La lluita per la democràcia i l’impacte de les publicacions de Joan Fuster

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Després de llargs anys de misèria i autarquia (passada la Guerra Civil) la dècada dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, van portar al País Valencià una gran expansió urbanística i un fort desenvolupament econòmic, al caliu del “desarrollismo“, que impulsava el règim franquista.

La millora econòmica a Europa ajudava també les exportacions dels productes agrícoles valencians, i amb l’arribada de milers de turistes a la recerca de sol i platges, en un espai encara no saturat, va atraure un bon nombre d’europeus que es convertiren en propietaris d’apartaments i xalets que es construïren d’una manera salvatge per tot arreu de la línia costanera. De retruc, les ciutats també patiren un fort creixement urbanístic i l’arribada de grans contingents d’emigrants, alguns vinguts de les zones rurals del propi País Valencià, però la majoria arribats de les regions més pobres de l’Estat Espanyol.

A l’arribada d’aquests emigrants, que omplien nous barris quasi monolingües castellà-parlants, es va unir la forta castellanització dels barris cèntrics de les ciutats, on la burgesia tradicional i la nova burgesia, que acabava de sorgir per la bonança econòmica, també parlaven en castellà als seus fills. Aquesta va ser, doncs, l’etapa de major reculada de la llengua autòctona a les grans ciutats valencianes: València, Alacant, Castelló de la Plana, Elx, Torrent, Alcoi o Gandia.

La llengua pròpia del país resistia només als pobles mitjans i petits i en l’expressió folklòrica de les festes populars: Les Falles de València o les lloes a Les Gaiates de Castelló. De fet, el franquisme va permetre a València algunes expressions en llengua autòctona que mai hauria permès a Catalunya o el País Basc. Aquests sectors conservadors de la burgesia no eren gens conscients del seu fet nacional i empraven la pròpia llengua només en coses menors, que no inquietaven en absolut als aguerrits espanyolistes del règim franquista.

La societat cultural Lo Rat Penat fou fundada en 1878 impulsada per Constantí Llombart, Teodor Llorente i Feliu Pizcueta, representants de les principals tendències ideològiques de l’època. Dedicada a la promoció, defensa, ensenyança i difusió de la llengua i la cultura valenciana. Organitza els Jocs Florals des de 1879.

A la rereguarda d’aquest “espai protegit” del regionalisme conservador subsistien organitzacions com “lo Rat Penat”, que celebrava periòdicament uns Jocs Florals on predominava una poesia que feia exaltació de velles glòries i exuberàncies. Així mateix aquest fou un espai on alguns valencianistes com Carles Salvador, Josep Giner i altres, mantenien un ús digne de la llengua catalana i, fins i tot, impartien discretament cursos de gramàtica i ortografia valenciana.

A les acaballes del franquisme tot s’acabaria cap girant, i mentre els sectors contraris al règim manifestaven el seu desig d’una major autonomia, alguns sectors del regionalisme conservador es tornaren més intransigents, i fins i tot, reaccionaris i acabaren aliant-se amb els franquistes per intentar aturar els canvis que es preparaven.

 

L’impacte de les publicacions de Joan Fuster

Joan Fuster era un advocat valencianista natural de Sueca (la Ribera Baixa), on va néixer l’any 1922, que va esdevenir un brillant intel·lectual i un pensador referent del País Valencià. Estudià d’una manera autodidàctica la nostra llengua i la història de la nostra literatura, va llegir tots els grans pensadors de l’Europa occidental; singularment era un gran coneixedor de l’obra de Montaigne. Ben relacionat amb l’exili català a Mèxic, amb qui Joan Fuster mantenia una abundant correspondència, va revolucionar les velles idees regionalistes del valencianisme tradicional per lligar la qüestió valenciana a l’àmbit nacional català.

Les seves reflexions sobre el País i el seu futur les va plasmar en la seva obra més coneguda: “Nosaltres els valencians”, publicat per Edicions 62 l’any 1962. També “El País Valenciano”, publicat aquell mateix any per l’editorial Destino. “Nosaltres els valencians” va esdevenir un referent per a generacions de valencians i també molts catalans, i amb raó sovint s’ha parlat que hi ha un abans i un després de la seva publicació.

Si bé l’assaig de Joan Fuster passava desapercebut per una societat despersonalitzada i sense vitalitat cívica, després de dècades de dictadura militar i repressió de la dissidència, no fou així en l’àmbit de la Universitat de València. Les seves propostes d’un País Valencià federalitzat dins l’espai nacional dels Països Catalans, van ser acollides amb gran interès per grups nombrosos de joves estudiants que desitjaven la fi de la dictadura i anhelaven la llibertat.

A la lluita contra la dictadura i per la recuperació de la democràcia, els joves valencians afegien ara el desig de recuperar la llengua i la lluita per l’autonomia del País Valencià. En aquells primers anys seixanta apareix el Sindicato Democrático de Estudiantes en contraposició al SEU (el sindicat vertical afí al règim). Així mateix, en aquells anys es va fundar el Partit Socialista Valencià, amb Vicent Ventura, Alfons Cucó, els germans Joan i Vicent Garcés, etc.

L’any 1963, un grup de joves, entre els quals hi havia: Ernest Sena, Vicent Miquel, Rafael L. Ninyoles, Marius Viadel, Albert Sánchez-Pantoja, Joan Alepuç, etc. fundaven Unió Democràtica del País Valencià, un partit d’ideologia democristiana. Eren els temps en què triomfava Raimon, amb la seva cançó “Al Vent”, que esdevindria un himne per tots aquells joves; poc després arribaven també els 4 Z, un altre grup musical que cantava en valencià. A la Universitat valenciana impartien classes el professor Joan Reglà, el professor Jover; la poesia de Vicent Andrés Estellés, etc. Es van fundar les primeres llibreries valencianistes, com ara Can Boïls, i posteriorment, Très i Quatre, Set i mig a Alacant o Millars a Castelló de la Plana.

En pocs anys començaren a veure’s per tot arreu pintades com: Parlem Valencià!, Valencians: unim-nos!, acompanyades de la senyera quadribarrada. Poc després apareixerien d’altres grups polítics antifranquistes i valencianistes com ara: Demòcrates independents del País Valencià, Germania Socialista de Josep-Vicent Marquès, el Front Marxista Valencià, el Partit Comunista del País Valencià o el Moviment Comunista del País Valencià, etc. Tot aquest rebombori polític portà a la fundació, l’agost de 1973 de la Taula Democràtica de València, en la qual es van integrar inicialment: UDPV, el Partit Carlista, els Grups de Reflexió Socialista (que foren l’embrió del PSPV)  i el PCE.

El 20 de novembre de 1975 moria el dictador Francisco Franco i s’obria a escala estatal una nova etapa, que al País Valencià, arribava amb totes les esperances de redreçament democràtic i nacional. Però per desgràcia, aquells anhels no s’arribaren a assolir plenament, sobretot per l’oposició de la dreta regionalista, que va trobar inicialment l’aliança dels poders d’un franquisme en retirada; i posteriorment, l’ajuda de les principals institucions estatals, incloent-hi la monarquia.

València, 9 d’octubre de 1977

De la manifestació del 9 d’octubre de 1977 a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1982

Els assajos de Joan Fuster van influir d’una manera molt determinant la societat valenciana. Àmpliament assumits pels partits polítics antifranquistes, que lluitaven per la democràcia, mentre eren radicalment rebutjats pels sectors del règim i la dreta tradicional. Això va portar l’autor de “Nosaltres els valencians” a exclamar (parafrasejant el bisbe Josep Torras i Bages) que «el País Valencià serà d’esquerres o no serà».

La gran manifestació del 9 d’octubre de 1977 va ser el moment d’una màxima exhibició de força de les propostes de Fuster, i alhora l’inici d’una reacció per part de la dreta que acabaria per paralitzar els canvis en marxa. De fet, qui tenia llavors la força política eren les formacions de l’esquerra espanyola i no els fusterians, i això va portar aquests a abandonar una bona part de les seves tesis amb l’excusa de bastir un consens amb la dreta.

L’Onze de Setembre de 1981 una potent bomba causava greus danys al domicili de l’escriptor i per sort no li va costar la vida. Malgrat les sospites, el GAV mai va fer cap reivindicació de l’atemptat. Tampoc les investigacions policials van portar a la detenció de ningú, encara que es va saber que l’explosiu emprat en l’atemptat era d’ús habitual de l’exèrcit espanyol.

Joan Fuster a la seva biblioteca després de l’atemptat de setembre de 1981

El temps del silenci

A les eleccions autonòmiques de 8 de maig de 1983 el PSPV-PSOE aconseguia la majoria absoluta amb 51 diputats, per 32 la dreta d’AP i 6 el PCPV. Començava un temps de tímids canvis, sobretot en el camp cultural: es va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i es creava el Consell Valencià de Cultura, on a més d’alguns membres de l’anticatalanisme hi havia els principals intel·lectuals del país, entre ells el mateix Joan Fuster. Malgrat ser-ne membre, l’escriptor de Sueca no assistia a les reunions d’aquest òrgan assessor de la Generalitat Valenciana. De fet, Fuster restava a casa seva i era, com be recollia un extens article la revista El Temps «un escriptor en pijama».

A les eleccions municipals de 1991 la dreta (AP i UV) aconseguia guanyar l’alcaldia de la capital valenciana, començava un nou temps i ben aviat es va veure un Joan Fuster més animat i comunicatiu. En una conferència a Bellreguard, celebrada l’abril de 1992 que acompanyava una exposició sobre Josep Pla se’l va veure molt distés i alliberat parlant també de l’actualitat del moment i prudentment esperançat de mires al futur. Dissortadament el 21 de juny de 1992 moria a sa casa de Sueca, a l’edat de 69 anys, després de patir un infart. Amb ell desapareixia un dels pensadors més influents en la història del País Valencià des de la desfeta d’Almansa.

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)