La nissaga dels reis Felip i Catalunya. Felip III i Felip IV

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Felip III (Felip II de Catalunya) 

El Pietós, per altres “el ludòpata i indolent” [i]. Nat a Madrid el 1578, fou Hispanorum Rex des de 1598 fins a la seva mort a l’Escorial el 31.03.1621. Fill de Felip II i Anna d’Àustria i d’Habsburg. Heretà del seu pare tots els títols excepte Flandes i Països Baixos que, condicionalment a tenir o no descendència, foren adjudicats a la seva germana Isabel Clara Eugènia d’Habsbourg. Es va casar amb Margarida d’Àustria (per poders el 1598, ratificat el 18.04.1599 a la catedral de València). Tingueren vuit fills. Va morir d’unes males febres anant cap a Portugal el 1621 [ii], deixant hereu Felip IV.

 

Felipe III, de Juan Pantoja de la Cruz (1601) 

L’Imperi heretat, estava en fallida, mal administrat i corrupte, governat per unes Corts on el poder del rei era absolut, amb un “Brazo común” format per representants d’unes quantes ciutats, amb poques capacitats i cap semblança al Braç Reial català, amb veu i vot. Noblesa, clero i estaments privilegiats estaven exempts de pagar tributs. S’intentà redreçar “Los Consejos” constituint “juntas” en un voler descentralitzar el poder, però es va fracassar en l’intent.

El nou rei, tan pietós com es vulgui, havia heretat un imperi complex, sent incapaç  de governar-lo amb efectivitat, delegat a Francisco Gómez de Sandoval-Rojas i de Borja, creant i adjudicant-li el ducat de Lerma, que es va fer ric, mentre Felip III gaudia d’extravagàncies i continus conflictes amb França, Anglaterra i Països Baixos. Amèrica anava com anava. Al Llevant (València, Alacant, Múrcia…) els conreus eren regentats bàsicament per moriscos (islamistes conversos, a desgana, grans terratinents, bons estalviadors i pagadors d’impostos), acusats de col·laboració amb els otomans, sempre a l’aguait d’aliances en contra d’Hispanorum Rex. L’expulsió definitiva fou el 1609 quan,  uns 300.000 foren expulsats i extradits al Marroc i a Tunis. Aquesta mesura deixaria erms els camps (s’exportava sucre, arròs…) i eixutes les arques reials. Investigats els tripijocs del duc de Lerma, aquest va protegir el seu patrimoni aconseguint ser nomenat cardenal (propietats no expropiables) pel Papa Pau V, el 26.03.1618, sent destituït el 04.10.1618, succeint-lo en el càrrec el seu fill, el Duc d’Uceda.

Als Països Baixos, es va millorar la gestió signant una Treva de dotze anys, Pax Hispana (1609). Els territoris holandesos foren reconeguts com a independents, prosperant i expandir-se per les Antilles i les Índies Orientals. A França la guerra de religions (hugonots-catòlics) persistia, acabant-ho amb l’acord de matrimoni d’Isabel de França, amb Felip IV de Castella. Als territoris catalans de la península Itàlica, persistien els conflictes.

Cort Catalanes 1599, La primera Cort celebrada als catalans a Barcelona per Felip II

Pel que fa a Catalunya, [iii]en les Corts de 1599, s’acordà, entre altres, rebaixar el poder i prerrogatives de la Inquisició; la construcció de dos vaixells de guerra per  defensar la costa dels otomans o turcs; per finançar-los, un nou impost, “el dret de galeres” (sobre el joc, adobs, i algunes mercaderies);  es  reconegueren  les tasques professionals i acadèmiques de doctors i batxillers de la Universitat de Lleida; la prevalença de normes: primer, els Drets locals o costums; pel territori, els Usatges, les Constitucions, els Capítols i els actes de Cort;  es va legislar sobre l’obligatorietat que els notaris, coneguessin a les parts i en donessin fe. Es va autoritzar el retorn de Joan Granollacs, tot incorporant a la legislació la impunitat dels diputats en l’exercici del seu càrrec. Respecte a la Constitució de l’Observança, es va reforçar aquesta, imposant l’obligatorietat que tota reforma jurídica s’havia de fer en Corts Generals, acordant que, de llavors en endavant, a Catalunya,«…les Constitucions, Capítols i Actes de Cort, no puguin ésser revocades, alterades, ni suspeses, sinó en Corts Generals, i que si es fa contrari, no tingui cap força ni valor». Per tant, podem cloure que, la nostra Constitució darrera, de 1705/6, no podia ser abolida pel Decret de Nova Planta de 1716, estant doncs vigents les nostres constitucions. [iv]

En resum, aquest rei, Felip III de Castella, no va aportar res a Catalunya, només virreis castellans i conflictes.

 

Felip IV de Castella (III a Catalunya)

Dit el Gran, “el putero mayor del reino”[i] . Fou Hispanorum Rex de 1621 (no jurant les Constitucions de Catalunya, fent-ho el 1626)  fins a la mort el 17.09.1665, gestionant el regne el favorit  Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares (1621-1643), de trist record. Es casà primer amb Isabel de França (6 filles i un fill que morí als 20 anys) i després amb Maria Anna d’Àustria (3 filles i 3 fills) amb amants (que li donaren 8 fills). El principal objectiu  del seu regnat fou recuperar la hisenda pública, amb un intent de gestionar-la millor (Junta de la Reforma, 1618-1622), editant el “Gran Memorial”, que proposava el sanejament de la burocràcia administrativa, i més estalvi.

Felipe IV en Fraga durant la Guerra de Catalunya, Diego Velazquez (1644)

 

Catalunya va celebrar Corts el 1626 (amb problemes, que es finalitzaren de fet en les de 1632) acordant no acceptar la proposta d’Unió d’Armes d’Olivares (un rey, una ley, una llengua y una espada) entrant en conflicte aquest personatge amb la Generalitat i amb el Consell de Cent de Barcelona. El comte-duc, bàsicament per a lluitar contra els francesos (Guerra dels trenta anys 1618-1648) havia portat tropes castellanes i napolitanes al Rosselló i resta de Catalunya, fent destrosses. Sollevaren els pagesos i segadors pendents de ser contractats per a la sega concentrant-se el 07.06.1640 a Barcelona, ocupant la ciutat, matant al virrei Dalmau III de Queralt “Corpus de Sang”. Fou la Guerra dels Segadors (1640-1652), que donà lloc al nostre himne nacional. Felip IV amb un gran exèrcit, al setembre, atacà Catalunya per Tortosa (marquès de los Vélez). El 15.12.1640, aquestes tropes, en un “a por ellos” avençat,  ocuparen Cambrils  i,  a matadegolla, gairebé executaren a tota la població.  A Tortosa el comte-duc Olivares va ordenar emprar els mitjans «…más sangrientos y rigorosos». Les elits castellanes del deep state de llavors,  pressionaren la Generalitat  i aquesta, farta ja de tanta extorsió fiscal i de brutalitat del exèrcit castellà, reuní la Junta de Braços, creant un Consell de Defensa del Principat (res semblant a l’actual Consell per a la República) i aprovant un impost, el batalló, a l’hora que tres catalans negociaven amb el cardenal francès Richelieu, amb la pretensió de que aquest afavorís la nostra República, que fou proclamada pel president de la Generalitat, Pau Claris, el 17.01.1741. No fou un acte simbòlic (com la proclamació de la República pel MHP Carles Puigdemont, post 1-O/2017,  suspesa per pors de tot el govern mal calculades). En Pau Claris, canonge de la Seu d’Urgell, diputat del braç militar, en lloc d’exiliar-se, va atorgar el títol de Comte del Principat, l’enemic de Castella, Lluís XIII de França (+1643), succeint-lo el seu fill Lluís IV com a comte de Barcelona, quedant aliada Catalunya a França.  Dotze anys de lluita, com durarà, si fa no fa, “el procés” iniciat per Felip IV, reblat per  Felip V, (IV de Catalunya) “Cas dels Catalans” de 1714, ara, amb un article 155CE, post 1 i 3-10/2017,  entre judicis a presos polítics i exiliats, vist que, l’únic “Braç” que tenim, el popular, és la gent que transversalment, organitzaren, custodiaren i posaren les urnes, votant el 01.10.2017, guanyat el pols a tot un violent Estat, davant el món, perdent el govern català, la millor oportunitat en 300 anys.

El comte-duc Olivares fou defenestrat, havia causat molts de danys físics i morals a Catalunya, on hi hagué pandèmia de pesta, i molta fam. El substituí el seu nebot, Luis de Haro Guzmán, militar, que volia cercar un acord amb França, recuperada Lleida (1644 -Barcelona el 1652-). Felip IV, en un voler reconciliar-se amb Catalunya va reconèixer les Constitucions Catalanes, ordenant mantenir les seves institucions, a canvi d’un reconeixement explícit a fer per Catalunya de la seva condició de rei de les Espanyes. Luis de Haro, després de perdre Portugal en la batalla de les “Líneas de Elvas” el 1659, es reuní amb el cardenal Mazzarino a l’illa dels Faisans (Bidasoa)  acordant el conegut com a Tractat dels Pirineus (07.11.1659) en el que, per desconèixer De Haro la realitat catalana i el seu territori, i l’existència del Jurament de les Illes, pel que no es podien separar mai els antics territoris de Catalunya dels del rei de Mallorca (Rosselló i Cerdanya i territoris adjacents), preferint el De Haro conservar Flandes per a Felip IV, regalant d’amagatotis la Catalunya Nord, cosa que va satisfer a l’erudit Pierre de Marca, que havia recorregut tots els territoris catalans, descrivint-los en la seva obra:  “La Marca Hispànica”, lògicament, el cardenal Mazzarino no s’hi oposà, signant la pau a canvi de la promesa de casar la filla de Felip IV, Maria Teresa d’Àustria (pagant un dot que mai es va pagar) amb el rei de França, Lluís XIV, que no va respectar el tractat. Pau Claris ho va pagar car. L’enverinaren, febrer 1641.

Territoris perduts en el Tractat dels Pirineus

                                                                                

Per ampliar i entendre millor la tasca d’aquest rei, la Guerra dels Segadors, el Tractat dels Pirineus amb l’actuació del nou favorit, Luis Méndez de Haro, i els tripijocs contraris a Catalunya cal llegir el text “Proclamación Católica a la Magestad Piadosa de Felipe el Grande…” [v]. A favor de Felip IV cal indicar la seva gran cultura, molt amant de la música i de les arts, en especial la pintura, gaudint l’actual Museu d’El Pardo de la majoria d’obres de la seva col·lecció, tot i això Catalunya no li pot perdonar, ni la invasió i violència del seu exèrcit, ni el Tractat dels Pirineus fet a esquena de les institucions catalanes,  ni la major pressió fiscal que encara continua.

  • [i] Edmundo Fayanas Escuer, sobre Felip III, “ludòpata e indolente”, i sobre Felip IV: “el putero mayor del Reino”.
  • [ii] Carles Fisas “Historia de las reinas de España”. O mort, segons llegendes, per excés de protocol, per haver-se-li escalivat la testa, davant d’una xemeneia, amb massa foc, no podent ell, per ser rei, fer la feina de rebaixar l’escalfor de la llar, retirant alguns trocs, feina de servents, i per no rebaixar-se a trencar el protocol, la sang li va bullir al cap i…el fa fotre fora d’aquest mon.
  • [iii] Troben molta documentació al text imprès per la impremta de Rafel Figueró, 1604, escrit en català, intitulat: “Capítols per lo Redres del General y casa de Cathalunya, fets en las Corts celebrades en lo Monestir de San Francesc de Barcelona per la S.C.R.M del Sereníssim Senyor Rei Don Felip, II d’Aragò y III de Castella, diputació, en lo any 1599…”
  • [iv] Les constitucions catalanes son vigents, molt més, després de la Sentencia del TC-2010 contra l’estatut, en que, retocant el TC el text aprovat en Corts de Madrid, pel Parlament de Catalunya i referendat l’Estatut 2006 pel poble de Catalunya, la sentencia del TC esdevé, “de facto” en la Llei d’exclusió de Catalunya, del sistema constitucional espanyol, com defenso i com diuen molts constitucionalistes  com: Javier Pérez Royo “…El conflico con Catalunya ya no tiene una solución juridica ordenada…” al haver-se sobrepassat el TC en les seves funcions “… El TC rompió el pacto constitucional al desautoritzar el pacto entre parlamentos e ignorar el referèndum. Lo que ha conseguido es traslladar el referéndum de punto de llegada a “punto de partida”.  Tanmateix, veure article de Historia Vibrant, 11.05.2018,  autor Fèlix Villagrasa, sobre el text de Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966)  “l’Home, la Nació i l’Estat” editat 1963 per: Edicions d’ Aportació catalana.
  • [v] De Gaspar Sala i Bernat, una edició facsímil de la Editorial Base, amb estudi introductori de Antoni Simon i Tarrés, i  Karsten

Sebastià  Sardiné Torrentallé, advocat. Investigador històric. Escriptor i articulista

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Vilana-Perles: L’interregne. De Barcelona a Viena

Les companyies mercantils angleses i holandeses furgaven contra el monopoli de Castella respecte del comerç d’esclaus, metalls preciosos i espècies amb “Les Índies”. Fins ara, els fills de la Gran Bretanya ens recolzaven. Preferien donar suport a Carles III com a Rei de les Espanyes que no pas al d’Anjou

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)