Nosaltres Sols!

La Pasqua del 1916 uns centenars de separatistes irlandesos s’havien revoltat contra el domini britànic. Bo i sabent que la seva temptativa era ja d’antuvi condemnada al fracàs, els nacionalistes havien combatut les forces de l’ocupant als carrers de Dublín. La República havia estat proclamada i esclafada ràpidament en un terrible bany de sang. Cinc dies, 450 morts i més de 2.000 ferits. Malgrat el minso suport a la independència d’una Irlanda que en aquell moment, en plena Gran Guerra, havia congelat les seves aspiracions autonòmiques, els esdeveniments tingueren un profund impacte en l’opinió pública del país. Els excessos en el càstig i la repressió, que inclogué deportacions i humiliacions públiques, feren adonar-se als irlandesos que amb l’Imperi Britànic la seva illa era un altre de tants territoris ocupats. L’autonomia esdevenia als seus ulls unes engrunes que ja no podien satisfer una fam secular. Només la independència de l’illa apareixia com l’única via possible.

Voluntaris del Sinn Fein marxant pels carrers de Dublín, 1916
Voluntaris del Sinn Fein marxant pels carrers de Dublín, 1916

 

A Barcelona, l’impacte dels esdeveniments frapà especialment el separatisme català, un moviment que estava entrant ja en la seva maduració. Emmirallats fins aleshores en les independències de Cuba i Filipines, llunyanes en l’espai i esdevingudes ja una generació abans, Irlanda aparegué el 1916 com un model actual, proper i possible d’alliberament nacional. La fascinació entre els nacionalistes radicals fou immediata, se seguien de prop els fets i es comentaven a les tertúlies, als carrers, al (CADCI) Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Es posaren de moda entre els separatistes jaquetes llargues, les trench coat, que alguns vestien cofois en honor dels seus admirats irlandesos de l’Easter Rising. Daniel Cardona i Josep Maria Batista i Roca intercanviaven comentaris i opinions el 1919, en plena campanya per l’Autonomia al Principat de Catalunya. El seu parer, paradigmàtic dins els ambients separatistes, és clar: calia «emprendre una campanya violenta, mantenint l’entusiasme del poble i dirigint-la tant contra els espanyols com contra els capdavanters de la Lliga. En una paraula, seguir l’exemple d’Irlanda.»

 

Daniel Cardona i Civit (1890 – 1943) Conegut com “l’Irlandès” i també “Vibrant”

Però la campanya del 1919 acabaria en no-res i el 1923 una dictadura militar laminaria aquelles concessions i tot el que d’ençà 1914 havia significat la Mancomunitat. Durant tots els anys vint, sempre amb l’anhel de seguir l’exemple d’Irlanda, Cardona centraria els seus esforços a crear un grup de joves prou nodrit per assolir l’alliberament nacional de Catalunya, almenys al Principat. Amb Francesc Macià havia fundat el 1922 l’Estat Català, d’estratègia politicomilitar amb dues ànimes, nacionalista i socialista i batejat amb un nom inequívoc. Tanmateix, se’n distanciaria a mesura que la pràctica fes paleses les diferències organitzatives amb Macià, més partidari d’una insurrecció à la garibaldiana manera, com evidenciaria el fallit complot de Prats de Molló del 1926. Amb el parèntesi de la Dictadura superat, el nou escenari i les lliçons de les experiències viscudes, Cardona reunia els seus fidels el setembre del 1930. Després que Macià hagués signat el Pacte de Sant Sebastià aquell estiu, d’horitzons espanyols i republicans, Cardona provaria sort amb la seva pròpia organització. Naixia Nosaltres Sols!, el nom de la qual provenia d’una interpretació del gaèlic Sinn Féin, de bell nou ostentant a les sigles una autèntica declaració d’intencions. El març de 1931, a temps per unes eleccions que tombarien la monarquia, l’organització era registrada i sortia al carrer la seva publicació setmanal, de línia netament separatista.

Nosaltres Sols! no es presentà a aquelles eleccions ni a cap de les successives. Heretant els plantejaments del planter de joves que havia estat a principis del nou-cents la Unió Catalanista de Martí i Julià, Cardona rebutjava la participació en cap contesa electoral. El seu grup, com comentà als seus escrits, no era un lloc de vanaglòria personal ni de consecució de càrrecs públics; la seva era una organització per a alliberar Catalunya com fos. El moviment separatista, tanmateix, s’esberlaria entre diverses organitzacions. Alguns provarien sort amb Dencàs i Badia, del corrent d’Estat Català dins d’Esquerra Republicana de Catalunya, a la Generalitat. Jaume Compte, del Complot de Garraf, formaria el seu Partit Català Proletari. Un Partit Nacionalista Català temptejaria l’arena electoral el 1932. Enllà dels partits i realitzant una tasca cívica, la Palestra de Pompeu Fabra i Batista i Roca oferia un espai a tots els joves nacionalistes.

 

 

Durant els intensos anys següents, Cardona i Nosaltres Sols! maldarien per ampliar l’organització i el seu abast, criticant l’Estatut de Núria per insuficient i mantenint la posició intransigent que els caracteritzava. Que el separatisme per una nació ocupada és l’única opció de llibertat possible era quelcom que Cardona ja duia vint anys defensant, un segle abans que la major part de la societat catalana se n’adonés. Durant els Fets d’Octubre del 1934, Cardona i els seus militants, arribats de tota la geografia del país, especialment del Maresme i de la mateixa Barcelona, formaren marcialment a Plaça Universitat. Calçaren botes i prepararen les armes a l’aguait d’ordres. Hom esperava un moviment per part del govern de Companys, alguna proclamació important. Malgrat que no es confiés en el tebi catalanisme del President, si s’albiraven garrotades Nosaltres Sols! havia de sortir al carrer.

El resultat d’aquelles hores fou nefast per al país. Desenes de morts, centenars de detinguts, tot un govern a presó -exceptuant Dencàs, qui aconseguí escapolir-se- i l’autonomia en orris. Nosaltres Sols!, com totes les altres organitzacions de significat nacionalisme, patiria per subsistir durant els mesos següents. Exiliat de bell nou, Cardona conspiraria a l’exterior per provar d’unificar tot l’espai separatista en un sol partit. Amb les eleccions del febrer del 1936 i la recuperació de l’autonomia, la situació tornava a una normalitat aparent. L’ambient espanyol, enrarit per mil i un problemes arrossegats llarg temps, havia d’esclatar en un cop d’Estat militar fallit. Amb una guerra civil a l’horitzó, l’espai separatista tornava a unificar-se per causes de força major, aixoplugats adés sota les velles sigles d’un Estat Català que Dencàs havia refundat aquella primavera de 1936, en haver partit peres amb la cúpula d’ERC. Nosaltres Sols! subsistiria inicialment sense fondre’s del tot dins el nou partit, ocupant la seva seu, l’emblemàtic Or del Rin. D’allà estant i com van poder, lluitaren per catalanitzar la revolució que havia esclatat i per derrotar les forces sublevades durant tres llargs anys. Amb la fatídica derrota del 1939, molts dels qui no havien mort defensant Catalunya creuaren les muntanyes per emprendre un llarg i dolorós exili.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail