Manuel Viusà i Camps. L’independentisme irreductible

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

Manuel Viusà és d’aquella generació d’homes i dones als quals els fets històrics que Catalunya va sofrir els hi va canviar la vida. Neix, el 1917, al si d’una família obrera d’origen republicà, catalanista i laic; el pare era descarregador al port, la mare planxadora. Veu la primera llum al barri de la Barceloneta de la capital catalana. Quan esclata la revolta feixista dels militars espanyols, es presenta voluntari per defensar Catalunya i la República. Lluita al front d’Aragó amb la Brigada Roja i Negra, en una unitat de transmissions. Quan es retiren va a parar al Cinca amb uns altres companys que es queden amb la missió de recuperar el material, però són detinguts per les forces del “Campesino”, pensant-se que volien desertar. Després d’un temps tancats al castell de Lleida, s’aclareixen els fets i immediatament s’incorpora a una Brigada mixta de Carrabiners i gent del PSUC a Bell-lloc d’Urgell. Poc després, el dia de Nadal del 1938, cau presoner dels italians de la Divisió Littorio, a la zona de Serós, i és internat a un camp de concentració de Valladolid. Al cap de prop d’un any aconsegueix tornar a Barcelona.

Manuel Viusà i Camps (1917-1998) catalanista ferm i un dels pintors catalans importants del s. XX molt valorat actualment als mercats internacionals

A través de Sixt Blasco, antic company de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), connecta, el 1939, amb els qui inicien el que després s’havia d’anomenar Front Nacional de Catalunya (FNC), concretament amb l’Enric Pagès i Montesut i en Lluís Sabaté i Rossignol, que moriria al camp d’extermini de Mauthausen. És en aquesta època, el 1940, quan es casa amb l’escultura i pintora Gertrudis Galí, amb la qual va tenir quatre fills.

Aprofitant els seus coneixements de dibuixant i la seva capacitat pràctica, munta, al carrer dels Correus Vells de Barcelona, un petit taller de fabricació de papers falsos per a gent fugitiva dels camps de concentració francesos, que arribaven indocumentats, i amb la intenció d’organitzar els primers nuclis resistents. Més endavant lloga un local al carrer Morabos, a prop d’on ell i la muller tenien l’estudi-habitatge. Allà és on s’elabora la documentació que fan servir els guies i enllaços del Front que es dediquen a  passar clandestinament des d’aviadors caiguts en territori enemic, o agents aliats paraxutats en missions especials de tornada, fins a jueus i perseguits de l’Europa ocupada pels nazis. En aquesta tasca Viusà és qui facilita la impremta, una Boston, amb la qual es van fer els tiratges dels butlletins, manifestos i documents del FNC.

 Amb nom suposat, la família Viusà es trasllada a Terrassa. Gràcies als seus contactes artístics amb fabricants del ram tèxtil, per a qui la Gertrudis Galí havia pintat alguns retrats, aconsegueix diners per finançar les activitats de resistència del Front, que també subsistia gràcies a homes com en Fontanals, que havia estat d’Acció Catalana, o el fabricant Pau Farnés, que cotitzava cinc mil pessetes –una fortuna aleshores- cada mes. Viusà es feia dir Manuel Camps, nom al qual fins i tot té obra signada.

Concert a Amics de les Arts Terrassa. Pintat per Viusà el 1943 

Tenia cura dels dibuixos i fotogravats del Per Catalunya, portaveu del FNC. Llavors de la caiguda del 46, la policia el va a buscar al carrer de la Creu de Terrassa, on vivien, però no el troben. Viusà es fa escàpol i s’amaga a Barcelona. Uns mesos després reapareix amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 1947. És qui munta l’acció de llançada de fulls volants, per mitjà de coets, damunt la gent que es va concentrar en aquell acte d’afirmació catalana.

L’any 1948 surt cap a l’exili amb la seva família. S’instal·len a la Platja de Canet de la Marenda (Rosselló). També coordina i serveix de pont entre la direcció del Front, que romania a l’interior, i les delegacions que aquesta organització tenia entre els nuclis de catalans exiliats a Brasil, Mèxic, Anglaterra, Argentina, Estats Units, Xile, Veneçuela i França. Durant aquest període tira endavant, de primer a Catalunya Nord i, a partir del 1956, des de París –on s’havia traslladat el 1951- la segona època del Per Catalunya, amb textos propis i alguns altres d’enviats des de l’interior.

A la dècada dels 60 escriu i edita les biografies d’en Macià i Companys; la del President màrtir amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del seu afusellament. Totes dues són trameses a Perpinyà a cura d’en Jaume Cornudella i, un cop aquí, són recollides per l’equip de fronteres del Front, introduïdes al Principat i repartides profusament entre una joventut a la qual s’amagava la nostra història. Viusà també és un dels qui organitzen els primers recitals d’en Raimon, Lluís Llach i l’Ovidi Montllor a la capital francesa. Amb motiu de la “Caputxinada”, edita unes publicacions en nom de la FNEC (que el Front potenciava) en francès i anglès per fer conèixer la lluita que es duia a terme a la universitat contra la dictadura.

Xavier Margais, Carles Alabart i Iridi Casanovas. Part de l’equip de pas clandestí de fronteres vinculat al FNC introduint la biografia “Francesc Macià. president de Catalunya” editada a París per Viusà. 1968

Preparant la biografia del president Companys coneix la seva vídua, Carme Ballester, amb qui va entaular una bona amistat.  La vídua de Companys es guanyava la vida en una merceria. Quan la Carme Ballester pateix un atac de cor i el metge li anuncia que no podria tornar a treballar, cosa que la deixava en una situació delicada econòmicament, Viusà s’encarrega d’organitzar i canalitzar l’ajuda econòmica necessària per evitar-li una situació de precarietat. Així entra en contacte amb Casals d’Amèrica i França i entre tots aconsegueixen de lliurar-li un ajut mensual (7.500 francs) a la Carme Ballester. Quan Batista i Roca se n’assabenta, ell sol hi afegeix la mateixa quantitat i ell i Viusà promouen la reclamació, al govern alemany, d’una pensió com a reparació per víctima de guerra, manifesta responsabilitat d’aquests en el segrest i execució posterior del seu marit. Aquesta gestió es veu coronada per l’èxit.

Un altre referent a destacar d’en Manuel Viusà és que va tenir la casa de París sempre oberta. Durant anys la conegudíssima adreça 19 rue Clauzel va acollir molts compatriotes forçats a exiliar-se a conseqüència de la seva lluita per Catalunya.

Cartell de Viusà (1978). Comissió pro Fossar de les Moreres per honorar als patriotes morts per les llibertats de Catalunya

El 1979 el govern espanyol acusa Viusà d’haver comprat, juntament amb el catalano-suís Sporri les armes que va utilitzar l’anomenat Exèrcit Popular Català, sota la suposada direcció d’en Batista i Roca. Fruit d’aquesta acusació, el govern espanyol va demanar-ne l’extradició. Quan es celebra a París la vista sobre l’extradició, les autoritats espanyoles de la Jonquera barren el pas als autocars, plens de gent que volen assistir al judici com a mostra de suport a Viusà. L’absoluta manca de proves aportades per justificar l’extradició fa que el fiscal retiri els càrrecs, demanant excuses a l’acusat i agraint-li el seu passat de resistent en el Réseau Albi-Maurice, durant l’ocupació de França. A finals de 1980 ingressa a Esquerra Republicana de Catalunya. El 1988 se li concedeix la Creu de Sant Jordi. El 1982, el matrimoni Viusà-Galí viu la tragèdia de perdre la filla Núria i la néta Meritxell en les riuades que van assolar Andorra.

Home actiu, entusiasta i vital, condicions que va posar al servei de Catalunya i el seu alliberament del jou espanyol, mor a París l’11 de febrer de 1998.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

El rellotger de París

Joan Masot i Rodamilans (Barcelona, 1900 – L’Isle-Adam, Illa de França, 1988) passa set anys de la seva infància a Mar del Plata (Argentina) on s’havia hagut de traslladar amb la seva família. De retorn, amb només 16 anys, ingressa a les Joventuts Nacionalistes de la Lliga. L’any 1922 marxa

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)