Maria Oliveras, mare de l’anestesiologia catalana

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Maria Oliveras i Collellmir (Argelaguer, 6 de setembre de 1910 – Barcelona, 5 de novembre de 2009) fou la primera anestesiòloga de Catalunya. Gràcies a la seva dedicació i les aportacions pioneres que feu, la medicina catalana va fer passos de gegant i va dotar el camp de l’anestesiologia de l’interès científic necessari per acabar essent professionalitzat.

Exemple de resiliència: el difícil periple per esdevenir metgessa

Maria Oliveras neix el 1910 en una masia de l’Argelaguer, a la comarca gironina de La Garrotxa. És la més gran en una família ramadera humil de set germans, pel que estava destinada a seguir la tasca dels pares i aprendre a fer-se càrrec de la casa pairal i els animals.

Tot i que li agradaven els animals, especialment els ocells, la seva vocació per l’estudi i la lectura van dur-la a deixar casa seva als catorze anys per internar-se en un convent amb la seva tieta. La mediació d’aquesta amb la família va ser clau perquè els pares la deixessin marxar, encara que inicialment els estudis que cursaria serien els de magisteri, acceptats socialment per a una dona com la Maria.

«Me’ls amagaven i fins i tot els cremaven. El meu pare era el secretari de l’Ajuntament i en tenia, de llibres. Però no volien que m’afeccionés a la lectura i a l’estudi; no ho veien bé pel fet de ser una dona, i a més els feia por que això acabés essent una raó per marxar de casa.K

Maria Oliveras

La jove estudiant va assabentar-se de l’existència del batxillerat com a via d’accés a altres estudis superiors i, després de passar per diversos convents, va simultaniejar els estudis oficials de batxillerat i els de magisteri com a interna al Col·legi Sagrat Cor de Maria, a Girona. A més, va haver d’aprendre el castellà per poder estudiar, ja que ella només sabia el català.

Maria Oliveras, asseguda, la primera de l’esquerra, en els seus anys d’internat al Col·legi del Sagrat Cor de Maria. Girona, c. 1928. [Família Esplugas Oliveras]
Quan tornava a casa amb la família, en època de vacances, havia de continuar treballant durament: els pares eren exigents i tenien l’esperança que acabés duent el mas familiar.

El 1930, ja amb 20 anys, Maria Oliveras comença la carrera de medicina a Barcelona, amb l’objectiu d’especialitzar-se en odontologia. A la facultat hi havia 14 noies com ella, mentre que els altres 400 estudiants eren nois.

Durant els primers anys de carrera va començar també a treballar fent disseccions al laboratori del Dr. Gil, professor d’anatomia i tenint cures dels malalts a la clínica del professor Agustí Pedro i Pons. També va aconseguir una plaça a la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants, institució d’excel·lència ubicada al Palau de Pedralbes i depenent del govern de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a l’especialització, va desistir de l’odontologia, ja que havia de desplaçar-se a Madrid per cursar-la i va acabar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona (anomenada Universitat Autònoma de Barcelona, en aquell moment). Ella i una altra noia foren les úniques noies de la promoció en completar els estudis.

Renovació del carnet de col·legiada de la Dra. Maria Oliveras. Barcelona, 1971. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona]
Ja amb el títol oficial els darrers mesos de la Guerra Civil, va treballar simultàniament a un dispensari de soldats i milicians prop del Port de Barcelona, al laboratori de l’Hospital Militar de Vallcarca i ajudant als quiròfans de l’Hospital Clínic.

Acabada la guerra, els franquistes no van reconèixer els estudis de la Universitat de Barcelona, pel que va haver d’examinar-se altre cop de 14 assignatures davant d’un tribunal vingut expressament de Madrid. Obtindria finalment el títol de metgessa l’any 1941, mateix any en que coneixeria el farmacèutic Narcís Esplugas Sabater i s’hi casaria al cap de cinc mesos.

Captivar al Doctor Robert Macintosh

Finalitzats els estudis, la doctora Oliveras va aconseguir una plaça de nit com a metgessa de guàrdia l’Institut Neurològic de Barcelona. Allà va començar a treballar amb els cirurgians Adolfo Ley i Eduard Tolosa, a més d’assumir un rol rellevant al laboratori del centre durant les hores diürnes.

Equip del laboratori de l’Institut Neurològic Municipal. Barcelona, c. 1941-1944. [Família Esplugas Oliveras]
L’any següent, el 1942, va tenir el seu primer fill, l’Albert. Tot i això, la Maria Oliveras era una dona extraordinàriament treballadora: l’endemà del part li duien el microscopi al llit per fer un hemograma urgent i al cap de dos dies ja tornava a fer extraccions al quiròfan perquè no hi havia ningú més per fer-les. Les extraccions de sang als pacients eren rutinàries i s’havia de llevar molt d’hora cada dia per a fer-les, ja que els pacients havien d’estar en dejú i aquests esmorzaven a les set.

Va ser fonamental el suport per part del seu home i les noies de casa que feien les feines domèstiques i tenien cura de la mainada.

L’any 1946 va ser l’any crucial: a més de tenir el seu segon fill, l’Enric, que va arribar just després d’haver intervingut d’urgència un pacient que sagnava al quiròfan del seu company, el Dr. Ley -una experiència curiosa, que podeu ampliar clicant ací– , va ser quan va conèixer al doctor anglès Robert Macintosh.

L’expert en el camp de l’anestesiologia era uns dies a Barcelona per presentar les seves tècniques innovadores per adormir els malalts. Atesa la seva amistat amb el Dr. Ley, Macintosh va oferir-li rebre algun metge com a alumne a Oxford. El britànic finalment va acabar-se decantant per Maria Oliveras, “que ja sabia fer moltes coses”.

Ella va acceptar el repte, tot i que no sabia parlar l’anglès i no disposava dels quantiosos recursos econòmics que necessitaria per l’estada. Gràcies al seu currículum i a l’ajuda del Dr. Ley, va aconseguir una beca abundant de la Fundació Rockefeller.

D’altra banda, va haver de separar-se dels seu marit i els seus fills, el petit del qual només tenia uns mesos. Les paraules del seu home, però, van ser determinants:

«Has d’anar-hi! Has d’anar-hi per força perquè és una acció pel bé de la humanitat. Mentrestant, jo em responsabilitzaré de la cura dels nens.»

Narcís Eslugas, home de Maria Oliveras

Important la revolució de l’anestesiologia a Catalunya des d’Oxford

Durant la seva estada de 8 mesos a Oxford, el Dr. Macintosh els ensenyava les intervencions que feien als quiròfans, principalment de cirurgia general i neurocirurgia. Normalment als estudiants estrangers només se’ls deixava mirar, però a ella van deixar-a també intubar malalts i dur el control de les intervencions i les anestèsies.

Participants del curs del Departament d’Anestèsia del Nuffield Hospital. Maria Oliveras és, a la primera fila, la quarta per l’esquerra. El professor Robert Macintosh és a la segona, segon per l’esquerra. Oxford, 1948. [Família Esplugas Oliveras]
Abans de tornar a Catalunya, va passar dos mesos més com a anestesista en un hospital infantil de Londres. A més, va aprofitar els estalvis de la seva beca per comprar dos aparells d’anestèsia anglesos, que van costar l’equivalent a 90 000 pessetes.

«Va demostrar ser una persona intel·ligent i treballadora, que va treure molt profit de la seva estada.»

Dr. Robert Macintosh

Un cop retornada a Barcelona, va tornar a treballar amb el Dr. Ley a l’Hospital Clínic com a anestesista de neurocirurgia, però com que a Barcelona tan sols hi havia 2-3 metges que es dediquessin a l’anestèsia com a ocupació habitual, va començar a treballar també amb altres doctors per adormir els seus malalts més complicats.

Aparell d’anestèsia EMO importat per la doctora Oliveras. [Font desconeguda]
Fins llavors, no existia l’especialitat de l’anestesiologia i qualsevol estudiant o infermer podia fer la feina, ja que principalment s’adormia als pacients amb mascareta d’èter o cloroform. Quan això no era possible (com és el cas de la neurocirurgia), es treballava amb anestèsies locals o bé sense anestèsia i les operacions eren extraordinàriament llargues i doloroses per als pacients. Aquests, sovint, patien xocs durant les intervencions i danys posteriors a causa de la complexitat d’operar amb pacients insuficientment sedats.

A partir de les noves tècniques apreses i gràcies als aparells importats per la doctora Oliveras (inhalador Oxford i un aparell d’anestèsia EMO, a més de material de intubació i medicaments) els malalts quedaven totalment adormits, no sentien dolor i sagnaven menys.

L’augment de feina que va assumir amb el pas dels anys va dur-la a formar, entre d’altres, a un doctor cosí seu per poder compaginar la feina que feia de laboratori que mantenia i la tasca com a anestesista. No donava abast i l’any 1963 va deixar la feina d’anestesista per dedicar-se exclusivament a l’anàlisi clínic al laboratori, feina menys pesada i que li permetria passar més temps amb la seva família.

La doctora Oliveras amb la seva família. Setembre, 2008. [Família Esplugas Oliveras]
La doctora Oliveras es jubilaria finalment l’any 1980, als setanta anys i moriria el 5 de novembre de 2009 a Barcelona als noranta-nou anys. La Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor li concedí, a títol pòstum, la seva Medalla d’Or.

Maria Oliveras va ser una dona que va superar dificultats i convencions per poder estudiar el que li agradava: res l’ajudava a ser doctora. I encara així, va ser científicament brillant, pionera de l’anestèsia i les anàlisis clíniques al nostre país. Va convertir en imprescindible l’entrada de l’anestesiòleg al quiròfan i la cirurgia com la coneixem avui dia és possible gràcies a persones com ella.


Referències

 

Hervàs i Puyal, Carles «Maria Oliveras i Collellmir». Memòria de la professió (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona), juny-octubre 2009.

CHP. «Maria Oliveras i Collellmir». Galeria de Metges Catalans. Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

«Maria Oliveras 1910-2009». Interactius Ara. Diari Ara.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

La Renaixença del panteó reial de Catalunya

Any 1935: s’acompleixen 100 anys des de la desamortització de Mendizábal i la fi de l’activitat monàstica a Santa Maria de Poblet. Tot i això, l’esforç i la determinació al llarg de la vida d’una persona donen els seus fruïts i  Poblet està de celebració: retornen al monestir les despulles

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)