La recepta magistral contra el catalanisme es deia i es diu Lerrouxisme

El tren sotragueja mentre entra en terres catalanes. Alguns passatgers dormen, d’altres xerren animadament. A primera classe, atapeïda de gent benestant i de calers, un home amb accent cordovès contempla el paisatge per la finestra. El tren fa cruixir les vies, el fum negre eix sense pausa de la locomotora, som a la Catalunya de principis del segle XX. La industrialització ha farcit el Principat de fàbriques, vapors i activitat. El moviment obrer, cada vegada més gran i conscient, pugna pels seus drets. La burgesia s’exhibeix amb opulència. La renaixença ha portat poesia, història, llengua i amor pel país. Assegut, l’home, cavil·lant amb la mirada fixa en un punt perdut en la llunyania, torna a la realitat pels suaus cops del seu acompanyant. Aviat arribaran a Barcelona. La ciutat bull.

lerrouxEl polític cordovès dirigint-se al seu públic

L’home, d’al voltant d’uns quaranta anys, s’alça i fa unes passes, amb l’estomac luxosament ple, cap als vagons de tercera classe. La ciutat comtal ja els rodeja. En aturar-se el tren, una reunió d’admiradors obrers l’espera entre lloances i ovacions. El polític, ara amb un mocador i un miserable entrepà, anuncia a la massa que allò que duu a la mà és el seu únic àpat. Mentida. Espectacle. Posada en escena. Lerrouxisme.

Alejandro Lerroux nasqué el 1864 en un poble cordovès, però el 1901 i seguint les seves conviccions antimonàrquiques, viatjà a la capital catalana per dirigir el diari La Publicidad. En la convulsa ciutat comtal es coïa el brou de cultiu perfecte per les seves idees republicanes i anticlericals. Des de la seva publicació, en llengua castellana, atacava a tot i a tothom amb un llenguatge molt agressiu i populista. Les seves víctimes, l’Església i la figura d’Alfons XIII, però sobretot, el catalanisme. L’abast de les seves proclames, que calaven fort entre els obrers de l’industrialitzada Barcelona, li feren guanyar-se el sobrenom de El Emperador del Paral·lel.


lerroux2La figura de Lerroux és coneguda i important en el període de principis del segle XX fins els fets de la Setmana Tràgica el 1909. Al llarg d’aquests anys, el cordovès encenguè els ànims del proletariat industrial, però documents recents i entrevistes amb companys periodistes del polític
demostren que rebia un sou permanent per secundar les polítiques de Madrid. El socialista Indalecio Prieto explicà que Leopoldo Romero, director de La Correspondencia de España, actuà com a intermediari entre el govern i Lerroux per tal que aquest, “provisto de dinero gubernativo, se enfrentara al incipiente catalanismo”.

Així doncs, a sou o no, Alejandro Lerroux apartà del catalanisme una massa obrera republicana, anticlerical i desenganyada amb el govern. Mitjançant la demagògia, atacà constantment el moviment acusant-lo de burgès, fabricant i dretista, en un moment en el que precisament la majoria de la burgesia no era en absolut catalanista. Els temps canvien, la idea persisteix. Les proclames i el discurs afectaren profundament el pensament d’unes classes obreres poc instruïdes o en molts casos analfabetes. El mal ja estava fet. Lerroux i dotze dels seus elements, escrivint en diaris i revistes i actuant en mítings aconseguiren evitar, com desitjava Madrid, que el moviment catalanista arribés a extendre’s veritablement entre els sectors més populars.

lerroux3Després de la Setmana Tràgica el 1909, Lerroux deixà l’activitat a Catalunya i es presentà com a candidat per Còrdova. Passarien anys fins que tornès a posar-se a la primera línia, aquesta vegada sense careta i evidenciant la hipocresia i el fals discurs del que havia fet gala durant els primers compassos del segle XX a Barcelona. Per mil pessetes mensuals d’assignació governamental, el Emperador del Paral·lel muntà un autèntic daltabaix. Amb el seus discursos incendiaris omplia places de toros, estacions i carrers.

El 1908 fundà el Partido Republicano Radical, que durant la segona república espanyola arribà a governar juntament amb la CEDA, un partit de la dreta que deia combatre quan atiava en el seus temps de líder obrer i republicà a Barcelona. A més a més, aquest funest personatge no va tenir cap mena de problema en col·laborar posteriorment també amb la dreta monàrquica i confessional, és a dir, els seus enemics declarats vint anys enrere. Arribà fins i tot a ser Presidente del Gobierno fins a en tres ocasions entre 1933 i 1935. El 1934 ordenà la sagnant repressió de la Revolució obrera d’Astúries, enviant al general Francisco Franco, que guanyà renom entre els sectors més reaccionaris.

lerroux4Lerroux presidint el consejo de ministros com a Presidente del Gobierno

El discurs d’Alejandro Lerroux, nou, prometedor, encès, confusament revolucionari, demagògic i hipòcrita apartà des de Madrid l’obrerisme de la nació catalana sense assolir cap mena de fita política, sense idees clares, sense projectes. Només populisme d’un caire molt nou per l’època; no era fàcil per molts veure’n els objectius reals. L’odi a Catalunya i els atacs indiscriminats foren la tònica contínua de les seves actuacions. Les pèrdues polítiques per als catalans foren incalculables, el pistolerisme, els atemptats polítics i les cremes d’esglésies foren en part culpa d’aquesta infame figura. Lerroux morí a Madrid el 1949; el lerrouxisme, però, encara no l’hem pogut enterrar.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail