“La lengua del imperio”. El suport de l’església valenciana a la imposició del castellà

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Pocs anys després del final de la contesa bèl·lica, i de la derrota dels maulets, varen anar arribant a les diòcesis valencianes uns bisbes afavorits per la cort borbònica de Madrid, que estaven amb plena sintonia amb les imposicions de Felip V i en contra dels drets forals del Regne de València i de l’ús públic de la llengua catalana; els quals van fer seva la política reial d’imposició total del castellà. En aquest sentit va destacar l’arquebisbe de València, Andrés Mayoral Alonso de Mella, qui va arribar a prohibir l’any 1762 l’ús de qualsevol llengua que no fos el castellà als llibres sacramentals de totes les parròquies de l’arxidiòcesi de València.

Cal advertir que l’ús de la nostra llengua era general encara pocs anys abans de la batalla d’Almansa, tot i que aquest s’alternava amb el castellà, i de vegades, també amb el llatí. Trobem un major ús del castellà com més avançada en el temps és la data i un major ús del valencià quan més enrere ens remuntem. Així mateix, també es feia ús del castellà a les actes privades d’administració sacramental a membres de l’alta noblesa (com eren els Ducs de Gandia), una bona part de la qual ja havia iniciat la seva castellanització entre els segles XVI i XVII.

Després d’aquest sotrac, mai més tornaria el català a ser la llengua administrativa de les parròquies valencianes, ni tampoc va tenir cap paper ni a la litúrgia (que era bàsicament en llatí), ni tan sols a les homilies, on obligadament anà imposant-se el castellà. Aquest menyspreu, fomentat pels poders civils i eclesiàstic després de la derrota d’Almansa, fou una de les causes de la baixa estima que els valencians senten encara per la seva pròpia llengua.

Ni el pas del temps, ni la Renaixença del segle XIX, retornarien mai més l’ús general que l’església valenciana en va fer de la llengua del País Valencià tant a l’edat mitjana com a l’època foral. Fins i tot, amb el final de la dictadura franquista i l’arribada de la democràcia, es va resistir la jerarquia eclesiàstica a recuperar un mínim ús de la llengua, que d’altra banda era i és ben demandat per un bon nombre dels seus feligresos.

El bisbe Belluga i les seves “Pies Fundacions” al Baix Segura, després de la derrota d’Almansa

 

Després que la pesta negra havia delmat durant la segona meitat del segle XVII la població autòctona de la ciutat d’Oriola, capital de governació meridional del Regne de València i seu de la diòcesi de més al sud del país, arribava la derrota valenciana a la Batalla d’Almansa l’any 1707. Passada l’epidèmia una bona part de la ciutat i l’horta d’Oriola ja reberen nous pobladors provinents de Múrcia per compensar una pèrdua de quasi la meitat dels habitants de la ciutat. Així mateix, poc després d’acabada la guerra i abolits els Furs valencians; Luís Antonio Belluga Moncada, nomenat per Felip V bisbe de Cartagena i virrei borbònic de Múrcia i València el 1705, va propiciar el 1715 la colonització d’unes 5500 hectàrees de terra cedides per la ciutat d’Oriola, tota la resta de localitats de la comarca del Baix Segura, i Elx, Crevillent i Guardamar, a la comarca del Baix Vinalopó.

Amb la cessió d’aquestes terres valencianes – bona part d’elles eren aiguamolls per dissecar- el bisbe pretenia treure fons per a construir una maternitat per a orfes, un seminari i unes escoles a la seva diòcesi de Cartagena, com així es va fer, lliurant-se tots els beneficis de les donacions a la diòcesi regida pel bisbe Belluga l’any 1729. Per a aquesta finalitat es van lliurar les noves propietats a llauradors arribats d’arreu de la regió de Múrcia i es van crear tres noves localitats: Sant Fulgenci, Sant Felip Neri, Sant Francesc d’Assís (que no va prosperar) i Dolors, que n’era el centre de totes tres. Amb els favors de Felip V totes tres foren declarades viles l’any 1732.

Luís Antonio Belluga Moncada va néixer a Motril el 1662. Després de ser ordenat sacerdot va ocupar el càrrec de lectoral a la catedral de Còrdova; poc després va arribar a canonge magistral de la catedral de Zamora. A 1702, en iniciar-se la Guerra de Successió, es va decantar del costat de Felip V de Borbó, i posteriorment, va afavorir l’assentament d’aquesta nova dinastia acabada d’arribar a la corona espanyola. Després de ser nomenat pel Borbó bisbe de Cartagena i virrei seu a Múrcia i València (1705), va comptar sempre amb el seu favor, arribant a ser nomenat cardenal el dia 29 de novembre de 1719.

La diòcesi de València després de 1707

 

La brutal repressió exercida a València per Felip V, després de la Batalla d’Almansa, començant per l’abolició dels Furs del Regne de València, la qual li fou encarregada pel Borbó al jurista manxec Melchor Rafael de Macanaz y Montesinos, qui va ser redactor dels decrets de Nova Planta de València i Aragó i jutge de confiscacions a València entre 1707 i 1710, i seguint per l’empresonament dels opositors i la imposició d’embargaments i sancions. El comportament arbitrari d’en Macanaz i la seva manca de respecte a l’autonomia eclesiàstica, va comportar que l’arquebisbe, Antoni Folch de Cardona, dictés la seva excomunió. Aquest personatge també fou l’encarregat d’edificar la “Nueva Colonia de San Felipe” sobre les runes de la ciutat de Xàtiva arrasada per les tropes borbòniques. De fet, es va acarnissar de tal manera amb els vençuts que en paraules del cronista de Xàtiva Ventura Pascual: «después del nombre odioso de Felipe V, no hay otro nombre más execrable, para todo buen setabense, que el de Melchor Rafael de Macanaz».

 

Tanmateix, l’excomunió d’en Macanaz i el disgust per tanta crueltat i tants abusos va forçar l’exili de l’arquebisbe Folch de Cardona a Barcelona i Viena, però no es va poder impedir que exercís les seves funcions fins que morí el dia 21 de juliol de 1724.

A 1725, a la fi va poder Felip V designar un arquebisbe de València del seu grat; l’escollit va ser Andrés de Orbe y Larreátegui, un basc d’ascendència noble que havia estudiat a Valladolid i llicenciat en dret a Salamanca. Després d’haver fet de fiscal de la Inquisició a Sevilla i Conca, fou destinat a Barcelona l’any 1720 abans d’arribar a València. El seu esperit inquisidor fou premiat amb càrrecs de gran responsabilitat: essent assenyalat com a Governador del Consell de Castella l’any 1727 i com a Inquisidor General l’any 1733. Per raó de les obligacions derivades de tan destacats càrrecs es va veure forçat a renunciar a l’arquebisbat de València l’any 1736.

El seu substitut, designat per Felip V i ratificat pel Papa Climent XII, va ser Andrés Mayoral Alonso de Mella, nascut a Molacillos (Zamora) i format a la Universitat d’Alcalà d’Henares, va ser un perseguidor implacable contra qualsevol ús públic del valencià arreu de la diòcesi de València. En les seves visites pastorals pels pobles anava exigint als rectors que tinguessin tots els seus escrits únicament en Castellà. A tall d’exemple, direm que el rector del poble de Xaló (la Marina Alta), tenia encara l’any 1744 el costum de fer en valencià les anotacions als llibres sacramentals. Això hagué de canviar després de la visita que l’arquebisbe Mayoral li va fer aquell mateix any, tot indicant-li: «que en adelante, los libros parroquiales se han de registrar unicamente en lengua castellana».

En el seu afany de ben obeir el seu superior mossèn Josep Ferrando, no només va canviar al castellà els seus escrits, sinó que també el seu nom, passant a signar José Ferrando. L’any 1762  va fer dictar la prohibició de l’ús de la llengua pròpia del País Valencià, obligant a tots els preveres a usar únicament la llengua castellana.

Andrés Mayoral Alonso de Mella va gaudir d’una llarga vida i no va deixar de regir la diòcesi de València fins a la seva mort esdevinguda l’any 1769, quan comptava 84 anys. Després del seu pas per València mai més la nostra llengua tornaria a assolir els nivells d’ús i normalitat que havia gaudit des dels temps de la conquesta per Jaume I al segle XIII.

L’església castellanitzada de València dels segles XVIII, XIX i XX

 

Sembla una casualitat, però no ho és; sovint es veu al cap de la Diòcesi de Barcelona, o a Mallorca, Menorca i Eivissa, a bisbes valencians. La Conferència Episcopal Espanyola ha trobat en ells una solució per posar a terres catalanes bisbes amb una mentalitat castellana, però que no són castellans i saben parlar en català. Per això tenen a l’abast uns bisbes valencians de tota confiança.

A les diòcesis valencianes no filen tan prim, i del temps de l’arquebisbe Mayoral, ja predominen directament els d’origen castellà. I és que veritablement l’església valenciana ha anat durant tots aquests segles en favor del provincialisme i castellanització del país. Tant és així, que en autoritzar-se les misses en llengua vernacla al Concili Vaticà II, només un prevere valencià entre els assistents les va reclamar, va ser el pare Pere Riutort. Quan ja semblava que no tenien excusa, després de la mort del dictador Francisco Franco, la cúpula eclesiàstica valenciana encara es va excusar en la polèmica sobre la llengua per no atendre als milers de feligresos valencians que demanaven que els oficis es feren en la llengua pròpia del país.

Aquest corrent general ha conegut unes poques, però molt valuoses excepcions de fidelitat a la llengua i al propi país, que tot seguit tractarem resumidament:

Lluís Galiana (1740-1771), frare dominic natural d’Ontinyent, autor de “Rondalla de Rondalles” que publicà el seu amic i autor del diccionari València-Castellà, Carles Ros l’any 1768. Defensor de la nostra llengua i impulsor de la reedició dels clàssics valencians del Segle d’or. Per tal de convèncer al notari Ros, li comentà: «qualsevol que imprimirà esta obra res havia de perdre, perquè tots los que foren de bon gust en aquest Regne, i en Mallorca i en Catalunya, se quedarien molts exemplars, per ser la llengua de tots estos Regnes la mateixa en substància»

Lluís Fullana i Mira (1871-1948), frare franciscà, natural de Benimarfull (El Comtat), malgrat haver participat l’any 1906 al primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, va mantenir les seves vacil·lacions sobre la seva pròpia unitat; com ho deixava palès a “Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana” l’any 1915. Així i tot, signà les normes ortogràfiques de Castelló l’any 1932, que unificaven l’ortografia al nord i al sud del riu Sénia.

Josep Sanchis Sivera (1867-1937), canonge natural de la ciutat de València, va ser arxiver i bibliotecari de Sogorb i membre del capítol catedralici de València. Autor de nombrosos articles periodístics, l’any 1909 publicà el llibre “La Catedral de València”, oncle del gran filòleg valencià, Manuel Sanchis Guarner, va signar l’any 1932 les normes ortogràfiques de Castelló.

Francesc Martínez Miret, conegut com “el Pare Miret” (1901-1936). Prevere, natural del poble de Beniopa (la Safor), va estudiar teologia a la casa-seminari dels pares Camils de Vic, on descobrí la llengua catalana i l’obra de Jacint Verdaguer. Publicà diversos poemes d’estil jocfloralesc i participà en els Jocs Florals de Lo Rat Penat i guanyà la Viola d’or l’any 1932 per “Enyorança de la Mare de Déu dels Desemparats”; i a 1933, l’Englantina d’or per “Els Almogàvers”. L’estiu de l’any 1936 morí a mans d’un escamot de la FAI en el context de la Guerra Civil.

Francesc Martínez Miret, poeta i patriota català, seguidor de Verdaguer.

Pere Riutort i Mestre (1935) nascut a la vila mallorquina de Petra, filòleg i pedagog, ordenat sacerdot a Mallorca i membre de la congregació dels Blavets de Lluc, encara que resideix al País Valencià des de 1971. Autor del Llibre del poble de Déu (el primer Missal dominical per a oficiar en valencià) i d’altres obres sobre Ramon Llull i fra Juníper Serra. És president de la fundació “La Mata de Jonc” i actualment resideix al poble de Tàrbena (la Marina Baixa), una població coneguda pels seus orígens mallorquins, després de l’expulsió morisca de 1609.

 

Josep Mas i Martíinvestigador especialista en la història del País Valencià

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Els fundadors de la ciutat de València després de 1238

La conquesta de la ciutat de València, i del vast territori que l’envoltava, va ser la gesta més grandiosa que va fer mai el rei Jaume I. Recordem les seves emocionades paraules en veure hissada a la torre del Temple l’ensenya quadribarrada de la seva dinastia: “E quan vim nostra

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)