resposta a la reial ordre de 1867 en què es prohibia la representació de textos escrits excusivament en català per evitar «fomentar el espíritu autonómico (…) destruyendo el medio más eficaz [el teatre] para que se generalice el uso de la lengua nacional ».

Això tan sols és una mostra de com les gastava una part de la burgesia catalana, usualment la no barcelonina, aquella que havia nascut i crescut en la llengua genuïna del país, aquelles persones que tenien l’ànima migpartida per una diglòssia que els feia parlar els criats en català i les autoritats del poder estatal en una altra. Aquella que volia introduir a les aules l’ensenyament de la llengua mare, i que fou l’esperó del renaixement nacional també en el sentit polític.

Pau Estoch no ha passat a la història com a científic, tot i haver esperonat els raonaments dels seus companys més avesats al laboratori. Com escriptor, sí que va tenir un cert èxit entre el públic de Barcelona amb les seves peces curtes. Com a gramàtic, fou una baula més en el procés que culminarien l’IEC i Pompeu Fabra. Més entusiasta que genial, aquest olotí avui desconegut per a la gran majoria, és l’exemple de molts altres homes lluitadors, treballadors pel bé i la grandesa de la seva pàtria, però que queden soterrats pel pes de la influència de la cultura estrangera: qualsevol coneix qualsevulla mediocritat castellana, però els nostres, els que van contribuir al miracle que significa la no desaparició de la nostra cultura, a aquests no els coneixem, perquè, de fet, segurament estem en camí d’una lenta desaparició per falta d’interès i d’amor propi.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail