Les possessions del comtat d’Urgell al regne de València en temps d’en Jaume el Dissortat

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Com és ben conegut, el comte Jaume d’Urgell va ser el pretendent legítim al tron de la Corona d’Aragó i Catalunya al Compromís de Casp. Destronat per la sentència de 28 de juny de 1412 (llegida  davant la porta de l’església d’aquesta vila aragonesa) que coronava al pretendent castellà de la casa Trastàmara, Ferran d’Antequera.

Jaume d’Urgell no va acceptar el seu veredicte, i rebel al reconeixement del successor castellà -que havien imposat els compromissaris aragonesos, Sant Vicent Ferrer, el seu germà Bonifaci i el ciutadà barceloní, Bernat de Gualbes- es va alçar en armes en contra del nou sobirà. Derrotat, després d’una gran resistència, va ser detingut al seu Castell Formós de Balaguer, en acabar el setge a aquesta fortalesa el dia 31 d’octubre de 1613. Posteriorment, fou desposseït de tots els seus dominis i empresonat al castell de Xàtiva, que feia la funció de presó d’Estat, on va morir el dia 1 de juny de l’any 1433, potser emmetzinat.

Comtes d’Urgell. Al centre, Pere III el Cerimoniós, a la dreta veiem Jaume II el Dissortat. Ajuntament de Balaguer. Autor Jaume Minguell (1971)

Jaume II d’Urgell va arribar a ser comte d’Urgell l’any 1408, quan comptava 30 anys, era besnet per línia masculina del rei Alfons el Benigne i cunyat de Martí l’Humà. A més de comte d’Urgell era hereu dels senyorius aragonesos d’Entença, Antillón i Fraga. Malgrat haver-se oposat l’any 1404 al pagament d’un fogatge aprovat a les corts de Maella, el rei Martí l’Humà el va nomenar lloctinent d’Aragó l’any 1407. A la mort de Martí el Jove (1409), fill únic del rei Martí l’Humà, Jaume d’Urgell és refrendat pel rei com a lloctinent d’Aragó i governador general de la resta dels Estats de la Corona Catalana-Aragonesa. Només la pusil·lanimitat del rei Martí i la seva preferència per nomenar successor al seu nét natural, Frederic de Luna, el van apartar de ser designat directament com a successor a la corona.

Tant el comte d’Urgell com Frederic de Luna tenien dos poderosos opositors: García Fernàndez de Heredia, arquebisbe de Saragossa (que va morir a l’Almúnia de Donya Godina a mans de partidaris del comte d’Urgell) i el papa cismàtic Pero Martines de Luna (Benet XIII), que va maniobrar tant com va poder en favor del candidat Ferran d’Antequera a qui va veure regnar. No va ser, però, ell tan afortunat en les seves pretensions d’esdevenir l’únic Papa de la cristiandat. De fet, ni el rei Trastàmara, ni el seu gran aliat i confessor personal, Sant Vicent Ferrer, li donaren suport després que fou reconegut l’any 1417, Martí V, al Concili de Constança com el nou Papa de Roma. Assenyalat com a cismàtic i heretge, Benet XIII havia fugit al seu castell de Peníscola l’any 1415 on romandria fins a la seva mort el 1423.

Jaume II d’Urgell va morir a la presó del castell de Xàtiva l’any 1433, però la seva relació amb el Regne de València venia de molt abans: d’ençà que va prendre possessió l’any 1408 del títol de comte d’Urgell, el Dissortat, va ser el senyor de les baronies valencianes de Bunyol, Xiva i Xestalgar.

Sepulcre de Jaume II d’Urgell. Castell de Xativa (Costera)

La possessió del senyoriu de Bunyol pels comtes d’Urgell va començar a juny de 1304, quan el rei Jaume II el Just els va recomprar per al seu fill Alfons, qui era casat amb l’hereva del comtat d’Urgell, Teresa d’Entença; la qual ja era també senyora de la veïna baronia de Xiva. També Xestalgar era ja aleshores patrimoni d’aquesta senyora, en haver estat comprat l’any 1296 per Bernat Guillem d’Entença -son pare- al rei Jaume II el Just. L’any 1382 el senyor Guillem Ramon de Montcada, va intercanviar amb Pere II d’Urgell (pare del Dissortat) la baronia de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera per la meitat de la possessió d’aquests 3 senyorius que els comtes d’Urgell tenien al Regne de València.

Bunyol (Foia de Bunyol)

La revolta del comte Jaume II d’Urgell, el Dissortat, contra la sentència del Compromís de Casp va ocasionar l’any 1413 l’alçament del castell de Bunyol contra el rei electe Ferran d’Antequera.  Aquest va ser l’únic alçament a València en favor del comte d’Urgell, després que fos dictada la resolució. Però el castell fou assetjat i vençuda tota resistència. Les conseqüències d’aquella derrota foren, a més de l’empresonament d’en Jaume d’Urgell, la confiscació de tot el patrimoni del seu comtat. Per aquesta raó les baronies valencianes del comtat urgellenc passaren a la corona l’any 1415.

Passats els anys, Alfons el Magnànim va vendre Bunyol i Xiva a Berenguer Mercader, qui era el seu cambrer major. Des d’aleshores, la família Mercader va mantenir la possessió de Bunyol fins a l’abolició total dels senyorius al segle XIX.

Cal afegir que Xiva i Bunyol són poblacions de la comarca de la Foia de Bunyol i que Xestelgar està situat a la comarca dels Serrans i que actualment són tots dos pobles de predomini lingüístic castellà.

Xestalgar (Serrans)

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Les comarques valencianes de parla castellana-aragonesa

Tradicionalment els valencians catalanoparlants, residents a les ciutats i viles de la plana litoral i prelitoral del País Valencià, s’han referit als seus conciutadans de les comarques interiors muntanyoses, de parla Castellana-aragonesa, amb l’apel·latiu de “xurros”. Aquesta denominació, mig carinyosa i mig despectiva, sembla que prové d’una denominació antiga del

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)