La iniciativa perduda

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Tenim un país sotmès a un altre. La dependència es fonamenta en una antiga derrota i en una constitució que dóna, al país petit, una certa llibertat d’acció i d’autogovern, però curosament limitada, que deixa sempre la darrera paraula –quan hi ha divergències– al país dominador. Resulta que el país “de joguina” té un parlament limitat (autonòmic, en diuen) que, avui, és format per una majoria de diputats triats entre els partits que volen desvincular-se totalment de la dependència forana, però no compta amb la sobirania, perquè el país, el seu territori i la seva gent queden vinculats a la voluntat de la majoria estatal, la del país dominador.

Es va fer un referèndum emparat per aquest parlament, però el resultat, favorable a la separació, no va ser reconegut pel poder de l’estat gros. Seguint aquest resultat, la majoria parlamentària i el govern de limitats poders va declarar la independència, cosa que –ja ho sabien ells– desfermà la repressió política (intervenció de les institucions), judicial (encausament dels responsables, presó preventiva i exili) i social (bombardeig pels mitjans de comunicació contra els independentistes). Els diputats implicats sabien que “delinquien” segons les lleis de l’estat, però no pas segons les que havia aprovat el parlament local. El conflicte era obert set anys abans, quan l’estat no volgué millorar la migrada autonomia, però en tot aquest temps no es va fer absolutament cap pas per acostar posicions i mirar de trobar una solució pactada, satisfactòria.

Consellers camí de l’Audiència Nacional, novembre 2017. Foto ElPaís.cat, Luis Sevillano

Les eleccions convocades pel poder central per mirar de reconduir la deriva sobiranista no tingué cap més efecte que el de consolidar la majoria emancipadora i mantenir el suport al president –exiliat– que propicià la declaració d’independència. Lluny d’emmotllar-se al resultat de la consulta, el poder central malda per desvirtuar la situació tot impedint la formació del govern que indica la voluntat popular i manté la persecució contra aquells a qui considera responsables jeràrquics de la declaració secessionista. No es té en compte que, en realitat, aquests responsables no són més que els artífexs polítics d’un moviment en què hi són implicades, pel cap baix, dos milions de persones. Els nous representants electes, ara com ara, es disposen a seguir les exigències del poder central, erigit en dictadura constitucional, i triar una alternativa que no passi per la investidura del president que proposava la majoria independentista. La llei, malgrat que injusta i obsoleta, passa per sobre de la democràcia en un estat caduc on la cultura política sempre s’ha basat en el predomini de les velles oligarquies despòtiques.

I ara és quan cal posar els cervells a ple rendiment, quan el procés d’alliberament entra en una òrbita indesitjada, teledirigida i manipulada per les forces centrípetes que sempre han estat, per al petit país autònom, retardants, corruptores i degeneradores.

Es parla d’una pressió internacional soterrada sobre el govern estatal per tal que cedeixi en algun punt: un concert econòmic i la cessió exclusiva d’algunes competències administratives podria salvar la situació present i diferir per molts anys la reivindicació de la independència plena. Però vistos els antecedents i el posicionament dels partits majoritaris de l’estat això sembla, avui, una quimera, tot i ser la solució més sensata. Però la sensatesa és un estat mental que costa molt a alguns pobles, a alguns estats, acostumats de forma gairebé genètica a l’autoritarisme i a no acceptar els arguments dels altres… si no van acompanyats d’una força bruta que puguin témer.

Ressò internacional a la Inhabilitació del MHP Torra pel Suprem espanyol, setembre de 2020

Juguem als estrategs

 

Una altra alternativa seria buscar la plena confrontació pacífica però radical. Que el parlament actual ratifiqués la declaració d’independència i es comprometés a actuar tan sols a partir de lleis emanades d’aquesta cambra. Que es propiciés la desobediència explícita al poder central tot fent palesa la il·legitimitat del seu poder i l’adopció, en canvi, de la legislació europea i internacional en matèria de drets humans i dels pobles. D’aquesta manera, inexorablement, la força pública espanyola miraria de detenir els diputats insurrectes atenent les ordres dels jutges i les extorsions del govern central. La situació colonial seria tan evident com va ser la dels anglesos a l’Índia de Gandhi i a la Sudàfrica de Mandela, o la que va mostrar, el 1981, la vaga de fam dels presos de l’IRA, que lluiten per la restitució de l’Ulster a la República d’Irlanda. En aquesta vaga s’hi van implicar vint-i-tres presos i va costar la vida a deu d’ells, entre els quals Bobby Sands, que durant la protesta havia estat elegit diputat al Parlament britànic pels seus conciutadans. Mesures potser desesperades, però que van tenir la virtut d’internacionalitzar el conflicte i situar-lo en el pla polític, on les negociacions substitueixen la violència quan existeix de debò una voluntat de resolució. A més, la presó acostuma a ser, en aquests casos, forja d’alliberadors i tomba de no pocs imperis. Això es pot exemplificar amb els casos de José Martí, artífex del nacionalisme cubà, però també el de catalans com Prat de la Riba, Macià, Companys i el mateix Jordi Pujol, a banda de molts altres testimonis essencials per entendre per què Catalunya ha arribat a tenir un règim autonòmic que li ha conferit la fesomia de protoestat. El poder no es regala, es guanya o es conquereix.

Si avui la repercussió de la crisi catalana és limitada de cara a l’exterior, un panorama d’aquestes dimensions –l’empresonament d’un bon nombre dels nostres representants– l’amplia molt. La fúria judicial, política i mediàtica espanyola vers una obstinació catalana que té com a finalitat la democràcia i la llibertat. L’increment de la repressió té com a efecte, a casa nostra, el creixement de la indignació. L’empresonament dels nostres polítics i diputats hauria de tenir, com a efecte pràctic immediat, les mobilitzacions populars constants de caràcter més o menys paralitzador, que evités el perjudici general, però pressionant en els punts i moments que fessin més eficient l’acció.

Si aquesta fos una bona idea caldria no retardar gaire la seva consideració, perquè el procés entra en una fase de desgast electoral, argumental i moral. El poder central mirarà de reduir l’independentisme sotmetent-lo a una doble pressió: denigració/descrèdit vers l’opinió pública i eleccions autonòmiques repetides fins que perdés representativitat. Tard o d’hora les elits feixistitzades de l’estat proposaran la il·legalització dels partits independentistes o, com a mínim, en dificultaran la presentació de candidatures. Això, tenint pel mànec l’elaboració de les lleis estatals, no costa gens. Que els ho preguntin a HB-Bildu. D’aquesta o d’una altra manera caldrà, tard o d’hora, comprovar si la llei que empresona és més forta que el desig de llibertat d’un poble. En una lluita desigual qui no té força ha de ser agosarat: la gent sol simpatitzar amb els valents.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

La llei dels homes contra la de Déu

La llei sempre hauria de tendir vers la pau i l’ordre en els pobles civilitzats. La llei que imposa un ordre antinatural no cerca la pau, sinó l’establiment de tiranies i el “dret de conquesta”. Aquest tipus de llei mai no promou l’estabilitat i l’harmonia entre els homes, sinó que

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)