Les valls d’Andorra

No podem entendre Andorra, sense conèixer els Caboet de Cabó, el vescomtat de Castellbó (ambdós a l’Alt Urgell), els Foix, els comtes d’Urgell i el Bisbe de la Seu. Tampoc, sense agrair-los el seu posicionament a favor de Catalunya i la seva llengua en la Guerra dels Trenta Anys, Guerra dels Segadors i Guerra de Successió amb el Decret de Nova Planta, les dues guerres carlines  i durant el franquisme. Tampoc sense la intervenció  d’Arnaldeta de Cabó, Esclarmonda de Foix,  Ermessenda de Castellbò, sense oblidar Ermessenda de Carcassona i a Elisenda de Montcada. Gràcies senyores.  Menys encara, sense entendre que era i és el pariatge, emfiteusi,  el Consell de la Terra, el Digest, el Consol, el Síndic, i “La qüestió Andorrana i/o d’Orient”. Fem-ne cinc cèntims.

En temps antics, l’Occitània abraçava de Bordeus a Marsella i de les terres d’Alvèrnia fins a Pau. Pel sud,  La Marca. Érem dins la influència  càtar. Al s. X a la vall de Cabó, prop d’Organyà, es té constància dels Caboet, feudals súbdits del Bisbe d’Urgell, amb influència també a la Vall de Sant Joan Fumat  (Valls de Valira), tenint enfeudades les Valls d’Andorra. Emfiteusi o cens emfitèutic, és un dret reial sobre unes terres o immobles; el domini directe (sobirania) correspon al propietari, en aquest cas el Bisbe de la Seu d’Urgell, i el domini útil, l’ús i profit del terreny, pertanyia als Caboet-Castellbò i descendència, a canvi d’abonar un cens o cànon perpetu.

 

Vescomtat de Castellbò (Fototeca.cat Enciclopèdia catalana)

La més famosa dama d’aquells primers temps que Catalunya es conformava, fou  Ermessenda de Carcassona, casada amb el comte Ramon Borrell (991), que arribà a ser comtessa de Barcelona, Girona i Osona, però per desavinences amb el seu fill, Berenguer Ramon I, dividiren el condomini, quedant-se aquest Barcelona i Osona i Ermessenda el de Girona; i amb noves diferències amb el seu nét Berenguer Ramon I, temps convulsos aquests en els territoris de la Marca, amb enfrontaments entre els catlans i veguers;  a les Valls d’Andorra,  entre el bisbat de la Seu, els comtes d’Urgell i els Caboet emfiteutes titulars de les Valls de Cabó, vescomtat de Castellbò, amb Sant Joan Fumat i las Valls d’Andorra. No oblido, pel que fa a les dones que influïren en la construcció de Catalunya, a Elisenda de Montcada (Aitona, 1292 –Pedralbes, 1365) casada en darreres núpcies amb Jaume II el Just, a Tarragona el Nadal de 1322. Fundadora del Monestir de Pedralbes, on va ingressar el 03.05.1327, després d’enviudar.

L’historiador Polibi de Negalòpolis ens relata el pas d’Anníbal seguint el Segre per Oliana amunt, pels Tres Ponts,  travessant les terres dels ilergets, bargusis, aeronosis i andosins (o andorrans-visigots) superant els Pirineus. Els Romans varen incloure Les Valls d’Andorra en la província hispànica, fortificant-la, amb una torre de vigilància i un quarter a Roc d’Enclar.  Els sarraïns ocuparen la que seria Catalunya, Pirineus enllà, Andorra inclosa, inicis s. IX, lluitant Carlemany contra aquests i desatenent més tard aquestes terres envaïdes per tribus llunyanes, també per vikings, sembla. Apareixen els comtats. Naix la Catalunya Vella, amb Andorra inclosa en el comtat d’Urgell, atacats tots per Al-Mansur, intervenint Guifré el Pilós. Primers enfrontaments entre el Comte d’Urgell i Cerdanya, Semifred I, i el senyor de Sant Serní de Tavèrnoles. El 843, Carles el Calb, cedeix al comte d’Urgell, Andorra. Amb la marxa dels sarraïns, els Urgell comencen a vendre terres al bisbe de la Seu, que en va anar comprant fins a adquirir-ho tot,  el 1133, dividint el bisbe Andorra en parròquies. Els seus habitants no volgueren pagar els delmes i d’això se’n varen valdre els feudals dels voltants, que entren en conflicte amb el bisbat, aquest, cerca  i obté, l’aixopluc del feudal de Cabó, cedint-los-hi, per emfiteusi, l’administració -ús- de tots els béns a Andorra.

Arnau de Caboet (+1226) era un senyor feudal de la Vall de Cabó. La seva filla Arlanda de Caboet, es va casar amb Bertran de Tarascó, dotant-la el Bisbat d’Urgell amb les tres valls (1180), reservant-se el bisbe la titularitat de les terres. Arlanda va enviudar i es tornà a casar amb el càtar, vescomte de Castellbò amb territoris a la Cerdanya, cedint-l’hi les tres valls. Aquest casament comportà noves disputes, però l’emfiteusi estava ja signada. Castellbò i el Bisbe de la Seu, provocaren les conegudes “croades albigeses” deixant de pagar els Castellbò l’emfiteusi. Tingueren una única filla, Ermessenda de Castellbó (+1230) es casaria el 1208 amb Roger Bernat II de Foix, sense el vistiplau ni del bisbat, ni del comte d’Urgell Ermengol VIII. Conflicte. Els Foix ataquen Andorra i la Seu. El comte de Barcelona s’inclina a favor del bisbat, obligant finalment a les parts a cercar-hi una solució; el comte de Foix proposa un pariatge (coprincipat) que és acceptat per les parts, signant-lo el bisbe Pere D’Urtx, i Roger Bernat III, esdevenint així, copropietaris d’Andorra. Recordem: Pau i Treva de Déu (Toluges 1027). Era l’any 1278, sent el català la llengua franca del Pirineu, Segre avall (Homilies d’Organyà). En el tracte del pariatge, s’establiren les relacions entre els copropietaris, entre aquests i els súbdits, la forma d’impartir justícia i el pagament de la quèstia, és a dir, impostos. Deu anys després, 1288, es consolida altre pariatge perpetu, que llima petites diferències. Del matrimoni Ermessenda-Roger en nasqueren diferents fills, sent l’hereu Roger I de Castellbò i IV Foix. Tots foren càtars, perseguits per Inquisidors, com l’Esclarmonda de Foix, nata el 1151, (filla de Roger Bernat I de Foix i de Cecília Trencavel) que es casaria amb Jordà, senyor feudal de l’Illa Jordà (departament francès de Gers, districte d’Aush), morint l’espòs el 1200, rebent Esclarmonda del bisbe Gilabert de Castres, el 1204, el consolament càtar, dedicant la seva vida al catarisme i el sant Grial, participant en els grans debats amb els catòlics (defensats per Sant Domènec de Guzmán); intervenint, sembla, en la reconstrucció de Montsegur. Tots foren perseguits pel Gran Inquisidor d’Aragó Pedro de Cadrieta (segons Zurita) conegut com a Pere de Cadireta, per haver-lo assegut i lligat els de Castellbó en una cadira i apedregar-lo. (L’Àliga emprèn el vol, de Llibres de l’Índex, autor SST).

 

Comtat de Foix (Atles manual d’història de Catalunya)

 

El pare de Bernat II de Foix, era el comte de Carcassona, casat, sembla, amb Brunisenda de Cardona i Tarroja, comtessa consort de Foix, d’aquest matrimoni nasqué, Enric III, que arribaria a ser rei de França, i d’aquí, els drets sobre Andorra. El nét d’Ermessenda, Roger Bernat de Foix i Castellbó, abans de casar-se el 08.09.1278 amb Margarida de Bearn, va acordar el dit pariatge, resolent-se amb aquest tracte, el continu conflicte entre la propietat de les Valls d’Andorra i l’ús de les terres pels Caboet-Castellbò-Foix, aleshores, tots càtars, fins que, perseguits, deixaren de ser-ho. Les armes dels Foix, porten tres pals vermells, i, en unir-se amb els Bearn, varen dividir l’escut en quartons, incorporant en dos d’ells, dos parells de bous. Els Foix s’integraren a la corona francesa el 1607. França ara, torna a donar importància al catarisme, que tant va perseguir, per obviar les vindicacions d’Occitània i dels Països catalans.

 

El pariatge no ho solucionà tot. Hi hagué abusos. Per limitar-los, la gent estableix el Consell de la Terra o parlament, proposat el 1419, on les parròquies hi són representades com a divisions territorials, comuns i quarts, guanyant amb el temps importància la ciutadania. El càlcul estimat d’habitants, no passava, de 3000. Els Foix evolucionaren fins que, 1589, Enric III de Valois i Enric III de Navarra, decideixen l’herència de Rei de França a favor d’aquest darrer. El 1618, torna a haver-hi conflicte amb els afers d’Andorra. El Consell de França, amb Lluís XIII, decideix que els Foix poden intervenir a Andorra, sempre que es respectin tots els seus drets. Per castellanitzar Andorra, els Hispanorum Rex, acordaren que serien ells qui nomenarien els bisbes d’Urgell (petició feta per aquests al papa Adrià VI, 1521, mentre Cortés (un Aragó?) conqueria Nova Espanya a Mèxic, castellanitzant també.

A partir de 1640 es produirien diferents guerres, la dels Segadors i la de Successió. Andorra, afectada,  políticament  sempre recolzà Catalunya. Consten documents que Vilana-Perles, fill d’Oliana,  protonotari de la corona d’Aragó, Secretari d’Estat i de Despatx Universal a Catalunya,  (1705-1713) intervé en afers civils andorrans.  D’aquest temps sorgeixen com a organització de les parròquies els cònsols (alcaldes) i els consellers generals (diputats). El Decret de Nova Planta, 16.01.1716 va afectar Andorra, d’aquí què, per deixar documentat tots els drets andorrans, s’encomanés a Antoni Fiter i Rosell, la confecció del Manual Digest, amb dos apèndixs, Politar andorrà i el Llibre dels Privilegis, escrits en català, on, a part de la història indicada, recull l’estructura jurisdiccional andorrana.  Després de la revolució francesa,  on el copríncep rei de França fou guillotinat, calgué replantejar-se la situació. El president electe seria el copríncep, d’un territori pobre, amb problemes. Napoleó, l’any 1806 reconeix i estableix altra volta el coprincipat, però incorporant Andorra al Departament del Segre-Puigcerdà. Andorra perdia amb Napoleó la Independència. Ferran VII, cobrant molts de diners, es converteix en Rei d’Espanya, ara, per primera vegada, unificada, després de la Constitució de Cadis 1812. Andorra reaccionà, aconseguint  una reial ordre, el 1817, que  li retorna el seu anterior estatus. Les dues Guerres Carlines significaren altre entrebanc. Els carlins es refugiaren a Andorra, i Madrid va protestar, sent obligat el Consell General a signar, el 1834, un conveni pel qual s’obligava a no acceptar Andorra, a cap persona refugiada (s’entén catalana). En la segona guerra carlina, Madrid va condemnar Andorra econòmicament. La incipient indústria andorrana va anar tancant, provocant una greu crisi. El 08.12.1881 va esclatar la Revolució Andorrana, amb una greu situació que va acabar amb el tractat del Pont dels Escalls i un perdó general. Madrid va intervenir tancant fronteres. París estava a favor d’Andorra. S’enfrontaren els coprínceps en una petita guerra coneguda com “La qüestió andorrana”. L’Andorra del S-XX l’hem viscuda tots més o menys, patint  la influència del franquisme, la guàrdia civil, amb frontera a la Farga de Moles. També  hem viscut la seva evolució  econòmica i democràcia que l’ha conduït al seu plaent estat actual.

Andorra manté la nostra llengua catalana viva en fòrums internacionals. Agraïm-li l’esforç. Si un dia ens envaís, sent com és nació sobirana, no m’hi oposaria pas.

 

Sebastià Sardiné i Torrentallé, advocat, investigador històric i fill d’Oliana.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail