La doble diàspora dels jueus valencians

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Durant l’edat mitjana bona part de les ciutats i viles valencianes comptaven amb una jueria o call, on residia la població d’aquest origen i seguidora d’aquesta religió. Els jueus valencians no foren molt nombrosos, però la seva presència era bastant general arreu de l’antic regne.

La jueria més important del país era la de la capital valenciana mateixa, però també n’hi havia a Xàtiva, Morella, Sant Mateu, Castelló de la Plana, Vila-real, Borriana, Sogorb, Xelva, Llíria, Vilamarxant, Morvedre (Sagunt); Gandia, Ontinyent, Dénia, Cocentaina, Alcoi, Elx, Alacant i Oriola. No totes elles tingueren una existència molt dilatada en el temps. De fet, les jueries d’Alacant i Oriola ja havien desaparegut l’any 1366. Algunes eren molt petites. A Gandia, la jueria era al Raval de la ciutat i els seus jueus celebraven les seves cerimònies religioses a l’edifici de la mesquita musulmana amb el previ consentiment de les seves autoritats religioses.

Plànol de la jueria original de València i la seua ampliació en 1390, per Enrique Dies Cusí

A banda de les citades, és ben possible que algunes altres viles haguessin albergat algunes famílies jueves, però no s’han pogut documentar. De fet, no era coneguda la presència jueva a la vila de Vilamarxant (el Camp de Túria) i hem estat nosaltres mateixos que ho hem pogut documentar amb la consulta dels establiments de l’any 1611, quan després de l’expulsió dels moriscos, a alguns repobladors de la vila, se’ls estableix una casa al carrer de la “Judería”, encara recordat avui com carrer de Judea.

Carrer de l’antiga jueria de Vilamarxant (el Camp de Túria) i de la Jueria de Gandia (la Safor)

 

Just després de la conquesta del país pel rei Jaume I, els jueus valencians es regien pels furs de les ciutats de Barcelona i Saragossa fins a tenir-ne de propis. I així va ser a la ciutat de València. La jueria o call de la ciutat començava a l’antiga porta de la Xerea cap a la plaça de Sant Vicent, i comprenia els actuals carrers de la Mar i la Pau (al centre de la ciutat). Un document del rei en Jaume de 20 d’octubre de 1244 la delimitava amb tota precisió: «L’adarve Abingeme, fins al bany d’Almelig, i des d’ací fins la porta de la Xerea, i d’aquesta porta fins al forn d’Albimulliç, i fins l’adarve d’Abrahim Al Valencí».

La ciutat d’Alzira té perimetrades una jueria més antiga i una altra de més moderna. No massa moderna, perquè va ser arrasada, com moltes altres, l’any 1391.

Quasi totes les jueries tenien les seves sinagogues. En algunes, com era el cas d’Elx, els seus habitants havien gaudit de certes prebendes, poc comunes en tractar-se de la minoria jueva. Així, l’any 1296, es va signar un tractat de 7 anys pel qual es permetia als jueus tenir casa a la ciutat i terres de regadiu al camp. No sabem si després de la incorporació de la ciutat al Regne de València, l’any 1304, encara es mantingueren aquests privilegis. El que sí que sabem és que la ciutat d’Elx es va salvar de l’assalt l’any 1391 i va esdevenir la jueria més meridional del país després de la desaparició d’Alacant i Oriola.

 

L’assalt a les jueries valencianes de 1391 i les seves conseqüències

El segle XIV va ser un temps terrible per a la gent del Regne de València. L’arribada de pesta negra que assolava Europa, cap 1348, amb una grandíssima mortaldat, la guerra entre el nostre rei, Pere el Cerimoniós, i el rei Pere el Cruel de Castella, que va causar una gran destrucció en moltes viles i ciutats del país i que es va perllongar quasi 20 anys (1356-1375). Era un camp adobat per les crides de predicadors exaltats, que culpaven els infidels de totes les desgràcies que afectaven la població, i això feia alhora, que els guetos jueus valencians sentiren ben a prop l’amenaça dels seus veïns cristians.

I així va arribar a succeir un diumenge 9 de juliol de 1391 a València, mentre una multitud de transeünts deambulava per la ciutat amb la intenció d’allistar-se a les galeres reials per la campanya de Sicília, havien arribat noves a la ciutat de l’assalt dies enrere a la jueria de Sevilla. Just de l’antiga plaça del Mercat (actual plaça de la Reina) on molts dels que es preparaven per embarcar compraven vitualles, va eixir cap a migdia una cinquantena de joves i va entrar al call per la porta del carrer del Mar. Al crit de «muyren los juheus o es facen christians» començaren a insultar als residents del barri, portant creus de canya i un penó blau. Poc després, una gentada enfervorida, armada de pals, fustes i ganivets va assaltar el call obligant a la conversió o assassinant als jueus de la ciutat.

Bateig massiu de jueus

En conèixer l’assalt a la jueria valenciana, l’infant Martí, que era al Palau Reial de la València, va ordenar a les tropes acampades al Grau de València la dissolució dels amotinats, i va acudir ell personalment, acompanyat del seu lloctinent, el governador i els jurats de la ciutat, però els jueus temorosos no els volgueren obrir les portes. Més de dos-cents cadàvers dels jueus valencians quedaren escampats pels actuals carrers del Mar, Avellanes o Medina. Només els que es convertiren, o aconseguiren fugir, van salvar la vida.

Poc després de l’assalt a la jueria valenciana en foren assaltades també d’altres per tot el Regne de València. D’entre les que més patiren podem citar les de Morella, Alzira o Xàtiva. Per contra, també hi hagué viles que es deslliuraren de l’assalt aquell 1391. Entre altres podem citar: les d’Alcoi, Elx, Castelló i Sagunt. Va ser precisament Sagunt la que es va convertir en l’aljama principal valenciana després de la destrucció del call de València, en refugiar-se ací alguns dels que havien aconseguit fugir de la capital.

Després dels assalts de 1391 es va produir la primera diàspora migratòria dels jueus valencians. La majoria dels quals partiren cap a la Mediterrània occidental, arribant a ports com Roma o Livorno. Allà es trobaren amb altres jueus catalanoparlants. Pensem que el Call de Barcelona també fou assaltat el 8 d’agost de 1391. Tots aquests primers jueus de llengua catalana de tota la Corona eren coneguts com els Katalanim, per diferenciar-los dels sefardites, de parla castellana.

Tan ben acollits foren a la ciutat portuària de Livorno que van popularitzar la frase aquella de «com qui va a Liorna, que qui hi va no torna», que encara avui és ben popular per tot el domini lingüístic.

 

L’expulsió dels jueus valencians de l’any 1492

El decret d’expulsió de tots els jueus de la monarquia hispànica (conegut com el decret de l’Alhambra) va ser promogut per l’inquisidor castellà Tomàs de Torquemada (que era frare dominic) i va ser acceptat i promulgat pels Reis Catòlics. Per aquest decret, es donaven tres mesos (de 31 de març a 31 de juliol de 1492) a tots els jueus, que no es volgueren convertir al cristianisme, per vendre els seus béns i embarcar-se fora dels dominis dels seus estats. La majoria d’ells hagueren de malvendre totes les seves pertinences i abandonar les seves cases abans de partir cap a l’èxode.

Tots els antics calls jueus de les viles i ciutats quedaren deserts, s’abandonaren les sinagogues, els obradors i els cementiris jueus. Tot va quedar buit després d’aquell fatídic decret d’expulsió de 1492. Es calcula que de tots els regnes de la Corona Hispànica partiren uns 100.000 jueus, dels quals uns 8.000 eren del Principat i uns 1.200 valencians. Aquesta segona diàspora jueva no va ser tan rellevant quantitativament parlant, posat que molts d’ells ja havien eixit del Regne de València després dels assalts als Calls de 1391. Es calcula que en partiren uns 700 de la vila de Sagunt, i 248 de la ciutat de Xàtiva; tots aquests amb els de Castelló de la Plana, van embarcar al Grau de Sagunt.

Els jueus de la resta del país embarcaren al port de València amb destinació cap a les ciutats de Pisa i Nàpols. D’altres destinacions dels jueus valencians expulsats, van ser els ports nord-africans d’Alger, Bugia i Orà. I també alguns arribaren a la ciutat de Tessalònica; en aquesta ciutat s’aplegaren molts jueus catalans i catalanoparlants. Els jueus arribats a aquesta ciutat residien en calls separats, segons els seus orígens. Els Katalanim tenien ací un call separat del call sefardita (on residien els jueus d’origen castellà), en aquest call sabem que també n’hi havia alguns valencians, i d’altres jueus de la resta de la Corona Catalana-aragonesa. De fet, l’any 1545 exercia com a rabí del call català de Tessalònica, Baruj Almosnino, un comerciant descendent de jueus provinents de la vila aragonesa de Jaca.

Hagadà (Haggadah)

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)