La nissaga de reis Felip i Catalunya. Felip I i Felip II

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Déu me’n guard de judicar jo, un simple votant, a tota una nissaga de reis Felip que tant han influït en la història de Catalunya.  No explicaré la seva història,  només allò que tingui relació amb la nostra terra. En faré tres articles, aquest és el primer:  Felip I, i Felip II.

Felip I el Formós

Felip I de Castella. Autor anònim

No hem de confondre l’actual Espanya política amb la geogràfica província romana d’Hispània, dividida en la Tarraconense i la Bètica (amb califats i regnes de taifes, vençuts  amb tropes castellanes, però també  amb les de la monarquia catalana, i els templers dels Foix). Morta la reina Isabel, heretà la filla Joana que, segurament per comunera i pels compromisos assumits amb la Lliga Santa, la casaren  amb el  flamenc Felip, dit el formós, altres, el bragueta, catòlic, espòs, pecador, que provocava atacs de banyes a la reina, sent tinguda (que no declarada) per boja, i per això va passar Felip I, a ser el breu rei de Castellà (26-11-1504 a +25-09-1506) aportant, entre altres, el títol de comte de Borgonya i Senyor dels Països Baixos, on hi havia nascut, a Bruges, ciutat on Catalunya hi tenia un important Consolat de Mar. El vidu Ferran, cridat a ser rei d’un imperi, en resultà ser només  comte-rei de Catalunya, vist que, per la Concòrdia de Salamanca,1505, hagué de renunciar a Castella, i, per la Concòrdia de Villafàfila de 1506, Felip I esdevingué, no rei de Catalunya, sinó  rei de Castella i d’Amèrica, fins que, per la pesta,  la va dinyar el rei Formós (estant com estava tot el regne empestat de favorits flamencs, cardenals i nobles) o morint de pneumònia agafada de tant despullar-se i vestir-se en nits fredes, a correcuita, durant ses trobades amoroses. D’aquest inesperat traspàs, en resultà El Catòlic governador de Castella, on fou menystingut i insultat com a “catalanote”, amb un «vete a tu tierra» i a “su tierra se fué”, a Catalunya. La reina Joana de Castella  deixà sis descendents amb diferents sorts, ben casant les filles amb reis de Portugal, de Dinamarca, del Sacre Imperi (SRI) i  d’Hongria; un fill, seria Carles I de Castella (1500-1558, que es casaria amb Isabel de Portugal, pare d’en Felip II),  i altre fill,  de nom Ferran (1503-1564) seria emperador del SRI (1558).  Mentrestant, la reina Joana, romandria,  o no,  reclosa a Tordesillas, o a Xàtiva,  o seguint al seu fill Carles a les Corts d’Alacant, València, Saragossa i Barcelona (de corts a Valladolid i Madrid, res de res) segons sembla.

Felip II, de Castella, el Prudent (1527-1598)

Felip II de Castella, pintat per Sofonisba Anguissola

En morir la seva mare, va ser,  primer,  regent de Castella, després,  Rei de les Espanyes (des de 1556 a 13.09.1598) per abdicació del pare,  Carles I, que es va retirar a Yuste diuen uns, altres a St. Geroni de la Murtra.  Nat Felip II a Valladolid el 21.05.1527, de jove, va estar dotze anys fora de Castella, tombant per Europa, no parlant ni francès ni flamenc.  Es va casar quatre vegades amb: Maria de Portugal (1543); Maria d’Anglaterra (1554); Isabel de Valois (1559) i amb Anna d’Àustria (1570), d’aquesta reina en va nàixer altre Felip, que seria nomenat rei de Nàpols el 1554, i després rei dels Països Baixos i Franc Comtat.

Durant Carles I, Castella per governar-se  havia creat “Consejos”. Felip II, els completà amb un “Consejo de Estado” establert a cada “regió”, amb el concepte centralitzador i absolutista del terme, tal com ara. Cada regió tenia poder executiu, legislatiu i judicial, servits tots per alts funcionaris sorgits de les universitats d’Alcalá i Salamanca (ara per  la URJC, Carlos III i  escoles de l’Opus Dei). El Consejo  de Castilla, el va regentar el Duc d’Alba, de cognom Álvarez de Toledo. Us sona?

Castella tenia alta inflació per tant d’or i plata fàcils, procedent d’Amèrica, (10-20% del PIB), entrant diferents vegades en fallida tècnica, endeutant-se Carles I, i més Felip II amb la banca estrangera,  pels conflictes amb els Països  Baixos i per les guerres de control de la Mediterrània. Haver guanyat el reialme de Portugal, no el va ajudar, exclamant Felip II allò de «jo he heretat el regne, jo l’he comprat, jo l’he conquerit» amb el nefast “conquerir” de sempre.  Més problemes: primera llei Wert  en 1567, la Pracmàtica Sanció,  d’harmonització lingüística, cultural i religiosa contra els sarraïns, afectant Catalunya, tot plegat com ara.

El regnat de Felip II, es va caracteritzar pels conflictes amb la Corona d’Aragó. Excusa:  una qüestió de faldilles, dissimulant un afer d’espionatge en favor dels Països Baixos en la que hi va estar implicat el seu fill Don Carlos (Valladolid 1545) processat, confinat i mort (Madrid 1568).  El secretari de Felip II,  Antonio Pérez, era també enamoradís. Fou l’autor de “Relaciones”. Es criticava al rei com un practicant de ciències fosques. Havent-se de refugiar a Aragó, aixoplugant-lo El Justícia, acabant la trama amb l’ocupació d’aquell territori per tropes castellanes, i, segons sembla, l’execució de tots dos, Pérez i El Justícia. Felip II, contra lege, va modificar les constitucions aragoneses,  potenciant la Inquisició i la censura ideològica (1573), afavorint la Lliga Santa contra els turcs, vencent a Lepant, 1571, però perdent en poc temps La Goleta i Tunis (1574) en favor dels turcs, deteriorant-se a l’hora les relacions amb Anglaterra que practicava pirateria d’estat, fent finalment  fallida Castella el 1575 i en 1598 (Pau de Vervins de 1598), tot i haver guanyat Filipines.

 

Antonio Pérez liberado por aragoneses de la prisión en 1591 – Museu Víctor Balaguer

 

Als Països Baixos el rei de les Espanyes, no complia amb les seves obligacions.  Tot eren impostos i intervenció administrativa. Hi hagué protestes, enviant-hi  Felip II com a regent, al Duc d’Alba, Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel (1567) amb polítiques violentes (el Tribunal dels Tumults va condemnar i assassinar a més de mil persones) substituint-lo, el 1573,   Lluís de Recasens, sotmetent a les províncies de la Unió d’Arras, cristianes, però no a  les protestants, províncies del Nord, Unió d’Utrecht,  que, per l’Acta d’abjuració de Leiden (Acte van Afzwering)  de 1581, se separaren, abjurant de Felip II (verlaten) per haver abandonat la monarquia castellana les seves obligacions als Països Baixos, i sent així, a l’empara de les retòriques de l’Escola de Salamanca de les  primeres a  tractar la ciència política amb  el “Vindiciae contra Tyrannos”  (defensa de les llibertats contra els tirans) acordaren el “Decret d’abandonament” o declaració d’independència (Plakkaat van Verlatinghe) -Catalunya, aprèn-ne!-, fent servir les fórmules de les constitucions catalanes, dret a triar sobirà, si  a qui havien jurat fidelitat no complia, no complint Felip II, proposant com a rei, els d’Utrecht, a Guillem I d’Orange-Nassau, amb l’advertiment que, el poble, es reservava sempre el dret d’escollir rei. El lector espavilat en podrà fer el paral·lelisme amb la situació actual postsentència TC-2010 i discurs monàrquic del 3.10.2017. Els Països Baixos s’autodeterminaren  i foren perseguits per Castella (que no per Catalunya) en un «a por ellos!» i  “ardor guerrero”  provocador de  la Guerra dels 80 anys.

Felip II, estava barallat amb Enric II de França, a qui va vèncer a Sant Quinti, 1557, construint en record de la victòria, el monestir d’El Escorial.  En 1559   va signar la pau de Chateau-Cambrais. Per La Pracmàtica Sanció se li sollevaren els moriscos a les Alpujarras (1568-1570) vencent-los gràcies a les aportacions de tropes catalanes, estant els turcs a l’aguait d’establir relacions amb els sollevats, per si podien reconquerir al-Àndalus. L’aixecament el va esclafar el seu germanastre,  Joan d’Àustria, amb l’ajut de Recasens, com a Lepant.

Felip II mantingué amb Catalunya una relació molt millorable,  topant amb els diputats i oïdors catalans (1569-70) per qüestions de fe, d’abusos de la Inquisició i per censura a corrents ideològiques foranes, sent la gran dèria de Felip II, col·locar funcionaris castellans en les institucions catalanes, amagant  l’intent d’imposar una sola llengua, una sola llei, sota una sola espasa.  Ja des d’aquell llavors perseguien: «…se consiga el efecto, sin que se note el cuidado»  com diria  en 1716 José Rodrigo Villalpando, del Consejo de Castilla,  en la Instrucció Secreta de Felip V vers Catalunya. En Ferran Soldevila de l’obra de Felip II en digué: la «desnacionalització pacifica», totalment vigent. Els virreis a Catalunya, foren sempre castellans, tret de Francesc de Montcada durant 1580-1581.

Les últimes Corts generals de la Corona d’Aragó, havien estat les de Montsó  constituïdes el 30.06.1552, convocades per Carles I, des d’Innsbruck, però presidides pel príncep Felip.  L’objectiu d’aquestes Corts,  fou la consecució de diners per a finançar la guerra amb França i amb els turcs.

Les Corts de Barcelona-Montsó de 1564, presidides per Felip II de Castella, Primer de Catalunya-Aragó,  finalitzaren bruscament per les picabaralles entre els interessos dels  consellers de  Castella, partidaris d’atorgar més poder al rei, amb algun suport català,   i els de les institucions catalanes,  bàsicament en favor de potenciar les Corts.  Després de diferents ajornaments, l’únic que  en tragueren els catalans, fou la presencia a Barcelona del rei, 16.02.1564, jurant Felip II les nostres Constitucions el dia 01.03.1564, suspenent les Corts el 23.03.1564.

Tal era la tensió, que esclatà altra revolta el 1568, per impedir la Inquisició l’entrada dels hugonots i altres corrents procedents d’Europa;  per l’empresonament dels diputats de la Generalitat (1569) i per  oposar-se la Diputació a pagar l’impost de l’excusat, amb el que el rei finançava les guerres de Castella, perdurant el conflicte fins a les Corts Generals de Monzó de 1585, que acabaren a Binèfar el 09.12.1585. Felip II, incomplia la Constitució de l’Observança -no era gaire partidari de fer Corts, per no perdre bogada- volent evitar  que, en Corts, li fossin etzibades les contínues contrafaccions que els seus oficials reials provocaven a Catalunya, mai condemnades per la Reial Audiència, afirmant el Consell de Cent que, en cas de seguir així,  suposaria la destrucció de Catalunya. En absència de Corts,  sovintejaren les Juntes de Braços reunint-se a la Casa de la Diputació, on s’acordaren les divuitenes, (6 membres per cada braç) formant comissions executores de les decisions de la Junta de Braços. En cloure les Corts Generals de 1585, desaparegueren actes i acords, manipulant-se documents públics (suborns de Castella?),  imputant-se aquest delicte a Joan de Queralt i de Ribes, del braç militar, favorable a millors prerrogatives reials, sent condemnat,  posteriorment  exonerat,  per la Reial Audiència  (que, com ara, exonerà als colpistes del 23-F, als del Gal, i a tants altres i no als de l’1-O/2017) per  pressions del deep state de llavors, com ara,  no sent publicades les conclusions d’aquestes Corts tergiversades, fins al maig de 1586. Afer Granollacs:   va  començar per semblants raons que aquí posts l’1-O/2017, amb detencions irregulars de gent nostrada, obrint un greu conflicte de jurisdiccions, allargant-se el problema fins a 1591,  sent virrei Pedro Luis Galceran de Borja, que va fer detenir a dos germans d’un membre del braç militar,  el diputat de la Generalitat, Joan de Granollacs, que va fer escàpol, refugiant-se al Palau de la Generalitat, mentre a Saragossa, farcida de comprats partidaris de la monarquia,  s’executava a Joan de Lanuza, sollevant-se la gent a Aragó. Tot l’entorn de Joan de Granollacs, va haver de marxar a l’exili. Massa exilis!  A ulls del s. XXI.  Que hi va guanyar Catalunya amb el primer Rei Felip?. Res. Hi perdérem, al trencar-se les obligacions de la Constitució de l’Observança, «de res serviria a Nos fer lleis, si no foren per Nos observades» amb la  intromissió constant  de Castella en els afers de Catalunya, nomenant virreis castellans, burocratitzant la gestió dels afers d’estat, sempre fiscalitzats pels consellers de Castella, endeutada. Calia,  i els cal,  sotmetre Catalunya. Ens ho  recorda el MHP Jordi Pujol.   l’Aznar li  va dir: «De tot això; llengua, cultura, memòria històrica, d’aquí a quaranta anys ja no se’n recordarà ningú. Farem una política de contenció de les seves reivindicacions, vostès rebran molta immigració (Menas i refugiats?)  i el mon anirà cap una altra direcció». Així ha estat.  Dels sis milions, hem passat a  prop de vuit, bàsicament migració, amb poca voluntat d’integració efectiva,  sense rebre recursos per atendre’ls.

 

Entrevista de El PuntAvui a MHP Jordi Pujol, data 10.12.2020, negociant qüestions polítiques i culturals. I llei Wert, amb el president Aznar.

 

Que ens oferiran els següents reis Felip III i IV de Castella?  Ho veurem en el proper article…

Sebastià  Sardiné Torrentallé, advocat. Investigador històric. Escriptor i articulista

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)