La Seca de València, una institució dedicada a l’encunyació de moneda pròpia

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Com corresponia a un estat medieval de la Corona Catalana-aragonesa, el Regne de València, tenia la potestat d’encunyar moneda. La casa valenciana de la moneda era la Seca de València, creada l’any 1247 pel rei Jaume I, i tenia en exclusiva aquesta facultat.

La principal moneda eixida de la Seca era la lliura valenciana, és a dir la unitat monetària de referència per tot l’antic Regne de València. La seva equivalència era de 20 sous i 240 diners, que era la fracció més petita del sistema monetari valencià. La lliura valenciana i també la mallorquina tenien el seu origen en el sistema barceloní, el qual alhora seguia els patrons monetaris carolingis pels quals una lliura corresponia a 327 grams d’argent. Si bé els tres territoris històrics compartien la lliura com a moneda comuna, val a dir que la seua valoració no era equivalent; essent tradicionalment la lliura valenciana d’un valor superior a la lliura mallorquina i la barcelonina.

Diner de billó o tern (aliatge de plata amb altres metalls). Anvers: efígie de Jaume I envoltada de la llegenda IACOBUS REX. Revers: Un arbre simplificat amb implantació de branques (element distintiu de la seca de Valencia) envoltat de la llegenda VALENCIE 

L’historiador i numismàtic valencià Felip Mateu i Llopis va editar l’any 1957 “El llibre de privilegis de la seca i casa real de la moneda de sa magestat de la ciutat y Regne de València”, aquest llibre antic havia estat publicat a la capital valenciana l’any 1630 i s’ha conservat a l’arxiu de la Catedral de València. Aquest llibre recull els privilegis dels funcionaris reials, treballadors d’aquesta casa de la moneda. Pel que sabem de la seva ubicació, coneixem que l’edifici que albergava la Seca valenciana amb la seva foneria l’any 1472 era a l’actual carrer Calatrava de la ciutat, per bé que anteriorment havia estat situada en altres llocs de la ciutat. A principis del segle XVI era la plaça de Vila-rasa, fins que va passar l’any 1556 al carrer Saragossa de la ciutat; i d’ací a un carrer que anava de Roters al Carme, on era l’any 1577. La darrera ubicació coneguda de la Seca (finals del segle XVII) era l’antic carrer del Forn de la Seca, prop de l’església de Santa Caterina.

Si bé la seua funció principal era l’encunyació de les monedes del sistema monetari valencià, de vegades a la Seca s’encunyava moneda per encàrrec reial. Així es va fer el dia 2 de març de l’any 1611, com ho recull un protocol del notari de València, Francesc Almenara, i que ens confirma que en la monarquia dels Àustries aquesta funció no estava centralitzada com ara:

«Fonc fet en serrament en la seca y casa real de la moneda de sa magestad en la present ciutat y Regne de València 267 marchs, 4 onces, 2 quarts i 6 corones de or, bones y ben acabades; batent la dita seca per sa magestad en 3 deslliurances fetes per don Carlos Joan de Torres, mestre de fundició e o per Hieroni Calduf, son subdelegat de del 5 de octubre de 1610 fins al 18 d’octubre de 1610 (…)  y per Miquel Joan Navarro, ensajador en dita seca. En presència de don Pedro Escrivà, mestre de dita seca y Francisco de Quiroz y Loys Arnau, senyor del lloch de Rótova, guardes de dita seca y de mi Frances de Almenara, notari publich de la ciutat y Regne de València, y dels testimonis desús escrits en 3 paperots dels ensaigs de les dites tres lliuranses recòndits en la canea dita del enserament y deslliuranses. Y fonch fet un riell en fet ensaig de aquell, fonch atrobat eixir allò y de 22 quilats, que és justa lley del qual riell ne fonch tallat un troset, pes de 2 dures, el valent 14 sous mrv (moneda reial de València) fonch cosit en lo present acte per haverne memòria en lo esdevenidor y fonch posat en la dita caixa».

Aquest document del notari valencià, Francesc d’Almenara ens ofereix un testimoni excepcional de la manera com funcionava quotidianament la Seca valenciana, i dels estrictes controls pels quals havien de passar els funcionaris moneders que hi treballaven. La presència d’un fedatari públic garantia l’autenticitat absoluta de tot el procés d’encunyament de la nova moneda.

València (1563) obra del flamenc Anton van den Wyngaerde

La història de la Seca de València va anar sempre lligada a la sort de la resta de les institucions forals del país. Per això, arran de la derrota durant la Guerra de Successió l’any 1707, després de la Batalla d’Almansa, la casa valenciana de la moneda va caure en la més absoluta decadència. El decret de Nova Planta, que abolia els Furs del Regne de València, redactat pel manxec Melchor Rafael de Macanaz y Montesinos i rubricat per Felip V de Borbó, es va ocupar expressament de desmantellar el sistema monetari valencià i de deixar sense raó de ser la Reial Seca de València i així ho indica clarament quan diu:

 «De toda la plata que se hubiere hallado en el referido lugar se labre y fabrique moneda de Castilla, en conformidad de las leyes de estos míos reynos».

Amb aquesta sentència, la històrica Seca de València va tancar definitivament les portes l’any 1748, just cinc-cents anys després de ser fundada pel rei Conqueridor.

La desaparició de la Seca de València no es va correspondre amb el canvi de percepció dels sectors populars respecte a la consideració de la lliura valenciana com la seua moneda pròpia. Malgrat que de ben antic els reals castellans, els ducats i d’altres monedes havien circulat pel País Valencià, la gent no comprenia bé el valor de les coses si no s’expressava en lliures. Aquesta circumstància va fer que en molts tractes es fes exigència que als documents s’expressés les quantitats de diners a pagar almenys en lliures valencianes, i açò malgrat que aquesta moneda ja no s’encunyava legalment.

A mitjans del segle XIX al poble de Xaló (a la comarca de la Marina Alta) els arrendataris d’un molí exigien encara «que el precio del arrendamiento se exprese en libras valencianas y no en ninguna otra moneda extrangera».I actualment, encara el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València fa constar les seves sancions als regants infractors únicament en lliures valencianes.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Les comarques valencianes de parla castellana-aragonesa

Tradicionalment els valencians catalanoparlants, residents a les ciutats i viles de la plana litoral i prelitoral del País Valencià, s’han referit als seus conciutadans de les comarques interiors muntanyoses, de parla Castellana-aragonesa, amb l’apel·latiu de “xurros”. Aquesta denominació, mig carinyosa i mig despectiva, sembla que prové d’una denominació antiga del

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)