La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme

El mes d’agost de 1905 es va produir a Canet de Mar un incident revelador de la persecució que patia el catalanisme a principis del XX. Les autoritats caciquistes locals, amb el suport de la Guàrdia Civil, van pretendre la imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista que s’havia de celebrar al Foment. Aquest incident es va produir en un context de creixement del nacionalisme radical català, els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, un moviment polític que devia influir força en el Cau Nacionalista de Canet, l’associació que va organitzar el míting víctima de la repressió.

El nacionalisme català era constantment reprimit per les autoritats espanyoles, fins al punt que el 1901 es creà La Reixa, una entitat dedicada a socórrer els represaliats. La Reixa era una entitat adherida a la Unió Catalanista (UC) i el 1908 es transformà en Associació Catalana de Beneficència, en uns anys en què el catalanisme patia els moments de màxima persecució després de l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906. Aquesta llei s’havia elaborat a conseqüència dels anomenats fets del Cu-cut!, que consistiren en l’assalt per part d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus de dues publicacions catalanistes, el Cu-cut! i La Veu de Catalunya, la nit del 25 de novembre de 1905.

 

L’Orfeó Canetenc, amb Francesc Cambó sostenent l’estandart de l’entitat. (Arxiu Carles Sàiz)

L’estiu de 1905 el Cau, «desitjós de fer conèixer als fills d’aquesta Comarca, l’ideal Nacionalista Catalá», organitzà un míting que s’havia de celebrar el diumenge 13 d’agost al teatre de la societat El Foment (a l’edifici de l’Ateneu). En aquest acte hi participaren com a oradors en Joaquim Carqués (president del Cau), el també canetenc Marià Serra, Miquel Balmas i Jordana, Antoni Sansalvador, un tal Pallés, en Daniel Roig i Pruna, el pinedenc Frederic Boix, i en Joan Llorens. Els oradors que no eren de Canet representaven el Centre Catalanista de Santiago de Cuba, l’Aplec Nacionalista, el Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals i el setmanari nacionalista La Tralla. Tots els oradors vinguts de fora de Canet i les entitats i periòdics que representaven formaven part del catalanisme integral de l’època, proper a la UC.

L’escenari on s’havia de desenvolupar el míting en el Foment era guarnit (tenint en compte que la taula presidencial era al mig), al fons, amb «una grossa bandera catalana que penjava de dalt á baix y en los dos costats de la boca, hi havien dos estendards, un de las cuatre barras y un altre ab la creu de Sant Jordi».

 

L’Ateneu de Canet és una de les primeres obres de Lluís Domènech i Montaner, realitzada entre 1885 i 1887

Abans de començar l’acte comparegué al local “el delegat de l’autoritat”, afirmant que el míting no podria començar mentre no es col·loqués en un indret ben visible una bandera espanyola. Segons les cròniques, algú preguntà a l’esmentat delegat d’on venia aquesta ordre, tot afirmant, amb pragmatisme i amb to de burla que, donat que Catalunya formava part d’Espanya «y nó de Russia ni del Japó», la bandera catalana podia ser considerada una bandera espanyola. El delegat «parlá del tinent de la guardia civil, del Alcalde, de ordres superiors, no trayentsen l’aygua clara de qui ho manava».

El fet causà indignació entre els assistents. Una part «eren partidaris de treurer las banderas catalanas abans de consentir que s’hi posés la bandera espanyola», mentre que uns altres «deyan que primer suspendrer l’acte y després preparar á Barcelona una sorollosa protesta». Qualsevol cosa abans de deixar que la bandera espanyola fos present al lloc on s’havia de celebrar el míting. Per part del Cau Nacionalista es decidí enviar uns comissionats a parlar amb l’alcalde conservador i amb el tinent de la Guardia Civil per mirar de resoldre l’assumpte. L’arquitecte i diputat catalanista Lluís Domènech i Muntaner fou un «dels que més posá de manifest al tinent, la inconveniencia é ilegalitat de la imposició». Mentrestant, «varias parellas de [guàrdies] civils rondaven pels carrers del voltant del Foment». L’acord al qual arribaren els organitzadors del míting amb l’alcalde de Canet i el tinent del cos armat espanyol fou que «no’s posés cap bandera espanyola, peró que com á transacció se baixés un estendard posantlo dessobre de la tauleta dels oradors». Els assistents a l’acte es van prendre amb bon humor la modificació.

 

 

Un parell de setmanes després, l’incident de la bandera catalana encara cuejava a les pàgines del setmanari catalanista La Costa de Llevant. La Junta del Cau hi publicà un comunicat en el qual es responia a un article publicat pel diari lerrouxista de Barcelona La Publicidad, on es qualificava de “intransigencias pueriles” l’actitud resolta dels catalanistes de Canet. En aquest comunicat, a més, els del Cau negaren haver arriat la bandera catalana, a la vegada que asseveraven que si no havien volgut posar la bandera espanyola no era perquè es tractés de la bandera espanyola, sinó perquè se’ls volia imposar. En aquest mateix número de La Costa de Llevant també hi apareix un article titulat “La Bandera Catalana”, signat per Josep Fontcuberta, un personatge que pensem que era fill de Premià de Mar. En aquest article en Josep Fontcuberta donà la seva opinió sobre els fets esdevinguts a Canet, a la vegada que enaltí la nostra bandera nacional, es burlà de la pèrdua per part d’Espanya del seu imperi colonial i afegí que Catalunya ha de ser «com abans ben lliure». Tota una declaració d’independentisme ben poc dissimulada. A continuació transcrivim la darrera part d’aquest text:

«Massa ho sabém que l’any 14 d’aquest sigle, en fará dos, que ens volen fer perdrer los colors de nostra bandera barrada, malgrat ser ella duas vegadas la que issada en altres popas, -la meytat de la nostra,- pero issada per mans barroeras, á la lleva-lleva l’han d’arriar per tot arreu, que seguint la proporció geométrica de pérduas de terrers, ben prompte no tindrán ni popas ni astas ahont issarla.

Massa ho sabém que avuy no’n tením de naus de guerra catalanas, que’ls homes de mar catalans, servém ab rel·ligiós amor, la senyera que onejava en ellas, y recordém ab rábia que un día sigué privada de creuar l’Atlántich; y jo mentres visqui recordaré l’ofensa, que trasmesa, fos per qui fos (un batlle ó un tricorni), sens vingué á fer, als catalanistas del meeting de Canet de Mar, de volguernos fer arriar nostra bandera.

Amunt els cors, gent de terra ó gent de mar, de nostra patria Catalana. En lloch proeminent d’ells, tots y cada un hi tením issada y clavada ab forts rablons la nostra senyera. Ningú’ns la fará arriar; pero trevallém, propaguém arreu de Catalunya nostres ideals, pera tornarla á veurer com abans ben lliure.»

 

Fèlix Rabassa i Martí, historiador i divulgador.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Fonts consultades:
COLOMER, Jaume. La temptació separatista. Els orígens, 1895-1917. Columna Assaig. Barcelona. 1995; La Costa de Llevant, agost de 1905; SANTOLÀRIA TORRES, Francesc. El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905. Editorial Meteora. Barcelona. 2005.
Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail