L’exaltació catalana d’una nit d’estiu

El comissari, a l’altra banda de la taula, repassa les anotacions, havia parat l’orella amb atenció però hi trobava pegues. «Esbart es un nombre muy raro»

«grupo, es grupo» repeteixen els de la comissió, fatigats de tantes justificacions.

«Dansaires?… Deberían canviarlo por danzantes, grupo de danzantes està más claro»

L’any 1958, en plena dictadura franquista l’Esbart Català de Dansaires commemora el 50 aniversari de la seva fundació. Els socis i sòcies acorden que cal organitzar una celebració la més digna possible malgrat les circumstàncies. Acabada la guerra, l’Esbart havia hagut de reconstituir-se des dels fonaments, amb molts membres morts, exiliats o represaliats. Durant els primers anys, els assajos es feien d’amagat amb gent gran vigilant per la finestra, si venia algun gris paraven de tocar el piano. El cinquantenari és una bona oportunitat per a recuperar una certa dignitat i popularitat.

Com en qualsevol altra celebració d’aquest tipus, cal realitzar gestions econòmiques, d’infraestructura i legals per poder obtenir els recursos suficients i els permisos corresponents de la Censura, el Gobierno Civil, la Jefatura de Policía, Falange Española, el Sindicato del Espectáculo i la Sociedad de Autores. Una comissió de veterans membres de l’Esbart Català (El president Josep Palouzié, Felip Blasco, Josep Ventura i Ramon Sesé), acompanyats d’un jove mestre de danses tradicionals de 19 anys, Carles d’Abàsolo s’encarreguen de la feixuga gestió dels permisos legals. Al Govern civil no hi troben gaires facilitats, tenen por que l’Esbart fos subversiu com tot el que fa olor de català. «Primero teneis que presentar todo a la comisaría».

«Queremos hacer una fiesta cultural» expliquen els veterans folkloristes en les dependències de la comissaria. Els actes de cultura popular ara són ben considerats pel règim. El comissari els hi demana la sol•licitud per escrit i els explica que han de presentar un programa d’actes amb la condició que: «En catalan nada. Todo en castellano, que se entienda bien».

Un dels dos policies que hi ha al despatx li demana encuriosit al comissari «Oye, ¿porqué no pueden hacer un programa en catalán?». «Por que no está permitido» l’etziba l’altre.

Han de tornar a la comissaria encara diverses vegades més a negociar els actes, però els funcionaris no ho tenen gaire clar. «¿Y que bailarán?»

«Danzas catalanas»

«Ah, la Sardana» aquí l’agent trepitja terreny conegut.

«¡La Sardana es una de las miles de danzas que hay en Catalunya!». Els primers anys havia costat molt que permetessin ballar sardanes.

Amb respectuosa constància i voluntat de pacte, aquests veterans aconsegueixen que els permetin un 10 % de català en el programa amb l’argument que s’havien d’incloure articles dels fundadors de l’Esbart que eren escrits en català i que incorrerien en un pecat traduint-los. Després de la cinquena reunió arriben a un 50 % en català explicant i demostrant que no es tracta d’un acte subversiu. «Es un acto de folklore regional que representa a los pueblos». Finalment assoleixen fer gairebé la major part de l’acta en català. La intervenció de l’ajuntament de Barcelona seria en castellà.

 

El següent a negociar és l’ús de la senyera de l’Esbart. «Queriamos hacer un estandarte a imitación del que habiamos tenido». Van haver de descriure l’estendard, és modernista «Era muy bonito. Lo hizo un pintor modernista». Disseny d’Apel·les Mestres que conté l’Al·legoria a la Dansa (i la prohibidíssima senyera de Catalunya).

«Pues enseñenos una foto para que la veamos, o un dibujo».

En Josep Ventura Llates, que havia estat president durant la guerra, cita a la resta un diumenge al matí a casa seva, ell amaga la senyera original de l’Esbart. Els hi demana que vinguin amb malls. Han de tirar avall un envà de maons dins una habitació. Els cors bategaven fort, l’emoció és tremenda quan darrere les runes apareix dins un estoig de fusta la preuada senyera històrica en perfectes condicions lluint els colors daurats i vermells de les quatre barres de sang amb qui tots se sentien representats. La van fotografiar al terrat, en blanc i negre, amb l’emblema i tot plegat els policies no la relacionarien amb la Senyera nacional de Catalunya.

El diumenge 6 de juliol, assolits tots els permisos, s’inaugura la celebració del cinquantenari de l’Esbart Català de Dansaires amb una missa a l’església parroquial de Sant Francesc de Paula al carrer de Sant Pere més Alt. Els membres fundadors porten la senyera de l’Esbart amb gran solemnitat, però el més fort encara estava per venir. L’acte central serà la nit del dissabte dia 12 a la plaça del Rei, hi ha programada a les 22:30 h l’actuació de l’Esbart Català acompanyat de l’Orfeó Barcelonès i de l’Orfeó Canigó.

Un munt d’uniformats de la policia armada controla els accessos a la plaça del rei, ben a prop de la comissaria de Via Laietana, fent uns passadissos. Quan els membres de l’Esbart entren a la plaça amb els baguls de la roba, un grup de grisos es pleguen darrere d’ells tancant tots els accessos.

Tant punt es permet l’accés al públic, la plaça s’omple de gom a gom, s’ocupa tot l’espai hàbil, escales incloses. L’expectació és impressionant. Ha vingut gent de tot Catalunya, la majoria d’esbarts els havia creat l’Esbart Català.

L’Esbart Català de Dansaires executa, provocant l’entusiasme de tothom, un repertori de danses tradicionals, amb la col·laboració de les masses corals de l’Orfeó Barcelonès i de l’Orfeó Canigó i dels dansaires de l’Esbart Sanllehy. Al final de l’actuació, enmig d’un eixordador aplaudiment, apareixen dalt de la tarima de fusta els estendards dels orfeons presidits per la Senyera de l’Esbart Català, moment que desborda totes les emocions. De cop hi ha un silenci total. Seguidament el públic tot dempeus canta, en un gest espontani, com activats per un antic ressort mai oblidat “El Cant de la Senyera”, les llàgrimes visibles en els rostres, convertint aquest acte en una mostra de reivindicació catalana. Ningú no s’ho esperava. “Els Segadors” hauria fet el mateix efecte però també estava prohibit. Els policies, àdhuc equipats amb casc, queden desbordats i no saben com aturar les evidents mostres d’exaltació nacional. El catalanisme aquella nit de 1958 va donar un cop d’efecte popular contra la dictadura. L’ànima d’una nació perviu en els seus costums, les seves tradicions i el seu folklore.

La premsa deixà constància del gran èxit de l’acte però obvià l’actitud patriòtica de la gent assistent i les mostres públiques de catalanitat.

 

 

Jesús Lloria amb la col·laboració de Carles d’Abàsolo, mestre de danses tradicionals i testimoni dels fets.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail