La Sardana

D’entre la rica i plural col·lecció de músiques i balls del nostre país, de molts anys ençà que la sardana s’ha consolidat com a dansa nacional. L’aire mediterrani, el caràcter jovial, festiu i popular i la seva força emotiva defineixen aquesta dansa tan genuïna. Però que en sabeu sobre el seu origen?…

Molts historiadors han especulat sobre l’incert origen del ball i sobre l’etimologia del seu nom. Al segle XVI apareix per primer cop el nom de sardana fent referència a una dansa ballada en rotllana. Però no és fins a mitjans del segle XIX que a l’Empordà, de la mà de Pep Ventura, comença a prendre les formes amb què la coneixem avui dia. Durant la segona meitat d’aquest mateix segle es va anar escampant cap a Besalú, Olot, Ripoll, Vic, Girona, Banyoles i la Selva. Ràpidament després arribà al Maresme, Barcelona i la resta de Catalunya. Des de l’ajuntament de Barcelona, Francesc Cambó va ajudar a expandir la dansa i el concepte sardanisme – catalanisme. Durant la dictadura de Primo de Rivera també es prohibí ballar sardanes, considerada aleshores símbol nacional català.

L’agrupació musical típicament catalana que interpreta la sardana és la cobla. Aquesta cridà l’atenció de músics com Richard Strauss i Igor Stravinsky. A Barcelona Stravinsky assistí a una audició de sardanes a l’Ateneu Barcelonès i, en sentir la cobla, quedà meravellat que una orquestra tan petita tingués aquella sonoritat «Quan sigui a París, envieu-me unes quantes sardanes, que les vull estudiar; envieu-me també unes quantes melodies populars; després jo us enviaré una sardana meva». Un dels majors desitjos de Serguei Diàguilev fou crear un ballet amb la base de la sardana Juny de Juli Garreta. El pianista Harold Bauer va dir: «He demanat a Casals un concert de Garreta, escrit sobre les directrius d’aquesta dansa vostra que penso estrenar aviat».

La cobla actualment està composta per: dues tenores, dues tibles, el flabiol i el tamborí, un contrabaix, dues trompetes un trombó i dos fiscorns En total sumen dotze instruments tocats per onze músics que es distribueixen en dues files. La del davant està formada pels instruments de vent fusta i toquen asseguts. La del darrere la formen els instruments de vent metall i acostumen a tocar drets. L’únic instrument de corda és el contrabaix i se situa a la dreta i fora de les files.

 

 

Antecedents i orígens

«La historia i l’origen de la sardana, és fàcil i difícil alhora. És difícil perquè les dates fins ara conegudes son prou imprecises per poder parlar amb exactitud de com i on va prendre l’origen i de quina faiçó es desplega a través del temps i de les habituds humanes arreu, fins arribar l’estat en que la trobem actualment a Catalunya…

 És opinió generalment acceptada que l’origen d’aquesta encisadora dansa prové de la Grècia clàssica i n’és una derivació, així opinen els historiadors… Altre parer referent al seu origen és la devoció en que els antics servaven el moviment dels astres i d’una manera especial el Sol, que de llevant a ponent en forma circular fan diàriament en certa regularitat, d’aquí s’en dedueix la construcció de l’antiga sardana nomenada culta.

 Molts dels costums pagans foren practicats pels primers cristians i amb el temps s’anaren adaptant al medi ambient de la nostra religió; per això trobem que el ball en forma de sardana o cercle fou practicat en les cerimònies i festes religioses del cristianisme, entenguis també que la descripció homèrica l’hem acceptat no simplement com una dansa grega sinó com un costum molt més antic.» – Aureli Capmany. Barcelona, 1928

 

 

L’origen d’aquest ball es remunta als temps primitius en què les tribus nòmades d’altres territoris començaren a establir-se a la nostra península, una d’elles procedents de l’antiga Grècia vingué a poblar la part nord de Catalunya i fundaren Emporium (Empúries), d’aquí ve el terme Empordà. Entre aquests arribaren els sardes procedents d’Anatòlia que tenien el costum de dansar agafant-se de les mans mentre voltaven de dreta a esquerra tot formant una cercle com a forma molt primitiva d’exterioritzar les seves alegries.

Aquestes danses primitives responien a dues motivacions importants, la religiosa i la guerrera. La que ens interessa a nosaltres, sembla tenir tot el caràcter de dansa religiosa. Els sardes com a la resta de pobles d’influència grega eren politeistes, adoraven diverses divinitats, com ara l’astre rei, el Sol, al que acostumaven a dedicar-li aquesta dansa imitant la seva forma circular. Aquest ball dels sardes ben podria ser el que avui dia denominem sardana, nom femení, molt probablement com la dansa femenina de les vestals, ja en època romana, consagrades a Hèlios (Sol) i en ser dones dels sardes, conegudes com a sardanes.

Amb tot plegat, pensem en l’antiga estructura de la denominada sardana curta, formada de 8 compassos curts i 16 llargs, sumant un conjunt de 24 compassos com les 24 hores del dia. La sardana comença sempre amb la “Introducció” que executa el flabiol anunciant l’inici, igual com fa el gall a mitjanit anunciant que el nou dia està de camí. Endeguen els compassos curts, simbolitzen les hores de la nit, els dansaires gairebé ni es mouen agafats amb les mans apuntant a terra, la cobla interpreta una melodia melangiosa. Els segueixen els compassos llargs i el moviment és més viu, la música prenc un aire més alegre, l’albada ens apropa al dia i torna el flabiol com fa el gall apuntant el nou jorn.

En qualsevol cas, la força mística de la sardana és per tothom percebuda. Aquesta dansa com cap altre representa l’expressió viva del sentiment d’un poble, i el poeta Maragall li féu l’exaltació més reeixida: «La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan».

 

Jesús Lloria amb la col·laboració de Carles d’Abàsolo i el suport de Vibrant

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail