Joan Peiró. Crida Revolucionària

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Per la seva honestedat i compromís amb el país cal recordar, avui més que mai, figures com la de Joan Peiró i Belis, un xic allunyat del perfil que corre actualment pel panorama polític, que fou executat el 1942 per les autoritats franquistes. Sindicalista anarquista durant els anys vint del segle passat i ministre d’indústria durant la República. L’any 1937 va ser director de la revista Catalunya primera publicació de la CNT feta íntegrament en català. Escrigué “La causa de la Revolució i la franquesa” denunciant els crims i els actes vandàlics, saquejos, extorsions que s’estaven produint a Catalunya, posant sota sospita una possible actitud al servei del feixisme per fer mal la revolució des de dins el Principat i reclamava fer neteja dins les files anarquistes amb els que deshonren quins defensen Catalunya al front de guerra.

Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d’Auxili als Republicans. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats franquistes espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat. El 2006 les seves filles demanaren l’anul·lació del judici i el Tribunal Suprem d’Espanya es va negar a revisar-lo. Que estrany, oi?

Joan Peiró, a l’esquerra en primer terme, a la cooperativa Cristalleries de Mataró

Nascut l’any 1887 a Sants, actualment barri de Barcelona, des de nen treballà en el sector del vidre. El 1906 inicia l’activitat sindical i serà escollit secretari general de la Federación Española de Vidrieros y cristaleros (1916 – 1920). També fou director de La Colmena Obrera, l’òrgan de la Federación Local de Sociedades Obreras de Badalona. Aquest fet significà per a ell un gran coneixement del moviment obrer català i de Badalona. El Congrés de Sants (1918) fou determinant per a la seva vinculació amb la CNT, de la qual arribaria a ser un destacat dirigent que defensà la seva presència tant en la Generalitat com en el Govern de la República.

Peiró clarament influït del sindicalisme revolucionari francès, la CGT i la Carta d’Amiens (fonamental en la història de l’anarcosindicalisme), fou escollit secretari general de la CNT (1922-23 i 1927-29). Durant els anys vint també va participar, redactant els estatuts, en la conversió de les “Cristalleries de Mataró” en una cooperativa què arribà a ser la primera productora de bombetes d’Espanya. Durant la dictadura de Primo de Rivera cercà l’entesa amb els republicans catalanistes i principalment amb Francesc Macià per a la preparació d’un moviment revolucionari contra el regiment, i que mantingué posteriorment col·laborant a L’Opinió (1929-30) i signant el “Manifest d’Intel·ligència Revolucionària” el març del 1930. Fou director de Solidaridad Obrera, i a partir de 1937 de la Revista de Catalunya, redactada en català.

Catalunya (1937) primera revista de la CNT en català

Durant la Guerra Civil Espanyola acceptà el càrrec de ministre d’Indústria de la República (de novembre de 1936 a maig de 1937) en el govern de Francisco Largo Caballero (sindicalista i polític marxista del PSOE) fins que aquest és forçat a dimitir.

La conjuntura internacional estava determinada per la crisi econòmica del capitalisme mundial iniciada amb el crack del 1929, encara que a Espanya va arribar amb una mica de retard. La crisi europea dels anys trenta ve marcada per l’ascens del feixisme. Com a resposta, l’estiu del 1935 s’adopta la política dels Fronts Populars. Aquesta formulació internacional va coincidir amb la República espanyola. A Catalunya va prendre el nom de Front d’Esquerres i va esdevenir un conjunt de transformacions revolucionàries en els àmbits de la cultura, de l’economia i de la política que impregnà la societat catalana.

Les reformes republicanes i els sectors obrers i populars, van donar lloc a una sèrie d’organitzacions com la CNT (anarco-sindicalista), la FAI (anarquista. Federació Anarquista Ibèrica), i la UGT (Unió General del Treball), a més de grups reduïts de corrents comunitàries. Les forces civils eren d’esquerres i el moviment obrer català es prevenia per l’eventualitat d’una acció militar contra la República. La CNT, hegemònica entre els obrers catalans, no disposava d’armament per enfrontar-se, però disposava de milers de militants. La majoria de membres de formacions independentistes, com Estat Català, també hi eren afiliats.

Malgrat les retallades imposades pel congrés republicà espanyol, amb l’Estatut de 1932, el Govern Català assoleix el nivell més alt d’autogovern des del 1714. El 26 d’octubre de 1936 amb la creació de l’Escola Popular de Guerra als Escolapis de Sarrià, es crea un centre de formació militar sota les ordres directes del Govern Català que esdevindrà una important indústria d’explosius, armes… que situà el nivell d’autogovern molt per sobre del fixat en l’Estatut de 1932. El 8/12/1936 surt publicat al BOGC el decret en el qual s’especifica la creació de l’Exèrcit de Catalunya, que posteriorment serà transformat en l’exèrcit de l’Est, per les pressions rebudes des del Govern Central.

La guerra civil del 1936-1939 fou una guerra especialment contra la nació catalana. La voluntat unionista era destruir Catalunya, i això representava acabar amb la seva cultura i la seva identitat. La repressió, l’ocupació militar i la política de genocidi cultural era el començament del procés d’espanyolització.

Peiró denuncià de forma valenta l’existència de grups d’assassins i lladres que es feien passar per revolucionaris intencionadament per lucrar-se i crear-los una pèssima reputació. En la seva obra “Perill a la reraguarda” publicada el novembre de 1936 deixà palesa la situació política i el context històric conseqüència d’un passat que es feia ressò mitjançant la repressió i els abusos. Intentà, d’alguna manera, netejar la fama injusta que s’apropià de la figura del revolucionari. Totes les accions portades a terme per aquests individus, anaven desvirtuant la realitat, per a desviar les mirades de culpabilitat cap als revolucionaris mentre el feixisme avançava sense cap escrúpol per aconseguir el seu objectiu. Peiró fa una crida a la responsabilitat i a la justícia de la Revolució que res té a veure amb la dels assassins que hi ha en les files de la FAI.

El pròleg de “Perill a la reraguarda”, és de Julià Gual i Masoller (1905-1964), militant d’ERC, company de J. Peiró al setmanari Combat i com a director, al diari “Llibertat”, òrgan oficial antifeixista del Consell Municipal de Mataró.

El desembre 1938 l’exèrcit franquista inicia l’ofensiva contra Catalunya. El 14 de gener de 1939 Tarragona cau en mans de les tropes de l’exèrcit franquista i Barcelona el dia 26. En aquests dos anys s’inicià un constant èxode cap a l’exili. El 5 de febrer de 1939 en Joan Peiró travessa la frontera francesa i es retroba amb la seva família. Posteriorment es trasllada a París i representarà la CNT en la JARE (Junta Auxilio Refugiados Españoles). Aconsegueix treure a molts anarcosindicalistes dels camps de concentració francesos perquè es traslladessin a Mèxic. Més tard és detingut per les autoritats franceses i posteriorment per les forces ocupants alemanyes.

Camp de refugiats a Argelers (1939)

El govern franquista de Serrano Súñer demana el 1941 la seva extradició. Va ser interrogat i torturat a Madrid i finalment el van traslladar a València per a ser jutjat. Li van oferir col·laborar en el nou sindicalisme franquista, però es negà en rodó i això va significar un final tràgic. El fiscal arribà a acusar a Peiró de ser un dels organitzadors de la «Semana Trágica del verano» de 1909. Però realment el seu únic delicte fou haver estat ministre de la República i el 24 de juliol de 1942 fou afusellat a Paterna.

No puc evitar pensar en els moments històrics que estem vivint en l’actualitat i sentir com un déja vu davant la situació. La història es torna a repetir i és molt trist veure que no hem evolucionat res en aquest sentit: repressió, feixisme, imposició….  La crua realitat, desgraciadament, és que restaven latents a l’espera de tornar, sempre trepitjant la nostra estimada terra.

Begonya Pérez, divulgadora cultural i històrica

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Joan Peiró. Crida Revolucionària

Per la seva honestedat i compromís amb el país cal recordar, avui més que mai, figures com la de Joan Peiró i Belis, un xic allunyat del perfil que corre actualment pel panorama polític, que fou executat el 1942 per les autoritats franquistes. Sindicalista anarquista durant els anys vint del

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)