Les revoltes patriòtiques catalanes contra els exèrcits invasors el 1714

Al final de la Guerra de Successió, després que el 1713 les tropes dels països aliats haguessin abandonat als catalans, el país va haver de continuar tot sol la seva lluita contra els borbons castellans i francesos. A la Catalunya ocupada militarment pels exèrcits borbònics  durant la campanya catalana de 1713-1714, només Barcelona i Cardona eren lliures i no havien caigut encara en mans de l’invasor, que sumava més de 50.000 soldats repartits per tot el territori del Principat. Tanmateix, diverses partides de voluntaris i fusellers recorrien el país fustigant les tropes d’ocupació, mirant d’alleujar, d’aquesta faisó, el setge que patia Barcelona, impedint que encara més tropes es poguessin afegir als assetjants. Per a la narració d’aquests fets farem servir un clàssic de la historiografia catalana, el llibre L’Onze de Setembre, de Santiago Albertí (Albertí, 1964).

A principis de 1714 començà la gran revolta popular contra les tropes hispano-franceses. Els nous i elevadíssims impostos decretats pels ocupants foren la guspira que va encendre el foc de la revolta d’una població civil vexada i maltractada per les tropes estrangeres. El primer poble que es va aixecar fou el penedesenc de Sant Martí Sarroca, el 4 de gener de 1714. Al crit de “Via fora lladres!”, desenes de veïns atacaren un destacament invasor que havia estat enviat al poble per cobrar uns impostos que la gent del poble es negava a pagar. El destacament, de 150 granaders, fou esborrat del mapa pels insurgents catalans, que els pararen una emboscada abans d’arribar al poble.

La revolta s’estengué també a Caldes de Montbui, on 90 dragons foren vençuts pels pagesos. El Lluçanès també s’alçà en armes contra l’invasor. Prop de Martorell els patriotes catalans venceren un destacament borbònic i després ocuparen els vells castells de Castellví de Rosanes i de Corbera de Llobregat. Eren els dies 13 i 14 de gener.

La repressió desfermada per les tropes estrangeres fou duríssima. Per castigar la revolta del Penedès una columna de 2500 homes manada pel brigadier Diego González atacà Sant Quintí de Mediona, on s’hi refugiaven els revoltats. Assassinaren absolutament tothom que hi havia al poble, unes 800 persones. D’aquesta matança el duc de Pòpuli en digué el següent: “Es inexcusable aprobarla, pues la reincidente perfidia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados”.

Després d’aquesta matança el brigadier González continuà la repressió per la zona del Llobregat. Finalment arribà, amb 2300 peons, 300 dragons a cavall i una secció d’enginyers, a la petita fortalesa de Castellví de Rosanes, que ja hem dit que havia estat ocupada per un grup de patriotes. En aquest punt, reproduirem la descripció que fa Santiago Albertí del que allí s’esdevingué:

“Els revoltats no arribaven a la trentena, i els acompanyaven les famílies, que els seguiren per por de les represàlies. Poc imposats per tan galdós adversari, els filipistes atacaren sense cap precaució. Foren rebutjats molt durament, ja que dones i infants prengueren les armes sobreres i llançaren grosses pedres sobre els qui volien forçar la porta. Encegats pel fracàs, els assaltants feren una nova envestida, més desmanyotada que la precedent, amb un altre desastre encara pitjor. Perderen en total 360 homes entre ferits i morts, comptant als darrers el tinent coronel del regiment de Guadalajara. González ordenà als minadors que arrambessin càrregues explosives als murs, però els especialistes exigiren preparació artillera. El brigadier demanà canons. No calgueren. A la nit del 23 de gener, els 64 defensors que podien caminar, d’ambdós sexes i de totes edats, es despenjaren pel cingle que flanquejava el castell. Un home, tres dones i un infant s’hi estimbaren. Els altres aconseguiren escapar. A mitja hora de marxa, els fugitius trobaren un petit destacament de tropa regular que els enviava Manuel Desvalls, des de Cardona! El grup, organitzada també l’evacuació del castell de Corbera abans que González l’ataqués, s’allunyà de la zona. Tanmateix els catalans s’empararien encara d’una altra vella fortalesa, la de Castellbell, i s’hi mantindrien sense ser atacats. Els borbònics preferiren de moment no enfrontar-se amb aquesta posició, d’accés bastant difícil. Així sorgí un nou petit nucli de resistència estable, que seria curiosament mantingut fins a la fi de la guerra”.

 

Sometent  d’Arbúcies. Recreació de Francesc Riart

 

De resultes de la revolta, el general Bracamonte, que comandava les forces borbòniques que es trobaven a Vic, sol·licità el reforç de més tropes. Tropes valones integrades a l’exèrcit borbònic i d’espanyoles (uns 750 homes en total) anaren cap a Vic, passant per les Guilleries. El 12 de gener feren nit a Arbúcies, on violentaren la població civil. A la nit, alguns arbuciencs sortiren sense ser vistos del poble per demanar ajut a la gent de Sant Hilari, Espinelves i Viladrau. Aquí reproduirem el relat de Santiago Albertí:

“El dia 13, a les vuit del matí, sortí del poble la columna borbònica. No trigà a caure en una catastròfica emboscada. Cano i Franclieu se n’escaparen, només amb 200 homes, i hagueren de fugir cap a Hostalric. De les 550 baixes, la majoria foren presoners. Una part d’aquests fou enviada al castell de Montesquiu, ja en mans dels revoltats, que els passarien a Cardona. La resta fou retinguda a Arbúcies. És curiós que, de les sis banderes capturades, els arbuciencs en trameteren una a cada un dels pobles que col·laboraren en l’acció. Un nucli dels aixecats ja no tornà a casa. Esteve de la Creu [que, segons Santiago Albertí, fou el cervell d’aquesta acció, el qual era un oficial català del regiment de Sant Jaume que havia estat deixat a Arbúcies pel marquès del Poal per preparar possibles revoltes contra els ocupants] se l’endugué en armes cap al Maresme”.

Dos dies abans, les tropes catalanes dirigides pel sotsveguer del Lluçanès, Prats, forçaren la rendició a Balsareny de més de 600 soldats del regiment espanyol de León, comandats pel coronel Palomino. Els presoners van ser duts a Cardona.

Aquí reprendrem el relat de Santiago Albertí, en el capítol titulat “La lluita al Solsonès”:

“Manava les forces borbòniques en aquesta comarca, que eren les que es dreçaven contra Cardona, el general Vallejo, militar expert i acostumat a les operacions de guerrilles. Comptava, per raó de la proximitat de Cardona, amb efectius molt importants, encara que bastant escampats per assegurar un bon bloqueig del nucli occidental de la resistència catalana. Vallejo no pogué complir en tot cas les ordres rebudes de socórrer Bracamonte, perquè ell mateix es trobava en situació compromesa. Els revoltats, als quals Manuel Desvalls trameté de seguida pólvora, bales i armes, bloquejaren Solsona i Oliana, bateren els camins de Manresa i anorrearen els grups d’ocupació per la part de la Ribera Salada. Un comboi de socors tramès per Cervera resultaria destrossat. La ruta de Berga fou també interceptada.

Abans que res, Vallejo tractà de salvar Palomino, que era dels seus. Llançà a Balsareny dues columnes, manades respectives pel català Marimon, que havia fet la guerra amb Felip V, i pel brigadier Escalera. Aquest darrer arribà tard per ben poc, i es desvià cap a Sallent. Marimon, que venia amb un regiment de dragons, fou tallat per la petita força del marquès del Poal, en campanya i sostenint l’alçament. El botifler sofrí 80 baixes i anà, rebutjat, a reunir-se amb Escalera a Sallent. Tots plegats incendiaren la vila abans d’anar-se’n. Es veu que encara hi restava alguna cosa de la crema organitzada per Armendáriz cinc mesos enrere.

Vallejo, novament reforçat per Marimon i poc després per Escalera, esbandí els revoltats de la rodalia de Solsona i anà a socórrer Oliana, on el brigadier Areizaga es trobava a punt de cedir. Trencà a temps el cercle, però féu abandonar la vila enduent-se la guarnició, insegur de sostenir-s’hi en un futur. L’alçament en aquesta zona sembla haver estat molt enèrgic. Vallejo féu cremar Peramola, considerada el bressol comarcal de la rebel·lió, passà a sang i foc tota la Ribera Salada, féu operacions de neteja prop de Ponts i de Manresa, i tornà finalment cap al nord, burxant pel camí de Berga”.

Recreació de Guillem H. Pongiluppi

Tot i això, la guerra no va pas acabar. Els catalans van seguir lluitant contra les tropes espanyoles i franceses fins al setembre d’aquell any. L’exèrcit català encara va vèncer un important combat als hispano-francesos, la batalla de Talamanca, a principis d’agost de 1714, just un mes abans de la caiguda de Barcelona. Fins al darrer moment la victòria final catalana fou possible però no es va arribar a produir. Aleshores començà un període de cruel ocupació del territori català per part de les tropes castellanes. Les lleis i la llengua de Castella van ser imposades al Principat de Catalunya i a tots els països de la Corona Catalana-aragonesa a través dels decrets de Nova Planta. Aquests decrets significaren la submissió colonial del Principat de Catalunya, del Regne de València i del Regne de Mallorques a la corona de Castella.

Tanmateix, durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, que entre 1718 i 1720 enfrontà Espanya amb França, el Sacre Imperi Romanogermànic, la Gran Bretanya i les Províncies Unides, Catalunya va tornar a tenir una altra oportunitat per alliberar-se del jou espanyol, amb l’alçament dels miquelets dirigits per comandants de la talla de Carrasclet o Bernic. Però això ja és una altra història.

 

Fèlix Rabassa i Martí, historiador i divulgador.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail