L’Alguer, perla de la nació catalana

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Al mig del mediterrani, a l’illa de Sardenya, s’hi amaga una de les perles més boniques de tots els Països Catalans, l’Alguer. Oblidada fins a mitjans del segle XIX per la resta de la nació, aquesta ciutat ha conservat la cultura i la llengua que la uneixen amb Catalunya, València i Mallorca. 

 

 

L’Alguer va ser fundat pel 1102 per la família genovesa Doria com a fortificació portuària. El 1354 i a conseqüència de la guerra veneciana-genovesa, l’estol català ocupà la ciutat i aquesta fou repoblada amb catalans, súbdits del rei. Amb l’arribada de la nefasta Guerra de Successió, el control fou perdut el 1702, passant-ne l’administració a mans piemonteses el 1720.  

El centre històric de la ciutat recorda a l’arquitectura catalana a la qual ens té acostumats el nostre país. Petit, de carrers estrets, farcit de fanals que donen una estampa gairebé mística de nit. Edificis que recorden l’estada catalana, monuments religiosos i molts, molts turistes. La substitució demogràfica duta a terme per Pere el Cerimoniós el 1354 portà a la ciutat la nació catalana.  L’alguerès és la varietat del català parlada per uns setze mil catalans. El català fou llengua oficial en aquest indret fins al segle XVII. Els algueresos han mantingut la seva llengua fins avui tot i la pressió dels dialectes sards i de les llengües estatals com el castellà o l’italià, aquest últim especialment en l’actualitat.

alguer-01

A causa de l’aïllament de l’illa, l’alguerès ha evolucionat de manera diferent del català que es parla a la resta del domini lingüístic, fent-lo potser el més difícil d’entendre dels dialectes del català. En el lèxic hi trobem arcaismes del català, mots manllevats dels dialectes del sard, del castellà durant l’imperialisme borbònic i de l’italià. Poc més dels vint per cent dels habitants de l’Alguer parlen el català, i només un tretze per cent l’empra habitualment. La millora de les comunicacions amb la resta dels Països Catalans ha fet revifar la llengua, que havia passat a ser una cosa de vells per culpa de l’ús de l’italià en els mitjans de comunicació de masses i l’escola. Amb el contacte amb joves que parlen català, l’ús de l’alguerès ha crescut essent vist no com quelcom d’arcaic sinó com una manera actual de comunicar-se.

Els algueresos anomenen la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat /baɫçaɾuneta/) a causa de l’ascendència barcelonina dels habitants de la ciutat. Entre Barcelona i l’Alguer s’organitzen viatges xàrter, generalment durant l’estiu, fet que ha comportat canvis positius en l’ús i la concepció d’aquest dialecte del català.

 

 

L’any 1902 es funda la primera Agrupació Catalanista de l’illa. Des del 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna. A més a més, diferents entitats, com ara Òmnium Cultural, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori i l’Obra Cultural de l’Alguer, promouen la llengua i cultura pròpies. Recentment, el municipi de l’Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats. Gràcies a això, ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l’administració de la ciutat. També s’organitzen cursos de llengua per a nens i adults amb el suport de la Generalitat de Catalunya. La perla de la nació recupera la seva memòria.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Converses amb Fermí Rubiralta: Estat Català i la Via Irlandesa

Fermí Rubiralta i Casas, nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 1959, és un historiador català, referent en l’estudi de l’evolució del catalanisme i el separatisme català. Es llicencià en història contemporània a la Universitat de Barcelona el 1985 i es doctorà en Ciències Polítiques en la Universitat del País Basc,

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)