Joan Layret i Pons, paradigma de la lluita nacional per Catalunya

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

A Mataró, el novembre de 1932, es funda Nosaltres Sols!, presidit per l’antic militant d’Estat Català, Josep Barrera i com a secretari Joan Layret (de 21 anys). En el nucli directiu hi havia l’Esteve Albert i Corp, Joan Bachs i Cortina i en Domènec Gironés i Carbó acompanyats d’en Salvador Benito, Joan Ballescà, Jaume Calsapeu, Jaume LLavina, Quimet Patuel, Josep Riera, Roldós, Florentí Serra i Àngel Tarragó, entre altres.  Molts d’ells –tots molt joves- formaven part de les Joventuts de la Congregació Mariana de Mataró i, a la vegada, partidaris de la doctrina social que Lleó XIII propugnava amb l’encíclica “Rerum Novarum”, van integrar-se a la Federació de Joves Cristians de Catalunya; en Layret formava part de la junta, arribant a ser-ne secretari comarcal del Maresme. A part de tota aquesta activitat, era, amb en Domènec Gironés, membre de la direcció del Grup Joventut del Foment Mataroní.

En aquesta època la secció de NS! organitza actes culturals, cursets d’història, conferències, etc. En Layret s’especialitza a parlar de temes d’història i gramàtica, alhora és un gran llegidor de clàssics llatins que publicava la Biblioteca Bernat Metge.

En Layret, nascut a Mataró el 2 de juny de 1911, era un home corpulent, cepat, amb el cabell ros quasi roig, molt pulcre en vestir, de figura imposant i d’una personalitat abassegadora, home reflexiu i concret en les seves intervencions.

Durant els fets del 6 d’octubre (1934), en Layret, Gironés i Bellascà al capdavant d’una trentena d’homes en formació van davant l’Ajuntament mataroní i llegeixen la declaració del President Companys proclamant l’Estat català. Això provoca les seves detencions, primer al vaixell-presó “Argentina” i després a la presó Model de Barcelona. Commemorant aquells fets, el 6 d’octubre de 1936, participa en un acte al teatre Olímpia de la capital catalana junt amb Joan Cornudella, Antoni Blavia, Vicenç Borrell, Anna Murià. Manuel Talens, Jaume Torres i Josep Xammar. L’abril de 1936, en Layret, E. Albert, J. Bachs i D. Gironés porten la representació mataronina a l’enterrament dels germans Badia.

Poc abans d’esclatar la guerra, en Layret inicia tot un seguit de converses per aconseguir la fusió de Nosaltres Sols! i Estat Català (EC). En Gironès s’oposà a aquest projecte. Després del 19 de juliol, Layret insisteix amb la mateixa idea, pensant que també s’hi podria afegir Palestra. (Domènec Gironès, anys a venir, tindria un periple impropi de tota la seva trajectòria, esdevindria “Procurador en Cortes” i president d’un sindicat tèxtil de la “Confederación Nacional de Sindicatos” franquistes).

De com el tenien considerat els enemics de Catalunya n’és una bona mostra el 20 de juliol de 1936, quan els antifeixistes ocupen la caserna d’artilleria de Mataró i troben una relació de mataronins que els feixistes sollevats tenien previst afusellar on el nom d’en Layret hi era.

S’allista amb els seus companys en l’expedició organitzada per la Generalitat per alliberar Mallorca, però per manca de vaixells no foren inclosos ni en el primer ni en el segon – i darrer- embarcament.

Junt amb en Joan Bachs es queden a Barcelona a l’Oro del Rhin, local on havien instal·lat la seu central de Nosaltres Sols!, des d’allà s’encarrega de la reorganització d’Estat Català i n’estructura la secretaria que prepara els mítings, atén els nous militants, recapta diners pel Diari de Catalunya, es cuiden dels problemes de les Milicies Alpines, etc. Després de l’Assemblea del teatre Goya és nomenat membre del Consell Central d’EC junt amb Anna Badia, Vicenç Borrell, Jaume Torres, Josep Tramunt, Josep Tugués i Florenci Tort; en Layret s’encarrega de les tasques de propaganda, cartells, mítings, etc.

Barricada d’Estat Català (1937). La cafeteria-restaurant “Oro del Rhin” de Barcelona era a la cantonada de la Rambla de Catalunya amb Gran Via de les Corts Catalanes als baixos de la “Casa Pia Batlló” al costat del teatre Coliseum.

En desacord amb el que ell considera política claudicant del nou Consell, deixa la Secretaria General i abandona l’Oro del Rhin. Ingressa a la Secretaria de l’Exèrcit Popular que havia organitzat un comandant polonès de les Brigades Internacionals que es feia dir “Martín”. Més tard, és alumne de l’Escola Popular de Guerra i obté el càrrec de Comissari de Companyia. Quan la retirada, passa per Mataró i crema els arxius de Nosaltres Sols! i recull la bandera estelada.

És internat en el camp de concentració d’Agde, del qual és tret per les gestions que fa en Fèlix Millet i Maristany, president de la FJC i del “Comité National Catholique d’aide aux refugies de l’Espagne”. Per encàrrec del “Ministère de l’Armement”, el criden a la Prefectura de Perpinyà per tal que seleccioni dels interns als camps de concentració els obrers especialistes (torners, fresadors, mecànics, etc.), per a treballar fonamentalment a les fàbriques de material de guerra. Ja havia esclatat la II Guerra Mundial i l’Estat francès incorporava a prop de 26.000 refugiats per treballar a la seva indústria de guerra. En tenir problemes amb els militars francesos, que pretenen que els interns s’enrolin a la Legió Estrangera, en Layret marxa a treballar a una fàbrica d’armament de París d’on ha de fugir cap al sud a l’entrada de l’exèrcit alemany.

Agde (departament de l’Erau) – camp de concentració en funcionament de 1939 a 1944 

De bell antuvi, a Perpinyà dona suport a les tesis de Joan Casanovas, després s’adscriu al Front Nacional de Catalunya (FNC), essent un dels impulsors de l’òrgan d’aquest grup, Opinions, on hi escriu signant com “Joan Maresme”. Manté una forta relació d’amistat amb Manuel Serra i Moret, Pau Casals i Carles Pi i Sunyer. Col·labora amb la Resistència, dins els rengles del FNC. Organitza una xarxa d’evasió d’aviadors abatuts sobre el territori ocupat i de presoners fugitius. Esforços que li serien reconeguts per britànics i americans. Després de l’alliberament és nomenat secretari general d’EC a França en el Congrés de Tolosa. Es casa amb una francesa, la Mae Pierson, emparentada amb el polític radical-socialista francès Edouard Daladier.

Opinions, butlletí del Front Nacional de Catalunya (FNC), editat a Perpinyà  (3 feb. 1945 a 28 feb. 1947)

El 1954, per raons econòmiques marxa a Veneçuela amb el seu amic de tants anys Joan Bachs, on s’incorporen al Centre Català de Caracas col·laborant en les seves tasques. Munten una indústria de gèneres de punt que no funciona i acaba fent fallida. Per raons de feina es trasllada a Punto Fijo (a 500 km de Caracas) en una empresa portuguesa de construcció de vaixells de pesca. Allà perd la seva dona i, poc temps després, quan ja feia els preparatius per tornar a la Pàtria també l’atrapa la mort el 6 d’octubre de 1975.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)