La colonització medieval del terme castral del castell de Calp

El castell de Calp o del Mascarat és ara una ruïna arqueològica entre els termes de Calp i Altea, a la divisòria entre les comarques valencianes de la Marina Alta i la Marina Baixa. Situat en una muntanya molt escarpada, al costat de la mar, va tenir una gran rellevància estratègica en temps de la conquesta feudal del segle XIII. El seu terme castral incloïa les actuals poblacions de Teulada, Benissa i Calp; i encara que sense haver-hi pertanyut estrictament, també hi havia tingut vincles senyorials la vila d’Altea. Es tracta d’una zona alhora muntanyosa i costanera, amb un litoral on abunden uns impressionants penya-segats i unes profundes cales d’una gran bellesa paisatgística. Aquest valuós espai geogràfic va ser conquerit als musulmans per en Pere Ximén Carròs i Bernat Abella a 1245, després que el dia 11 de maig de 1244 prengueren en nom del rei Jaume I “Madinat Daniya”(l’actual ciutat de Dénia).

 

 

Pel tractat d’Almizra (de 26 de març de 1244) signat entre les corones de Catalunya-Aragó i Castella, pel qual tota la regió fins a la ratlla de Busot havia de quedar sota control del conqueridor, començant al sud d’aquest poble l’àrea sota domini de Castella. Per aquesta raó, els exèrcits del rei en Jaume es van afanyar a controlar tot aquest territori abans de 1247. Al ràpid control de tot aquest territori va contribuir el pacte del Pouet signat entre l’infant Alfons (fill primogènit de Jaume I) i el wasir andalusí Abu Abd Allah Muhammad ibn Hudayl, conegut com Al-Azraq o el blau, (es comenta que tenia els ulls d’aquest color) pel qual aquest cabdill andalusí mantenia alguns dels seus castells a canvi de romandre com a vassall del rei en Jaume. El pacte va tenir la virtut de facilitar aquest ràpid control territorial fins a l’acordada frontera amb Castella, però ajornava el conflicte amb els clans andalusins, capitanejats per Al-Azraq, que es van revoltar a 1248. Les revoltes d’aquest wasir andalusí posaren en escac les possessions conquerides pels cristians a València i Múrcia i donà molts maldecaps a Jaume I fins a la seva derrota a les portes d’Alcoi l’any 1276 (On la llegenda diu que es va aparèixer Sant Jordi, patró de la ciutat).

Poc després de la mort d’Alzraq, Jaume I, i sobretot el seu fill Pere, posaren un gran interès a repoblar de cristians tota aquesta regió. D’aquesta manera, cap a 1290, la corona i alguns senyors vengueren al cavaller barceloní, Bernat de Sarrià, les terres de Callosa i Benidorm, fins a la frontera meridional del regne. Aquest almirall va fortificar Calp i va fundar la Vila Joiosa l’any 1300, tot atorgant-li Carta Pobla, i a Benidorm, li atorgà carta de població a 1325. Així mateix, un altre gran almirall de la Corona Catalana-aragonesa, Roger de Llúria, va assolir el domini senyorial dels pobles del castell de Calp a 1297. De seguida, es van concedir cartes de població als tres pobles: Teulada, Benissa i Calp, arribant cristians repobladors de Catalunya i Aragó, Occitània i Portugal. La població andalusina va restar reclosa a unes poques cases a llogarets propers a Benissa (com Albinyent, Benimallunt i Benimarraig) i en cap cas passaren de les 11 cases de musulmans per lloc.

 

Els nous colons cristians arribats a repoblar Teulada, Benissa i Calp després de 1297

Malgrat les successives crides reials als cristians dels Països de la nostra Corona, a venir i instal·lar-se al terme castral de l’antic castell de Calp, no va ser fins a l’arribada als senyorius d’aquesta regió de Bernat de Sarrià (1290) i Roger de Llúria (1297), quan un nombre estimable de cristians acudiren a repoblar aquest territori. Hi hagué una disputa pel terme castral de Calp entre els almiralls Bernat de Sarrià i Roger de Llúria entre 1291 i 1297 saldat en favor d’aquest segon pel rei Jaume II el Just, que li va atorgar l’esmentat castral de Calp i Altea l’any 1297.

Aquesta era una regió poc atractiva per a residir-hi. D’una banda, per ser una terra de frontera amb Castella i per ser una zona alhora muntanyosa i costanera, assotada sovint per les incursions sarraïnes. Sens dubte, les garanties que varen oferir aquests dos poderosos senyors, que tenien un envejable bagatge en gestes militars i pertanyien al cos selecte del funcionariat reial, animaren l’arribada d’un bon grup de nous colons a aquestes terres. La gran majoria dels nouvinguts provenien del Principat de Catalunya i de les poblacions de parla catalana que passaren a l’Aragó a principis del segle XIV, també hi vingueren un bon nombre de cristians de la resta d’Aragó, occitans, navarresos i algun portuguès i castellà. Tot aquest terme castral va quedar cristianitzat a excepció d’uns pocs llogarets del terme de Benissa (Benimallunt, Albinyent o Benimarraig) on hi restaren una vintena de famílies musulmanes. Veiem tot seguit, a grans trets, com es va repoblar cadascun d’aquests tres pobles:

 

Teulada

Després de pertànyer uns anys al patrimoni reial, va passar a mans de Roger de Llúria l’any 1297 qui la va repoblar definitivament amb cristians.  A 1386, essent senyor del poble i comte de Dénia Alfons d’Aragó, es féu la partició dels termes de l’antic castell de Calp. A finals del segle XIII i principis del segle XIV se succeïren les visites de Sant Vicent Ferrer (fill de pares palamosins establerts a la ciutat de València), posat que aquí residia la seva germana Constança, casada amb l’escrivà de la vila. És per això que el sant és patró de la vila i existeix una font, anomenada la Font Santa, on va fer un dels seus miracles. Al morabatí (impost del modenatge) de 1381 apareixen els caps de família, 54 en total. Dels quals, 31 devien ser catalans i aragonesos franjolins i 2 occitans de cognom Signe. Els d’origen català:

Joan Agüir( auguri en català medieval), Pere Agüir, Pere Agüir menor, Arnau Banyuls (provinents del Vallespir); Bernat Banyuls, Guillem Banyuls, Miquel Banyuls, Pasqual Banyuls, Pere Banyuls, Guillem Basella ( de l’Alt Urgell); Ramon Basella, Pere Bonet, na Bonshoms, Bartomeu Boïgues, Ramon Camporrell (de la Llitera, Franja de ponent), Antoni Castellar, Bartomeu Castellolí (de l’Anoia), Pere  Castellolí, na Catalina, Antoni Gibellí (del Baix Camp), Bernat Guerau, na Guillemona, Pere Ivars (del Pla d’Urgell); na Marieta, Francesc Oliver, Simó Oliver, na Talents, Romeu Torres, Antoni Vallès, Guillem Vilanova, na Vives.

 

Benissa

Aquesta era la vila més gran de tot el terme castral de Calp, poc després de la conquesta, a 1248, fou cedida per Jaume I al cavaller Jaume de Gruny. A 1297 passà a mans de l’almirall Roger de Llúria amb Teulada, Calp i Altea, qui la va repoblar. Al morabatí del regne de València de 1381 apareixen 56 caps de família, dels quals 36 d’origen català o franjolí:

N’Agnés, Antoni Baldó, Guillem Boïgues, Romeu Bonet, Guillem Carbonell, Pere Celler, Na Cília, na Coves, Domènec Coves (del Maestrat); Berenguer Feliu, Bernat Feliu major, Bernat Feliu menor, Guillem Feliu, na Francesca, Pere Gener, na Genera, Pere Hortolà, Arnau Ivars (del Pla d’Urgell); Bernat Ivars, Bartomeu Ivars, Pere Llobell, Miquel Llorenç i na Marieta, na Maciana, Antoni Martorell( del Baix Llobregat); Jaume Massó (de l’Alt Camp), na Massona, na Mateua, Pere Mir, na Molinera, Guillem Montsoriu (de la comarca de la Selva); Romeu Oliver, Ramon de Palau, Bernat Rossí, Francesc Sant Joan (de l’Alt Urgell) ; na Saurina, na Selles.

 

Calp

La vila de Calp va passar l’any 1288 a ser senyoriu de Jaspert de Castellnou, fins que a 1297 arriba a tenir per senyor Roger de Llúria. A 1305 Bernat de Sarrià va manar fortificar les seves muralles per defensar el poble dels atacs sarraïns. El seu actual terme comprèn el majestuós Penyal d’Ifac, on va ser construïda la vila medieval d’Ifac, residència dels Llúria. La vila de Calp era la més petita del terme castral, al morabatí de 1381 només hi apareixen 22 caps de família, dels quals 16 eren catalanòfons:

Domènec Boïgues, Bernat Botí Espunyat, Domènec Cabrera (del Maresme o l’Anoia), Nicolau Cabrera, Francesc Entença Entença (de la Ribagorça), Ramon Entença Entença, na Fustera, na Fonanda, Pere Lloret (de la comarca de la Selva), Pere Maimó, Llop de Piera (de la comarca de l’Anoia), Domènec Ponç, Mateu Ponç major, Mateu Ponç menor, Ramon Sant Miquel Sant Miquel, batle; Nadal Tença.

 

La pobla d’Ifac, la vila-fortalesa fundada per Roger de Llúria

 

Després de l’enfrontament entre Roger de Llúria i Bernat de Sarrià per la possessió del terme castral de Calp, i un cop aconseguit per part del primer el reconeixement reial del seu senyoriu, a 1298 va obtenir llicència reial per la construcció d’una nova vila, la Pobla d’Ifac, als peus de les escarpades roques del majestuós Penyal d’Ifac i envoltada per la mar. Les obres per la seva construcció s’iniciaren d’una manera immediata, es varen bastir unes grans muralles i d’altres defenses per protegir una Pobla veïna de la mar, i per tant molt exposada als atacs de sarraïns i pirates barbarescs. Aquest immens recinte emmurallat comptava amb uns accessos molt dificultosos a les cases, les estances senyorials i els magatzems de la vila.

Les obres devien anar a bon ritme, quan a 1305 morí l’almirall a la ciutat de València; raó per la qual la seva filla Margarida de Llúria i Entença (filla de la seva segona esposa Saurina Entença) va haver de prosseguir, inicialment ella sola, i després amb el seu marit Nicolau Janvilla (comte de Terranova), les obres començades per son pare. I així ho féu, fins a culminar el seu projecte amb la construcció de l’esplendorosa església de la Mare de Déu dels Àngels, i adossada a aquesta, una petita necròpolis. Na Margarida Llúria va ordenar, així mateix, la fundació de tres capellanies per a garantir la seva estabilitat econòmica.

Aquesta esplendorosa vila de la Pobla d’Ifac va tenir una molt curta vida de tan sols uns 70 anys, i encara que havia estat pensada per resistir l’embat dels atacs de pirates i sarraïns, no va ser destruïda per ells sinó per les hosts del rei castellà, Pedro el Cruel, que la va atacar l’any 1359 en el context de la guerra dels dos Peres, que mantenia amb el monarca català-aragonès, Pere el Cerimoniós. Per causa de l’atac castellà la Pobla d’Ifac va quedar completament devastada, i els seus habitants es varen haver de refugiar a la vileta de Calp, on varen acabar per residir els sobrevivents d’aquella desfeta.

 

Excavacions de la Pobla d’Ifac

Després de restar oblidada pel pas dels segles, recentment la Pobla medieval d’Ifac, ha estat excavada pels tècnics del Museu Arqueològic d’Alacant. Els treballs de recerca es van realitzar entre 2008 i 2014 i el seu resultat ha deixat tothom bocabadat. L’estudi de les valuoses troballes d’aquestes excavacions han estat recentment publicades darrerament pels arqueòlegs del referit museu arqueològic alacantí, José Luis Menéndez i Joaquín Pinar en un estudi titulat: “L’empremta catalana i el procés de colonització de la Marina Alta en l’edat mitjana: el cas de la Pobla d’Ifac”, un estudi imprescindible per al coneixement de les troballes. S’han trobat un munt de material associat a la colonització catalana d’aquesta vila. Des de la ceràmica a la numismàtica, els grafits a les parets o determinats objectes metàl·lics. Les peces i fragments recollits s’han pogut associar pel tipus de material i la coloració a molt semblants de jaciments del Principat de Catalunya, com ara: el de les Voltes de l’església del Carme de Manresa, el castell de Llinars del Vallès, el monestir de Pedralbes, a Barcelona o el castell de Cotlliure, a la Catalunya Nord.

Pel que fa a l’església de la Mare de Déu dels Àngels d’Ifac s’han trobat restes decoratives identificades amb d’altres molt semblants a la ciutat de Barcelona, la comarca del Baix Llobregat, Girona o els voltants de Tarragona, l’illa de Mallorca o la ciutat de València, entre altres. D’altra banda, entre els objectes metàl·lics per a la litúrgia s’han localitzat un gran nombre de calzes identificats amb models de diferents parròquies del Principat de Catalunya, entre els quals:

-el calze de l’església de Sant Salvador de la Vedella (el Berguedà).

-calze de Sant Ermengol de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell (Alt Urgell).

-calze i pàtera funeraris del Bisbe Arnau de Creixell de Girona.

-calze d’Arboló de Santa Maria d’Arboló (Pallars Sobirà).

-calze de Núria, provinent del santuari de la Mare de Déu de Núria (el Ripollès).

-calze i pàtera del tipus del de l’arquebisbe Bernat d’Olivella, catedral de Tarragona.

-calze de Casesnoves, de l’església de Sant Salvador de Casesnoves (el Rosselló, Catalunya Nord).

-calze i pàtera del bisbe Cabanelles de la catedral de Girona.

-calze i pàtera de Sant Bernat Calbó de la catedral de Vic.

-calze i pàtera de Sant Andreu de Llavaneres (el Maresme)

-un fragment de Grial, associat amb el Grial de l’Esquerda de Roda de Ter (Osona).

Moneda d’Ermengol X d’Urgell trobat ales excavacions de la Pobla d’Ifac

Així mateix, fragments d’altres grials, llibres litúrgics, etc. relacionats amb d’altres d’arreu de Catalunya, Andorra o pobles de la Franja de Ponent. Així mateix, a les excavacions de la Pobla d’Ifac s’ha localitzat un diner del comte Ermengol X d’Urgell, encunyat a la seca d’Agramunt entre 1276 i 1314.

A banda de tot el que acabem de referir s’ha excavat també la necròpoli cristiana d’Ifac, que conté uns 60 enterraments documentats, entre els quals, el referenciat pels arqueòlegs com T13 es creu que conté les restes d’un clergue que havia prestat servei a l’església dels Àngels d’Ifac i que fou soterrat amb una part de l’aixovar litúrgic relacionat amb les seves funcions religioses. En definitiva, les ruïnes arqueològiques de la Pobla d’Ifac, i de l’església gòtica-catalana de la Mare de Déu dels Àngels, contenen encara un veritable tresor per l’estudi de la nostra història i són un testimoni més de la importància del nostre passat comú.

 

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail