Les comarques valencianes de parla castellana-aragonesa

Tradicionalment els valencians catalanoparlants, residents a les ciutats i viles de la plana litoral i prelitoral del País Valencià, s’han referit als seus conciutadans de les comarques interiors muntanyoses, de parla Castellana-aragonesa, amb l’apel·latiu de “xurros”. Aquesta denominació, mig carinyosa i mig despectiva, sembla que prové d’una denominació antiga del riu Túria. El riu que travessa la capital de l’antic regne de València era conegut en temps dels musulmans com Guadalaviar “Wadi Al abyad” és a dir vall del riu blanc, i segons Josep Saborit Vilar, també Tzuria pot ser traduït a través de l’euskara “zuri” per riu blanc. D’un derivat d’aquest apel·latiu prové “xurro”.

Els “xurros” eren, per tant, aquells que vivien conca amunt del riu Túria, i a més de parlar en castellà, tenien l’aparença d’una gent rural i ingènua, que animava a fer-ne broma i rialla per part dels senyorets de la ciutat i dels pobles de l’Horta. Ho demostra aquella cançó que va recuperar el grup Els Pavesos: «El dia de Sant Jaume és un dia assenyalat i anaven de la mà una xurra i un soldat, sa mare que la veu es tirà les mans al cap…» La cançó expressa alguns dels estereotips que acabem de narrar i alguns altres de gènere que la fan difícilment perdonable.

Una altra característica de la manera de parlar d’aquests valencians castellanòfons és la barreja de nombrosos catalanismes en la seva parla, i aquesta és general a totes les comarques, i va de quasi un 30℅ de valencianismes dels pobles més propers a la zona catalanoparlant a menys d’un 10℅ a les zones més allunyades. Aquesta qüestió la va expressar Sant Vicent Ferrer al segle XIV, en adreçar-se a ells d’aquesta manera: «Oh vosaltres, gent de la Serranía, que stats entre Castella e Catalunya, e per çò prenets un mot castellà en altre català…» La família del patró de l’antic regne de València provenia de les terres de Girona i per això sabia molt bé de què parlava. Encara avui resulta molt cridanera la seva forma de barrejar valencià i castellà: “no t’arrimes a la pared que t’ambrutaràs”, se sent per Xelva (Els Serrans),o “le va pegar una galtà en toa la cara” diuen a Anna (la Canal de Navarrès). A pobles com Xest diuen forcat i rebost, parlant en castellà, mentre que a Bunyol (a la mateixa comarca de la Foia de Bunyol) ja diuen “reboste” i “forcate”. Existeix una veritable gradació entre els pobles veïns del nostre domini lingüístic i els més allunyats que va des de la conservació de la “s” sonora de pobles com Anna i Xella (la Canal de Navarrès) a la pèrdua del seseig general de tota la zona (“dise”, hase”) a Iàtova (Foia de Bunyol), on diuen “dice” i ” hace”, com per tot el castellà.

Entre els pobles que més barregen valencià i castellà estan: Fanzara (a l’Alt Millars), Xest (la Foia de Bunyol), Asp (al Vinalopó Mitjà) o Anna i Tous (a la Canal de Navarrès). Precisament d’aquest poble els seus veïns catalanoparlants de la Ribera Alta explicaven allò de la variació lingüística tot dient: «que Déu havia dit a cada poble com havia de parlar, ací castellà o allà valencià, i quan va arribar a Tous va dir: ací, apanyeu-se com pugau». També els pobles del sud, veïns de Múrcia (a la comarca del Baix Segura) conserven nombrosos catalanismes a la seva parla: espolsar, pésoles (per pèsols) o cor, etcètera. De vegades dels d’alguns pobles de parla catalana no s’entén bé on acaben els valencians i on comencen els aragonesos. A Algemesí (la Ribera Alta) diuen: Els “xurros” de l’Aragó al cresol diuen “candil”, a la finestra “ventana” i al julivert “perejil”.

Seguidament anem a veure quins pobles i comarques del País Valencià parlen castellà-aragonès,  perquè i des de quan.

1)  la regió d’influència aragonesa

Aquesta zona va ser l’única de parla no catalana, entre els cristians vells, de tot l’antic regne de València durant els segles XIII, XIV i XV, després de la conquesta del territori valencià pel rei Jaume I entre 1232 i 1245. Està compresa per l’antic bisbat de Sogorb, l’antic arxiprestat de Vilafermosa (que conformava un enclavament fronterer amb l’Aragó del bisbat de València) i el llogaret d’Olocau del Rei (a la comarca dels Ports de Morella). Tots ells van ser repoblats majoritàriament per aragonesos no catalanoparlants a l’època medieval, o pels descendents d’aquests al segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos.

Precisament Olocau del Rei va ser concedit pel rei Alfons el Cast a l’orde de Sant Joan, essent un castell defensat des del Baix Aragó, habitat majoritàriament per població d’origen aragonesa, va ser incorporat amb llur terme al castell de Morella pel rei Alfons II el 30 d’octubre de 1287 fins a la seva emancipació de Morella el 1691.

Comarca de l’Alt Millars: Donada per Jaume I a l’església de Sogorb en 1236 i al bisbe de Tarragona el 1247, posteriorment va ser dividida entre els bisbats de Sogorb, que retenia Montant, Vilanova de la Reina i Font de la Reina, i el referit arxiprestat de Vilafermosa, que es va afegir al bisbat de València. A tota la part alta de la comarca s’hi establí població aragonesa després de la conquesta, mentre que a l’estret del Millars i les valls laterals hi romangueren els moriscos fins a 1610, essent repoblada després per població d’aquest mateix origen. Encara que Fanzara pertanyia al bisbat de Tortosa va ser afegida a l’alt Millars per ser de llengua castellana, en ser repoblada majoritàriament per descendents d’aragonesos després de 1610.

Comarca de l’Alt Palància: Amb la seva capital Sogorb, aquesta va ser una de les comarques amb més població aragonesa després de la conquesta jaumina de 1236, encara que també hi hagué una certa presència catalana. Concretament, entre 1373 i 1425 els catalanoparlants representaven un 13℅ de la població mentre que els castellanoparlants un 74℅. D’altres pobles repoblats a l’edat mitjana (entre 1300 i 1425) també tenien un clar predomini aragonès: un 81℅ enfront d’un 4℅ de catalans a Xérica; un 81 d’aragonesos front un 8℅ de catalans a Viver, Pina i Caudiel; mentre que a Bexís hi havia un 11℅ de catalans per un 78℅ d’aragonesos. Encara que va romandre en aquesta comarca molta població morisca fins a 1609 la majoria dels llocs repoblats després de 1610 reberen repobladors dels pobles veïns o de l’Aragó.

Comarca dels Serrans: Aquesta extensa comarca va ser repoblada parcialment per cristians vells després de la conquesta per Jaume I, com les seves veïnes va rebre una clara majoria d’aragonesos: entre 1373 i 1425 la vila d’Alpont comptava amb només un 5℅ de catalans per un 85℅ d’aragonesos; mentre a Xulella i el Vilar de l’arquebisbe hi havia un 19℅ de catalans per un 71℅ d’aragonesos. Després de 1609 els pobles repoblats reberen també població d’origen aragonès, resident a la regió o arribada del mateix regne d’Aragó.

El Racó d’Ademús:  Aquesta comarca de 7 pobles va ser conquerida pel rei Pere el Catòlic, pare de Jaume I, amb l’ajuda dels cavallers templers i hospitalers. Considerada de patrimoni reial pel conqueridor, va ser incorporada al regne de València i al bisbat de Sogorb. De població aragonesa sempre ha parlat castellà-aragonès.

 

2) les comarques del bisbat de València, castellanitzades després de 1609

Comarca de la Foia de Bunyol-Xiva: Aquesta comarca va ser conquerida pel rei Jaume I a l’abril de l’any 1238, pocs mesos abans de la conquesta de la pròpia capital valenciana, sempre pertanyent al regne de València i incorporada al bisbat valencià des dels seus orígens. Va tenir importants senyors, de vegades emparentats amb els reis de Catalunya-Aragó, com ho foren senyors de Bunyol els Díxer (descendents bastards de Jaume I) o el comte Jaume d’Urgell, el dissortat, pretendent legítim a la corona catalana-aragonesa, apartat per la infausta sentència del Compromís de Casp.

Malgrat ser una comarca on va romandre una majoria de població andalusina, va ser parcialment repoblada per un major nombre de colons catalans i una minoria d’aragonesos a l’edat mitjana.

Concretament, a la vila de Setaigües, entre els signataris de la Carta Pobla de 1260 els catalans representaven un 68℅ del total. A Xiva, població només parcialment repoblada, entre els cristians signataris de la Carta Pobla de 1304 hi havia un bon 60℅ de catalanòfons, entre catalans i aragonesos franjolins. Així mateix Xest (també repoblat només parcialment)  comptava a 1320 amb un 50℅ de repobladors catalans. També entre els funcionaris senyorials i els eclesiàstics hi havia durant els segles XIII, XIV i XV una majoria de valencianoparlants.

Tot açò va començar a canviar al segle XVI, després dels inicis de l’Imperi espanyol, en quedar les corones de Castella i Catalunya-Aragó sota un mateix sobirà. I més clarament, després de l’expulsió dels moriscos, en arribar als pobles deserts una majoria de repobladors de Castella i de les comarques de població d’origen aragonès del bisbat de Sogorb. És a partir d’aleshores quan aquesta comarca va passar majoritàriament a parlar castellà.

Comarca de la Canal de Navarrès: Aquesta comarca va ser una terra disputada entre el rei Jaume I i el seu gendre castellà Alfons (futur Alfons el Savi). És per això, que malgrat ser incorporada al regne de València després del Tractat d’Almisra de 1244, va quedar la vila d’Ènguera i el poble d’Anna sota el senyoriu de l’ordre de Santiago. Tanmateix, i malgrat que el funcionariat senyorial era castellà, va ser repoblada per població aragonesa i catalana com la resta del regne de València. A 1421,en una relació de veïns d’Ènguera, els de cognom català són al voltant d’un 40% (amb cognoms com: Ballester, català, Valls, Sitges, Esteve o Martí), mentre que aragonesos i castellans depassen el 55℅. Sabem que una part de la població de la vila parlava valencià encara a 1630 pels malnoms en la nostra llengua: Joan Aparici, dit de la Mare de Déu, Antoni Aparici, dit del Carrer Nou, Jaume Barberà, dit d’Ordunya, etc… També per la documentació notarial del segle XVII, conservada o d’una part de la documentació parroquial del segle XVI en català. Sembla que aquesta era una vila bilingüe, que es va castellanitzar definitivament amb la resta de la comarca (que era quasi unànimement morisca fins a 1609) amb l’arribada massiva de repobladors castellans després de 1610.

Defuncions en valencià de l’arxiu parroquial d’Ènguera de l’any 1546

 

3)  les comarques castellanitzades del bisbat d’Oriola

Malgrat que el rei Jaume I va conquerir la Vall d’Aiora, Villena i les terres meridionals del País Valencià, fins a Múrcia i Cartagena, les va lliurar a Castella en virtut del Tractat d’Almizra de 1244, de fet aquest bisbat fou creat per incloure totes les localitats incorporades al regne de València amb posterioritat. Per nous tractats posteriors algunes d’aquestes terres, ja inicialment repoblades pel conqueridor amb catalans i aragonesos, revertiren novament al regne de València. Així va ocórrer amb la Vall d’Aiora-Cofrents pel tractat del Campillo de 1281 o la regió d’Alacant, Elx i Oriola, reintegrada a la nostra corona pel tractat de Torrella de 1304. Colonitzat amb catalans i aragonesos, una bona part del seu territori conserva encara el valencià, però en algunes zones ja no és així, com veurem tot seguit.

Escut d’Oriola a la Casa de la Ciiutat

 

La Vall d’Aiora-Cofrents era també una comarca de majoria morisca fins a 1609. De la mitja dotzena de pobles de la comarca només la vila d’Aiora comptava amb una important població cristiana des de l’edat mitjana. A Cofrents hi havia abans de 1609 unes poques famílies de cristians vells, però eren una exigua minoria. Aiora era una vila de predomini castellà-aragonès des d’un principi, però existien una minoria de famílies d’origen català, que suposarien quasi un 25℅ del total (amb cognoms com Català, Cerdà, Torrella, Roig, Carratalà, Rieres o Rodes) que devien mantenir viva la nostra llengua en aquesta vila. Per això encara avui es conserven a la toponímia urbana aiorina el Carrer Mercadal (del mercat de dalt) o el mal nom “Torrate”, que hi testimonien la presència catalana en aquesta ciutat. Després de 1610, una veritable allau de manxecs i d’altres castellans va repoblar aquells pobles, contribuint a la desaparició quasi absoluta de la nostra llengua.

La comarca del Vinalopó Mitjà és una comarca de tres pobles: Asp, Montfort del Cid i Orito, que n’és una pedania. Aquestes localitats estigueren habitades predominantment per moriscos fins a 1609. Després d’expulsar-los a 1609 es van barrejar antics habitants cristians vells de la zona amb repobladors valencians dels pobles veïns i també castellans de Torrijos i altres dominis del senyoriu de Maqueda, contribuint a la castellanització de la comarca.

El Baix Segura: La ciutat d’Oriola va ser, després de la seva incorporació al regne de València l’any 1304, cap de governació i seu episcopal. Gran part de la seva rellevància històrica li ve, doncs, pel seu paper com a capital meridional del sud valencià. Repoblada per catalans i aragonesos en dues onades: després de la conquesta jaumina i de la reincorporació al País Valencià, i encara que havia format part de Castella durant 60 anys, entre 1373 i 1425 un 58℅ dels seus habitants eren catalanoparlants per un 30℅ castellanoparlants. A més, durant tota l’època foral, i fins a 1707, la ciutat conserva bona part de la documentació municipal i eclesiàstica en la nostra llengua. Uns altres símbols que evoquen la seva catalanitat són els nombrosos escuts quadribarrats pels edificis antics de la ciutat i el fet de tenir per patrona a la Verge de Monserrate.

La Mare de Déu de Montserrate amb la senyera reial al darrere

A 1648 arribà la pesta a la ciutat, i després també a 1678, després d’aquestes dues epidèmies la seva població va quedar delmada, passant d’uns 10000 habitants a principis del segle XVII, a només 6000 cap a finals d’aquesta centúria. A aquestes desgràcies, s’afegiren la derrota a la guerra de Successió i l’arribada de les colonitzacions (Pies Fundacions) del bisbe filipista Luís Antonio Belluga, que propicià el dessecament de milers d’hectàrees, la fundació de nous pobles (Dolors, Sant Felip Neri i Sant Fulgenci) i l’arribada a la comarca d’una veritable allau de colons murcians. Després de tot açò la comarca va quedar definitivament castellanitzada i en l’actualitat només a algun llogaret del seu terme (com ara Barba-roja) es parla valencià.

 

4)  Les comarques castellanes afegides a les províncies de València i Alacant durant el segle XIX

La plana d’Utiel: Malgrat que Requena fou ocupada pacíficament després de la conquesta de València de 1238, posteriorment va ser ocupada pel rei castellà Alfons X el savi, qui li atorgar Carta Pobla el 4 d’agost de 1254. En disputa entre les corones de Castella i Catalunya-Aragó durant la guerra dels Peres al segle XIV, va ser sempre recuperada per Castella i a 1707 va rebre de Felip V els títols de molt noble, lleial i fidelíssima vila. Tot i ser Requena, Utiel, Camporrobles i la resta de la comarca, pobles de matriu castellana i haver format part sempre del bisbat de Conca i de llur província (des de 1836), a 1853 alguns dirigents polítics de la comarca demanaren passar a la província de València, per interessos en l’exportació vitivinícola pel port valencià, i des d’aleshores en formen part. A la divisió comarcal dels anys 60 del segle passat es va afegir a aquesta comarca Sinarques, que sempre ha pertanyut al regne de València i al bisbat de Sogorb.

L’Alt Vinalopó: La vila de Villena va ser conquerida a 1240 pels cavallers de l’ordre castellana de Calatrava i cedida definitivament a Castella després del Tractat d’Almizra de 1244. Va ser capital d’un immens senyoriu: el Marquesat de Villena, que comprenia moltes terres i pobles de la Manxa oriental. Sempre de matriu castellana, va lluitar a 1707 amb Felip V contra els interessos del regne de València, raó per la qual va rebre els títols de molt noble, lleial i fidelíssima vila. A 1836, en la divisió provincial feta pels liberals espanyols, va ser incorporada amb la seva comarca (que comprèn també Saix i Sant Miquel de Salines) a la província d’Alacant. Als anys 60 del segle passat es va afegir Elda a aquesta comarca, que encara que era un poble que sempre va pertànyer al regne de València, és de parla castellana des de la repoblació post morisca de 1610, en ser repoblada precisament amb gent de Saix i Villena. Per realitzar aquest article hem utilitzat la divisió comarcal que va proposar el valencianista Josep Giner, als anys 60 del segle passat, tot rebutjant l’actual divisió comarcal de la Generalitat Valenciana, que barreja pobles que parlen llengües diferents per raons pràctiques i polítiques que no compartim.

De les 32 comarques tradicionals del País Valencià, 21 parlen en llengua catalana i 11 en castellà-aragonès.

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail