La Bressola i el retorn del català als infants de la Catalunya Nord

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Retrocés i substitució lingüística

A mitjans del segle XVII, Catalunya havia esdevingut territori de frontissa entre Castella i França en la Guerra dels Trenta Anys. Després de l’intent d’Unió d’Armes contrari a les Constitucions Catalanes per part del comte-duc d’Olivares, els abusos castellans a la pagesia catalana, la revolta dels segadors, la proclamació de la República Catalana de Pau Claris sota protecció francesa i la guerra contra els castellans, els reis espanyol i francès signaven a l’illa dels Faisans el Tractat dels Pirineus. Aquest tractat, a més d’elaborar-se sense ni tan sols el coneixement de les Corts Catalanes, desmembrava una part integral de la Nació catalana i contravenia el Jurament per les Illes pel qual les terres de l’antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona catalana. Prevalgué, però la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes.

L’any següent l’estat francès dissolia les institucions catalanes a la Catalunya Nord, incomplint la conservació d’aquestes pactada en el Tractat. S’iniciava, a més, la repressió de la llengua mitjançant diverses ordenances i tractats, fins que el 2 d’abril de 1700 es decretava la prohibició del català en actes oficials de qualsevol tipus.

 

“L’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”

Lluís XIV de França

Edicte pel qual es prohibeix l’ús del català en actes i assumptes públics als comtats del Rosselló i el Conflent

 

Els catalans del nord, però, van lluitar i van mantenir les seves arrels, identitat i la llengua pròpies, sobrevivint fins al segle passat al ferotge procés de substitució lingüística promogut pels poders francesos. L’arribada del francès vingué de la mà de l’arribada d’immigració provinent del nord de França, persones francòfones monolingües que, amb els anys, han desplaçat la població catalanòfona i han esdevingut majoria.

Per altra banda, Jules Ferry, ministre francès d’instrucció pública a finals del segle XIX endegà una campanya d’afrancesament de la població mitjançant l’escolarització pública obligatòria en francès i la degradació de les llengües regionals (patois) mitjançant càstigs i humiliacions als nens i nenes que les utilitzessin. L’aparició d’un sentiment de cohesió nacional francès d’ençà la derrota a la Segona Guerra Mundial i l’establiment, al sud, de la França de Vichy, van accelerar el retrocés del català a la Catalunya Nord i, en molts casos, la pèrdua de la transmissió de la llengua cap a les futures generacions.

Al porxo d’entrada de la vella escola d’Aiguatèbia, a les Garrotxes del Conflent, s’ha conservat el lema pedagògic de la República: “Parleu en francès, sigueu nets”.

Tot i participar activament en l’extermini de les seves llengües regionals, l’estat francès va veure com sorgien iniciatives populars d’escolarització en les llengües pròpies als territoris que constituïen les nacions històriques: Bretanya, Occitània, Euskalerria i Catalunya.

“A l’any 1915 a Perpinyà, tothom parlava català. El 2015 a Perpinyà, tothom parla francès. Amb 100 anys, s’ha capgirat totalment la situació.”

Alà Baylac, Director del Institut Franco-Català Transfronterer de l’UPVD

La primera Bressola

D’ençà l’aprovació de la Llei Deixonne (1951) l’estat francès autoritzava l’ensenyament en llengües regionals i s’oferia l’aprenentatge optatiu d’aquestes llengües en el sistema d’escoles públic francès (en condicions particulars i molt restringides). Tot i així, no es disposava de suport ni recursos efectius per garantir la competència i menys encara l’ús com a llengua de comunicació entre els infants als territoris on el francès no era la llengua pròpia.

En aquests, moltes famílies de les noves generacions de nens, ja plenament francòfons, tenien la voluntat que aquests aprenguessin la llengua que encara parlaven els avis i prenguessin consciència de les seves arrels.

L’any 1969, a Iparralde (País Basc Nord) es va crear la primera escola cooperativa amb model d’immersió lingüística en Euskera. Les Ikastoles presents a Iparralde eren centres privats, ja que no comptaven amb el suport de l’estat en no utilitzar el francès com a llengua vehicular i la federació que les gestionava, Seaska, va servir com a inspiració per a la posada en marxa de la primera Bressola.

El dijous 16 de setembre de 1976, La Bressola obre les portes de la seva primera escola, a Perpinyà, que comptava inicialment amb 7 mainatges. Al cap d’un any, a Nyils, neix la segona escola de La Bressola, la primera que fou allotjada en un edifici municipal.

Primera promoció de La Bressola, fruit de l’esforç i la convicció de molta gent, especialment d’Úrsula Ferrer, que va ser-ne la mestra, a més de la mare de dos dels set primers alumnes

La iniciativa, sorgida de la voluntat de les famílies nord-catalanes per escolaritzar els seus fills en català no va comptar tampoc amb el suport de l’estat francès i, per tant, va haver de funcionar com a iniciativa privada, assumint totes les despeses que comportava el seu funcionament. La Bressola, però, era una xarxa d’escoles d’origen popular, pel que els qui duien les criatures allà pagaven fins on podien. La situació econòmica per l’Associació era força precària i depenia de la complicitat i les donacions particulars, aconseguides per mitjà de l’organització de festes, parades i recitals musicals com els de Lluís Llach, Jordi Barre o Pere Figueres.

Per una altra banda, el Consell General dels Pirineus Orientals, l’única institució pròpia democràticament escollida pels ciutadans nord-catalans atorgava una subvenció extraordinàriament escassa a La Bressola. Per aquest motiu i atesa la negativa dels consellers a revisar-la el 1982, membres dels òrgans directius de l’escola, i d’altres que s’hi varen afegir, van fer una vaga de fam pública que va durar cinc dies i tingué gran ressò.

En un país que pretén defensar els drets de l’home sembla increïble que el Consell General del País Català refusi de subvencionar correctament l’escola catalana

Text de les pancartes que exhibien a l’hora de dinar els vaguistes davant els restaurants on dinaven els consellers

Gràcies a aquella campanya van aconseguir rebre una subvenció més significativa per part del Consell passats uns anys.

 

L’expansió de la Bressola

En els anys següents, La Bressola també va iniciar negociacions amb el Ministeri d’Educació francès i tot i rebre uns primers ajuts econòmics, la victòria de Jacques Chirac a l’Assemblea Nacional el 1986 va provocar el requeriment d’integrar-se al sistema de Éducation Nationale i canviar el model d’ensenyament a bilingüe (50% francès – 50% català) a canvi de mantenir les subvencions públiques estatals. La Bressola no només va rebutjar aquesta proposta, que van qualificar de xantatge i d’humiliant, sinó que en perdre tot el finançament de l’Estat, va haver d’acomiadar tot el seu personal. Els mestres, per sentit de la responsabilitat davant dels alumnes van continuar treballant mentre cobraven l’atur.

El mateix any s’oficialitza la constitució de l’Associació d’Amics de la Bressola, una entitat que vetlla arreu de la Catalunya Gran per l’obtenció de suports morals, materials i econòmics. Gràcies a la seva labor, que va impulsar l’escriptor i polític gironí Francesc Ferrer i Gironès ja des de l’any 1980, La Bressola va sobreviure i va poder mantenir la seva activitat, especialment en els moments de major bel·ligerància de l’estat francès. A més, s’aconseguirà amb el temps captar el suport de les principals institucions catalanes: Generalitat de Catalunya, diputacions, ajuntaments, el Govern Balear, Plataforma per la Llengua, personalitats del FCB… Tot això suposa una gran entrada de finançament que ha permès recentment l’obertura de noves escoles i la possibilitat d’admetre molts més alumnes.

Els jugadors del FCB Oleguer Presas i Lilian Thuram participen en la lectura d’un manifest de defensa de la llengua catalana i de les escoles Bressola a Perpinyà (14 de novembre del 2009)

Tornem al 1988, any en què altre cop hi ha canvi de govern a França: guanya François Miterrand i es recuperen les inversions estatals a La Bressola. L’any 1990 s’obre una nova escola a Prada de Conflent amb el suport del batlle Pau Blanc.

L’any 1995, després de dos anys de negociació, La Bressola sota la direcció de l’històric Joan Pere Le Bihan, aconsegueix pactar un conveni amb l’Estat francès que, finalment, accepta el català com a llengua vehicular i es fa càrrec del sou dels mestres al cap dels cinc anys de funcionament d’una Bressola. És així com les Bressoles assoleixen l’estatus equivalent al de les escoles concertades sense renunciar al seu model lingüístic. Aquest acord dispara el creixement de La Bressola que a partir de l’any 1996, aconsegueix obrir quatre escoles (El Soler, Sant Esteve, El Vernet i Càldegues) i el primer centre de secundària (El Soler).

El director general de la Bressola, Joan Pere Le Bihan signa el conveni amb el govern francès l’any 1995

Enguany, coincidint amb els 45 anys del naixement de l’entitat, La Bressola està ultimant les negociacions per obrir el seu primer liceu a Perpinyà, on l’oferta de l’ensenyament equivalent al darrer any de secundària i al batxillerat catalans, completaran el cicle educatiu preuniversitari en català. Actualment La Bressola escolaritza més de 1000 alumnes i en té més d’un centenar en llista d’espera, a falta de recursos per expandir-se i poder-los admetre.

Durant aquests 45 anys de vida, La Bressola també ha dut a terme una gran activitat cultural i divulgativa de la llengua, amb la publicació de gravacions musicals, cançoners i les Bressolades que cada any apleguen infants i famílies d’arreu als pobles de la Catalunya Nord on han adquirit presència.

La Bressolada de Sant Esteve del Monestir (2018)

Situació actual i futura de les escoles Bressola i el català rossellonès

La Bressola, ha estat i és, sense cap dubte, un gran exemple de compromís amb la transmissió generacional de la llengua catalana a la Catalunya Nord (nord de Catalunya, millor dit). La metodologia d’immersió emprada les seves escoles, va permetre que la nostra llengua esdevingués la llengua de l’esbarjo i, en conseqüència, llengua d’integració social. Tot i ésser la institució educativa en què confien cada cop més famílies, té una tasca titànica per fer atès l’estat crític del català a la Catalunya francesa.

Del seu model, del qual en parlaré extensivament més endavant en futurs articles, n’hem de prendre bon exemple arreu de Catalunya per preservar la base social de la llengua, començant pels més petits.

Cada cop s’aguditza més la pèrdua de l’ús del català com a llengua habitual de comunicació i, el que és pitjor encara, la pèrdua de la varietat dialectal rossellonesa en favor d’un català central amb clares interferències del castellà.

Igual que ocorre a la resta de territoris de parla catalana, l’escola per si sola no pot substituir l’ús social de la llengua, que ha d’ésser recolzat pels Estats (Catalunya, com a garant dels drets de la comunitat lingüística catalana), els mitjans de comunicació, les iniciatives privades, la consciència nacional i cultural a nivell popular… pel que el futur del català a la Catalunya Nord està íntimament lligat al futur del Principat, lingüístic i polític.

La Bressola, a més, ha de fer front encara a l’hostilitat de l’Estat francès que encara no reconeix legalment la immersió lingüística en llengua diferent a la francesa en l’educació, tot i l’avenç que suposa la Llei Molac. Batalla judicial servida, la constitució de França -igual que l’espanyola- no garanteix cap dret lingüístic per llengües diferents a l’oficial de l’Estat, impedint i vulnerant el lliure desenvolupament dels seus ciutadans en la llengua que els és pròpia. Tot plegat genera un greuge insostenible per la nostra comunitat, que percebem avui en forma d’emergència lingüística i que necessàriament caldrà canviar.

Manifestació a Perpinyà en defensa del català i contra la resolució del Tribunal Constitucional francès (29 de maig de 2021)

Per primera vegada en 300 anys a la Catalunya Nord algú s’atrevia a desafiar l’estat francès: ensenyar el català a les criatures quan estava programat que la llengua es perdés

Enric Larreula, escriptor i President d’honor dels Amics de la Bressola

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Les nits més llargues del Setge de Barcelona

Barcelona, 12 d’agost de 1714. El jove Julià, fuseller de la Coronela, està de guàrdia al Baluard de Santa Clara. La fredor i el silenci de la nit l’acompanyen, mentre guaita les torxes enceses a banda i banda de la muralla. Endins: la ciutat que l’ha vist créixer, els amics,

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)