La gran aportació catalana a la guerra moderna

El pany a la catalana, altrament dit pany miquelet és una de les grans aportacions tecnològiques que ha donat prestigi la indústria catalana i els nostres combatents i va contribuir a transformar la manera de combatre, ja que si a l’organització, la tàctica i la logística secular dels catalans, la mateixa que els almogàvers, li sumem aquesta novetat tècnica ens dóna una nova manera de combatre, talment revolucionaria. Va ser la gran aportació dels catalans a la guerra moderna. Tal vegada, hom que només faci una mirada pacifista no celebrarà aquest assoliment català, tanmateix cal no perdre de vista la importància de conèixer tots els aspectes de la nostra història autèntica car de cap altra manera podem entendre el tot.

Per l’usatge Princeps namque recollit a les nostres Constitucions, els catalans tenien l’obligació i el deure de defensar-se dins el Principat. Les fonts documentals i inventaris mostren que els nostres avantpassats eren massivament posseïdors d’armes de qualitat, tecnològicament punteres i amb abundància i acostumats a fer-les servir amb una gran destresa que els hi donava l’experiència en combat i la caça.

A primeries del segle XVl apareixen els panys de pedrenyal o xispa la finalitat dels quals és la d’accionar les armes de foc siguin llargues o curtes tant en condicions de vent com de pluja. Presenten tipologies diverses però el més reeixit de tots és el que més endavant es coneixerà com a pany a la catalana o miquelet. Com no pot ser de cap altra manera, una societat com la catalana que comptava amb una solida i potent organització gremial i que en època medieval, sobretot al s. XV, havia assolit uns alts nivells de producció de tota mena d’armament, fos ofensiu o defensiu de qualitat, i en grans quantitats no li va ser cap inconvenient dominar aquesta nova tecnologia i aportar-hi elements d’invenció pròpia. Hi ha constància de l’existència de pedrenyalers des del primer moment i ja a mitjans del segle a un gran nombre de localitats del Principat.

L’origen d’aquesta tipologia de pany és incerta però hi ha constància que a la segona meitat del s. XVI, i especialment al primer terç del XVII, ja se’n fabriquen a Catalunya i en poc temps de manera majoritària que aviat passarà a ser l’única. És un pany tan perfecte que romandrà sense gairebé cap modificació durant més de 200 anys i és el més emprat pels catalans. Però que té que el faci tan especial?

 

 

És un pany molt compacte, en una sola placa, com es veu en les imatges, hi porta integrats tots els seus components. El peu de gat coronat per una anella permet fixar bé la pedra fogera de sílex manualment sense necessitat de cap tornavís. Es pot accedir-hi a tot el mecanisme com són el peu de gat i la molla, des de l’exterior cosa que facilita la neteja i la reparació sense haver de desmuntar l’arma sencera. Porta també un fiador per impedir un tret fortuït. El pany de sílex a la francesa, menys robust, no va poder desplaçar-lo ni en l’armament civil privat ni tampoc en el militar, malgrat que la capacitat productiva de l’imperi francès fos superior i el seu rei s’esmercés a escampar el seu producte propi arreu d’Europa.

Totes aquestes característiques el converteixen en la gran aportació catalana al món de la tecnologia armamentística i el millor pany de xispa de tots els temps. El pany a la catalana permet una mobilitat i una potència de foc inèdita fins llavors. L’ús massiu per part dels combatents catalans de totes les especialitats va demostrar el gran nivell d’efectivitat en combat que els va caracteritzar. La seva presència és també fonamental al món dels bandolers, dels corsaris i dels sometents. Els caçadors el feren servir de forma exclusiva.

Combat d’Arbúcies, gener de 1714

Els soldats reglats d’arreu estaven acostumats a disparar l’enemic a peu dret i en bateria si volien ser efectius, la seva eficàcia tàctica consistia a disparar tots alhora, en fer-ho així però, per evitar els efectes molestos de la fogonada de l’arma, giraven el cap i àdhuc tancaven els ulls la qual cosa anava en detriment de la punteria, car tenien un baix nivell d’encerts. Tanmateix, els catalans podien disparar l’objectiu apuntant al blanc amb altíssima capacitat d’encert, tampoc no els calia arrenglerar-se al descobert com la resta d’exèrcits i podien apuntar ajupits o protegits darrere de rocs o arbres tant per caçar com per la guerra guerrejada, marca de la casa. La combinació de potència de foc i encert dels trets els convertia uns oponents temibles tant si lluitaven de forma reglada (regular) com no reglada (irregular). Aquest fet està documentat en un follet imprès editat durant la guerra de successió conservat a l’AHCB. No és producte de cap deducció.

Els fusellers de muntanya o miquelets, destacaren per la seva gran mobilitat i llur potència de tres boques de foc, una escopeta llarga i dues pistoles, que la xarpa, un altre element característic, els hi permet dur-les amb comoditat.

 

El llegendari enginyer militar Sébastien Le Prestre de Vauban quedà meravellat en comprovar l’efectivitat dels miquelets catalans. En una carta de 1675 dirigida al ministre de la guerra francès, marquès de Louvois; exigeix que dos terços del regiment de fortificacions i setges anessin armats amb gispes (pany de xispa) que era molt millor que els fusells. Afirmava que es podia distingir de lluny un miquelet català pel gispe que portava a l’espatlla. Le Spectateur militaire; Recueil de science, d’art et d’histoire militaires. Volum 47 (1849).

Com no podia ser de cap altra manera, la Generalitat fou la primera que els incorporà al seu exèrcit el 1640 com a unitats tàctiques en forma de companyies. Seguidament durant el segle XVII primer la monarquia francesa i gairebé simultàniament l’espanyola varen fer el mateix contractant-los com a mercenaris els quals eren exclusivament catalans, tant rossellonesos com de la resta del Principat, organitzats també en companyies soltes. Durant la guerra de Successió, Carles lll els va organitzar en regiments. Tanmateix, la reglamentació final els hi donà el 1713 la Generalitat de Catalunya. Posteriorment les monarquies espanyola i francesa varen incorporar els fusellers dins els seus exèrcits. Amb el pas del temps, al voltant del 1760 -62 serien la base de formació de la infanteria lleugera present a tots els exèrcits del món.

El pany de pedrenyal va adaptar-se a totes les armes de foc tant pesades com arcabussos i fusells, o lleugeres com escopetes, carrabines i pistoles de tota mena de llargada de canó. La seva manufactura va esdevenir art, ja que hi ha un nombre inquantificable de peces amb un treball d’orfebreria finíssim, sortosament se n’han conservat un alt nombre d’exemplars que ho demostren. Hi són presents en els principals museus mundials.

 

 

L’originalment pany de pedrenyal o pany a la catalana fou mundialment conegut com a pany miquelet, miquelet lock (clau de miquelet) l’anomenarien els anglesos. Gràcies a aquesta tecnologia, l’aportació tàctica pròpia dels fusellers és adoptada a partir dels s. XVIII per part dels principals exèrcits i, fins i tot, prendria un especial protagonisme en les guerres d’independència americanes.

 

Francesc Riart i Jesús Lloria amb el suport de Vibrant.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail