L’Alguer, extrem oriental de la catalanitat

És inevitable que algú que s’estimi la llengua i la història catalanes i que no hagi estat mai a l’Alguer caigui en la temptació de mitificar aquesta ciutat i tot el llegat cultural que l’envolta. L’afany per conèixer l’extrem més oriental de la catalanitat, aquest exòtic reducte de la nostra llengua a l’illa de Sardenya, com a tants altres catalans, m’hi va portar. És cert que aquest exotisme cultural és una bona raó per visitar l’Alguer, però hi ha molts altres motius que converteixen la Barceloneta de Sardenya (aquest és l’altre nom amb què és coneguda la ciutat) en una bona destinació per passar les vacances o, si més no, uns dies.

L’avió en què viatjava va aterrar a l’aeroport de l’Alguer – Fertília. El trajecte en autobús passa per Fertília (una ciutat artificial de nova planta creada en època de Mussolini per portar a l’Alguer colons agraris italians, sobretot de les antigues colònies venecianes de la costa dàlmata de les actuals Eslovènia i Croàcia), pel costat de l’estany de Càlic, i per bona part del passeig marítim i les platges més properes a la ciutat. La parada del centre de la ciutat es troba al costat de la torre del Portal, un dels bastions més importants de la muralla, i et deixa ben a prop de tot arreu.

 

La Porta a Terra, un dels baluards de l’antiga murada de l’Alguer

Per menjar podeu anar a qualsevol dels restaurants del centre de l’Alguer amb tota confiança. La qualitat dels plats és molt bona arreu, tan si voleu menjar pizza, pasta o peix (fresc del dia pescat al port mateix de l’Alguer). D’altra banda, arreu es respira un gens dissimulat, ans al contrari, orgull per la cuina de la terra. Allí els restaurants no tenen cap mania en anunciar que fan “cuina algueresa” o “cuina sarda”, i a les seves cartes només s’hi poden trobar vins sards, de qualitat excel·lent, sens dubte. (Ara que hi penso, sobretot no us perdeu els vins del celler alguerès Sella & Mosca). Quina diferència amb Catalunya, on un cert autoodi fa que ens hàgim inventat una estranya etiqueta, la de la “cuina mediterrània”, per no haver de parlar de “cuina catalana”.

Però l’Alguer no us captivarà només per la seva excel·lent gastronomia, hereva de la tradició catalana, sobretot pescadora i marinera, que varen portar els primers colons catalans que varen arribar en temps del rei Pere el Cerimoniós el 1354 i de la procedent del rerepaís sard.

Els encants naturals de l’Alguer i el seu extensíssim terme municipal (224 km²) són molt nombrosos. L’estany de Càlic, les platges de les Bombardes (topònim traduït a l’italià com Bombarde) o la del Llatzeret (Lazzaretto), el Port del Comte (la badia de les Nimfes, que deien els romans o Porto Conte com en diuen ara els italians), l’imponent cap de Caça, majestuós sentinella de la costa nord algueresa, sota del qual hi ha les grutes de Neptú, que varen ser descobertes a principis del segle XV pels intrèpids corallers i pescadors catalans de la Barceloneta sarda i el nurag de la Palmavera (restes arqueològiques de més de 3000 anys d’antiguitat) són alguns dels principals atractius naturals i patrimonials de l’Alguer. Per arribar a les espectaculars grutes de Neptú cal pujar en algun dels vaixells turístics que surten del port i que t’hi porten en una mitja horeta de viatge plaent que et permet admirar les costes bellíssimes i pràcticament verges del terme de l’Alguer.

D’altra banda, si us interessa la història i l’arquitectura ciutadana, també anireu ben servits. L’Alguer té un aire de ciutat costanera catalana que no us passarà gens desapercebut. Les casetes blanques, els carrerons estrets amb les façanes dels habitatges una mica desmanegades, la roba estesa a les finestres, el campanar de la catedral de Santa Maria –un edifici del gòtic religiós català a l’interior del qual hi ha senyals de catalanitat com la capelleta dedicada a la Mare de Déu de Montserrat i l’escut de les quatre barres en una altra de les seves capelletes-…

La ciutat antiga és envoltada per una muralla que fou reforçada al segle XVI amb tota una colla de bastions defensius com la destacable Torre de l’Esperó Reial o la Torre del Portal. De la resta d’esglésies, la de Sant Francesc, amb el seu claustre gòtic i la seva làpida d’un cavaller de la “magnífica nació catalana” i les quatre barres gravades en relleu a la pedra, és segurament la més destacable. La de la Mare de Déu del Carme i la de Sant Miquel també són de visita obligada, així com el palau de Ferrera, exemple de gòtic civil català del segle XVI que havia estat propietat dels de Ferrera, una família de mercaders catalans del segle XV.

 

Llosa amb l’escut de Barcelona amb la inscripció: “Sepultura de la magnífica nació catalana”-església de Sant Francesc

La nostra llengua és encara ben present a l’Alguer. Si bé a voltes és difícil de sentir-la pel carrer, si parlem en català a cambrers, dependents de botigues i, en general, als ciutadans algueresos una molt bona part ens respondran en català. El català en la seva variant algueresa és parlat per una part important de la població de la ciutat i és entès per una altra fracció de la població que, tanmateix, no el sap parlar. Podem trobar també la nostra llengua a les cartes de molts restaurants i en els rètols de molts carrers, sobretot a l’Alguer antic, on observem un cas tristament curiós: els noms tradicionals dels carrers no és que s’hagin italianitzat, és que directament se n’han canviat els noms catalans de tota la vida per uns altres d’italians –per exemple, el carrer del Bisbe, oficialment es diu Via Principe Umberto-.

D’altra banda, la toponímia catalana és ben present arreu de l’extens territori de l’Alguer, sobretot a la costa, que va ser recorreguda i colonitzada per pescadors i corallers catalans d’ençà de 1354. Noms com Gruta de les Cigales, Punta de Romaní, Gruta del Bisbe, Gruta del Lliri, Gruta dels Fantasmes, Gruta del Mig, Gruta del Pou, Punta del Déntol, Punta del Frare, Cala Tramariu, Cala Dragonera, Gruta del Cabirol (al cap de Caça), Illa Foradada, Punta del Malrepòs i cala Llonga són els topònims que tenen clarament el seu origen en la llengua catalana.

Hem anomenat els corallers catalans. La pesca i comercialització del corall va donar riquesa a l’Alguer fa segles, fins al punt que el corall, al costat dels quatre pals del Casal de Barcelona, ensenya nacional catalana, apareix a l’escut de l’Alguer, com un dels seus símbols més característics. Encara avui a l’Alguer hi ha força botigues dedicades a la venda d’objectes fets de corall.

Com ja hem dit, la llengua catalana fou portada a l’Alguer pels colons de la nostra nació que hi van començar a arribar d’ençà de la conquesta catalana, el 1354. No oblidem que el català fou parlat fins als segles XVIII i XIX a Càller, la capital de Sardenya, que havia estat repoblada també per catalans en època medieval i que la nostra llengua fou la llengua de prestigi a tota l’illa entre els segles XIV i XVI. Cristòfor Despuig, en els “Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, l’any 1557 deia: “En Sardenya tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l’illa retenen encara la llengua antiga del regne, però los cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana”.

 

 

El català, doncs, s’ha mantingut a l’Alguer gràcies a la fidelitat dels seus parlants, tant els d’origen com els d’adopció i els seus descendents. D’ençà del segle XVI moltes famílies sardes d’altres indrets de l’illa es van instal·lar a l’Alguer, fonent-se lingüísticament i cultural en la catalanitat algueresa. També les famílies immigrades de comerciants, corallers i pescadors lígurs i napolitans arribades de finals del segle XVIII fins a principis del segle XX es van catalanitzar ràpidament.

De Nàpols i de la Campània en general arribaren a l’Alguer una sèrie de melodies que durant el segle XIX i començaments del XX estaven destinades a fer fortuna a la Barceloneta de Sardenya, fusionant-se amb lletres catalanes, hereves de la tradició musical algueresa d’arrel catalana arribada amb els primers catalans del segle XIV que portaren a Sardenya el Cant de la Sibil·la, un cant religiós que s’interpreta a diversos indrets de la Nació Catalana la nit de Nadal i que a l’Alguer ha sobreviscut ininterrompudament fins avui.

D’aquesta genuïna tradició musical algueresa d’arrel catalana podem gaudir d’un magnífic disc (que avui podem trobar en format CD) anomenat Lo País Meu, cançons de l’Alguer, un recull de cançons alguereses que va ser enregistrat a Barcelona l’any 1962 pel Grup Coral de l’Agrupació Catalana d’Itàlia, com una de les conseqüències positives que va tenir el Retrobament, un viatge en vaixell de 141 intel·lectuals catalans de Barcelona a l’Alguer promogut per Pere Català i Roca i el seu pare Pere Català i Pic i que es va esdevenir l’agost de 1960. Aquest esdeveniment revolucionà la vida algueresa i significà el retrobament entre l’Alguer i la resta de la Nació Catalana.

Avui la gent de l’Òmnium Cultural de l’Alguer i de l’Obra Cultural de l’Alguer segueixen treballant per mantenir la llengua catalana i avançar, ni que sigui a poc a poc, en la seva normalització en un context cultural i sobretot mediàtic en què la llengua italiana domina tots els àmbits d’ús lingüístics i d’una forma abassegadora, a més.

I tornant a l’ús social del català, em referiré a una anècdota curiosa. Un taxista alguerès amb el qual vaig parlar em va dir que als gironins se’ns entén molt més bé que als barcelonins, que parlen un català molt més castellanitzat. També em va dir que l’alguerès no és altra cosa que un català antic. I no li faltava raó al senyor taxista, perquè l’aïllament lingüístic dels catalans de l’Alguer ha permès que conservessin arcaismes com “emprar” que aquí fa temps que s’han perdut en el seu ús col·loquial i que allí a l’Alguer es fan servir habitualment.

Si mai aneu a l’Alguer i us sobra temps podeu anar cap a la costa del nord de Sardenya, al poble de Castelsardo. Una curiositat: en època catalana (segle XV) el seu nom era Castell d’Empúries (posteriorment Castellaragonès) i avui encara conserva les quatre barres catalanes al seu escut. És un castell i una vila que, com un niu d’àligues, s’alcen dalt d’una muntanya sobre la mar blava. Una vila medieval costanera de carrers estrets i amb molt pendent que conserva un remarcable tipisme: moltes dones elaboren cistells de forma artesanal a la porta de casa, on els exposen per a possibles venedors.

L’Alguer és, segurament, la part dels Països Catalans més oblidada pels mateixos catalans de la resta dels territoris que els componen. Un record ben viu de l’expansió medieval catalana per la Mediterrània. Un trosset de l’Empordà i de l’antiga Barcelona trasplantats a l’illa de Sardenya. Una “Barceloneta” a la perifèria més perifèrica de l’Estat Italià. Per a nosaltres els catalans de la resta de la nació, si som del tot conscients de la nostra catalanitat, viatjar a l’Alguer és com trobar-nos amb nosaltres mateixos lluny de casa i és una forma d’enfortir els lligams lingüístics i nacionals que ens uneixen amb aquesta ciutat, el País Català de Sardenya, que ells mateixos en diuen.

Com dirien els algueresos, “a mos veure”, l’Alguer; a reveure, l’Alguer.

 

Fèlix Rabassa i Martí, historiador i divulgador.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail