Joan Grau i Rei. Quan un adhesiu podia costar la vida

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

Joan Grau va néixer a Barcelona el 1924. Des dels quinze anys havia emprès la lluita pel seu compte a l’Institut Milà i Fontanals. Membre de la secció militar del Front Nacional de Catalunya (FNC), els anys 40, va esdevenir la mà dreta d’en Jaume Martínez Vendrell, qui organitza les tasques de sabotatge, propaganda, col·locació de senyeres, passos de frontera, etc. a l’interior de Catalunya.

Joan Grau i Rei. (Barcelona, 24 de gener de 1924 – 3 de novembre de 2000)

En Grau es va cuidar de recollir la informació sobre les defenses franquistes del castell de Montjuïc i de les Platges del nord i sud de Barcelona que, junt amb tota la que es va recopilar del Golf de Roses, s’entregà -a través d’en Josep A. Gibernau- a l’Organització de Serveis Especials (OSS) dels Estats Units per a un possible desembarcament aliat a Catalunya en el marc de la 2a Guerra mundial. Josep Antoni Gibernau Castells, havia estat cònsol de la 2a República a Nova York, en esclatar la Segona Guerra Mundial entra a l’Office of Strategic Services (el precedent de la CIA). Membre del Casal Català de Nova York, que aquells anys es va mantenir molt actiu, i del Consell Nacional Català, era molt proper al FNC.

El pla de desembarcament aliat a Catalunya no es va produir per l’oposició del govern britànic, amoïnat perquè l’operació afavorís el retorn de les esquerres marxistes al poder de l’estat espanyol.

En Grau també va ser un dels membres de l’escamot que va penjar les banderes al transbordador del port de Barcelona. La nit del 10 a l’11 de setembre de 1944, mentre Jaume Cornudella, Carles Soler i Jaume Martínez, proveïts d’armes, esperen en un bar que quedava a la parada final del tramvia de la Barceloneta, unes persones vestides de pescadors, equipats amb unes bosses on porten plegada la gran bandera catalana que han cosit, amb una clau falsa per obrir la porta de la torre del port i els estris per arrossegar la bandera pels cables del telefèric, entren directes a la torre de Sant Sebastià i l’escalen. Joan Grau, Joan Josep Ferrer i Ferran Marull són els voluntaris triats per a aquesta acció. Aquell mateix dia, s’arribaren a distribuir 40.000 petits adhesius i 20.000 fulls volants demanant la llibertat de la nació catalana.

L’endemà, moltes mirades es fixaren en la senyera penjada al cable del telefèric i moltes eren les llàgrimes que maldaven per sortir. Un diari falangista en va manipular la fotografia i va convertir la bandera quadribarrada en una estelada. La diada de Sant Jordi de l’any següent es repetí l’acció.

La premsa falangista manipula la foto i transforma la senyera en una estelada

L’11 de setembre de 1945, els militants del Front sortiren a repartir octavetes i a enganxar uns papers engomats, on hi havia la bandera catalana en colors acompanyada de dos textos diferents que deien:

«Català: Recorda la festa de l’11 de setembre de 1714. Sigues hereu digne del seu heroisme i amor a la llibertat. Front Nacional de Catalunya»

«Català: Recorda el Conseller en Cap, Rafael de Casanova, fou ferit en lluita oberta pels soldats de Felip V. El President de la Generalitat Lluís Companys mor assassinat, contra tota llei, pels sicaris de Franco. Felip V fou un rei injust. Franco és un assassí. Front Nacional de Catalunya».

El grup estava compost, a part d’en Grau, per Joan Josep Ferrer Grau i en Manuel Fontich Aldosa. Van enfilar el carrer Villarroel escampant els papers; quan trobaven un bar d’ambient popular, un d’ells es quedava a la porta i els altres dos entraven repartint les octavetes per les taules. En arribar a la Diagonal van coincidir amb un tramvia i van decidir llençar la resta dels papers a dintre. Quan ja ho havien fet, comproven amb sorpresa, que, a dalt del tramvia, hi anaven una parella de policies d’uniforme. Com que el tramvia va arrencar, no en feren cas i seguiren el seu camí enganxant els papers engomats. En anar a creuar la Via Augusta, en Ferrer i en Fontich per una banda i en Grau per l’altra, se’ls va travessar un cotxe d’on van sortir uns individus cridant «Alto a la policia». Tots tres es van treure les pistoles i comencen a disparar. Quan en Ferrer i en Fontich anaven a escapolir-se veuen en Grau ferit a terra, el van recollir i tots tres junts emprenen la retirada, però en Grau, que perdia molta sang per la cama, els va demanar que marxessin, ja que no tenia sentit que caiguessin tots. Estirat a terra va veure com un policia disparava diversos trets al pit d’un noi que estava arraconat amb els braços enlaire: es deia Josep Corbella i no tenia res a veure amb els fets. Va morir.

En Grau duia dues pistoles, l’agent que el va escorcollar se’n va quedar una per ell, deixant-l’hi justament la que no havia disparat. Inconscientment, aquell policia va fer-li un gran favor a en Grau, que del judici va poder sortir-se’n amb només uns anys de presó, fins al 1948.

Joan Grau i Rei ens va deixar, el 3 de novembre de 2000, víctima d’una malaltia que va arrossegar durant anys amb una total enteresa. Durant tota la seva vida va mantenir-se fidel al Front i als seus ideals de joventut, essent una referència pels militants que, anys a venir, vàrem seguir el camí que ells ens van marcar.

Els pobles no moren com els homes, i és gràcies a l’exemple d’homes i dones com en Grau que Catalunya subsisteix, malgrat les moltes escomeses del nacionalisme espanyol.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Roc Boronat: un patriota, un benefactor, un exemple

Nascut al barri del Poblenou el 1897, en Roc Boronat va fer els estudis primaris, acompanyats de formació musical, a Barcelona. S’afilia a Estat Català; quan el dirigent d’aquesta organització, Manuel Pagès i Mercader, ha de fugir de Barcelona del directori se’n fa càrrec un comitè de tres membres, en

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)