Tot començà quan Jaume I reparteix ses terres a sa mort el 1276 entre sos fills Pere el Gran i Jaume II de Mallorca, tot i que en la Carta de Franquesa -la primera constitució mallorquina- va deixar clar que el Regne de Mallorca no era en absolut independent de la monarquia de Barcelona. Més endavant el rei Jaume II d’Aragó confirmarà que els Regnes d’Aragó, València, Mallorques i Comtat de Barcelona eran inseparables de la senyoria de Catalunya, tal com ho recorden també les Constitucions Catalanes del 1704.
Jaume III, nét de Jaume II de Mallorca, era doncs súbdit del rei Pere Terç. Tot i això aquest monarca actuava sempre com si aquesta herència política no existís i feia com volia amb sos territoris. Va ficar-se en guerres -que va perdre- contra els francesos, els italians i els marroquins. Va encunyar moneda barcelonina a Perpinyà sense autorització i també moneda francesa – cosa que era d’una gran irresponsabilitat- com també va arruïnar les arques mallorquines enredant-se en projectes impossibles. Quan fou cridat a Barcelona per posar les coses en ordre, tramà sense èxit el segrest del rei Pere, tal com escriu el Cerimoniós en sa crònica, el que provocà la guerra entre ambdós monarques. Pere Terç va desposseir Jaume III de la seva condició de rei i va demanar al governador Gilabert de Centelles que aixequés un exèrcit a Mallorca després que Jaume III arribà a Pollença al cap d’ un altre, ben gran i format per mercenaris, dirigit per Luciano di Grimaldi. El pagà amb les terres occitanes, com Montpeller, que foren venudes al rei de França. Aquest exèrcit va cremar i destruí pobles mallorquins com l’Alcúdia i Muro de manera totalment innecessària. Cap mallorquí va fer costat a Jaume III, però ell va seguir entestat a recuperar sa corona.
Finalment a Llucmajor, les tropes mallorquines de Gilabert interceptaren les de Jaume III quan aquest es disposava a dirigir-se a Palma. La batalla esdevingué el matí del 25 d’octubre… fins que uns almogàvers van tallar el cap a Jaume III, paralitzant el molt superior exèrcit mercenari.
Poc temps després es celebraren unes Corts Generals a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) on els diputats mallorquins van demanar que el regne de Mallorca passés a formar part oficialment del Principat de Catalunya. Aquest status romandrà fins quan el rei Alfons el Magnànim, al segle XV, davant les pressions de la noblesa mallorquina, revocà aquest acord i creà uns furs mallorquins inspirats en els catalans. Aquests furs restaren vigents fins el Decret de Nova Planta per al Regne de Mallorca (8 de novembre de 1715), és a dir finalitzada ja la Guerra de Successió contra els Borbons.
La catalanitat no obstant perduraria sempre a les Balears, com encara evidència l’escut català de l’estàtua de Jaume III que Llucmajor li dedicà al segle XX.
Pau Ribal, Cercador historiogràfic de la Catalunya insular.
