La Corona d’Aragó va ser una autèntica Confederació de Nacions

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

D’igual manera que el Canadà, Austràlia, Jamaica, Nova Zelanda i Regne Unit són Estats independents amb legislacions pròpies malgrat tenir en comú el mateix cap d’Estat, la Reina d’Anglaterra; Catalunya i Aragó van iniciar 800 anys abans de la Commonwealth realms una confederació en la qual van compartir el mateix cap d’estat, però amb institucions, lleis, idiomes i monedes separades.

L’any 1134 mor sense descendència Alfons I el Bataller, rei d’Aragó i Navarra, provocant un bon enrenou amb un testament d’allò més estrafolari, deixava els seus regnes a tres ordes religiosos-militars, el Templel’Hospital i el Sant Sepulcre. A l’Església li manca el temps per reclamar els drets d’herència dels seus tres ordes militars; a Navarra, aire que vol dir vent, s’afanyen per escollir un rei entre els seus nobles i, aprofitant-se del desconcert, les tropes del rei de Castella ocupen Saragossa.

La noblesa aragonesa, a la desesperada, obliga a fer-se càrrec del tron al germà del rei mort, Ramir el monjo, que és prou feliç fent de bisbe i li fa molta mandra la cort.

Ramir es ventila la situació en un tres i no res. Amb la mediació de l’arquebisbe de Tarragona, pacta amb el Principat de Catalunya una aliança creïble per fer front a Castella; en poc més d’un any es casa, té una filla, Peronella, i convenç els seus nobles per donar la nena, amb només un any de vida, com a muller al principal mandatari de Catalunya, el príncep dels Comtats catalans i comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV de vint-i-sis anys, amb tot el regne com a dot, establint que restessin en vigor els costums dels aragonesos. I abans d’acabar l’any 1137, abdica i se’n torna al monestir.

A Catalunya li convenia aquesta aliança per tenir l’esquena protegida a la vegada que mirava cap a la Mediterrània. Ramon Berenguer IV, per cert membre de l’orde del temple, negocia la retirada dels castellans i contribueix a eixamplar les fronteres del regne d’Aragó, tal com feia amb els territoris de Catalunya, sempre pactant amb les respectives Corts. Després, el seu fill hereta tots els títols i és proclamat com el primer rei de la Confederació catalana-aragonesa, a Catalunya com Alfons I i a l’Aragó com Alfons II. Cosa curiosa, es deia Ramon com els seus avantpassats del casal de Barcelona, però mort el pare, la seva mare li canvia el nom, es pensa que per facilitar l’acceptació dels aragonesos.

No confondre pas Regne d’Aragó amb la Corona d’Aragó

Inicialment, el conjunt territorial de la Confederació no tingué un nom comú i específic, es feia servir Aragonum et Catalonie (d’Aragó i de Catalunya), quan calia referir-se a la cosa comuna. Després, amb Mallorca i València va esdevenir una unió de regnes forals amb entitat jurídica i drets propis que el monarca devia jurar i respectar. Es documenten les següents denominacions: regno, dominio et corona Aragonum et Catalonie (regne, domini i corona d’Aragó i de Catalunya); Patrimoni Reial i Ceptre ReialRegnes de Catalunya i d’Aragó; i, en l’actualitat, només Corona d’Aragó.

El conjunt dels seus habitants eren coneguts exteriorment com a catalans, donat que els ciutadans dels regnes de parla catalana foren majoria, a la vegada que més actius en el comerç i la política exterior.

La reeixida Confederació va acabar el 1715 per la força de les armes, amb l’ocupació borbònica i el Decret de Nova Planta.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Carrasclet, l’heroi de la resistència catalana

Malgrat la derrota amarga del 1714 i l’ocupació borbònica, molts catalans no renunciaren mai recuperar llurs llibertats polítiques i culturals. Començà la resistència, que al llarg del temps prendria diferents modalitats. Aviat, es formaren milícies, sovint organitzades per oficials veterans que havien participat en la Guerra de Successió i l’anomenada

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)