Jaume II d’Urgell el Dissortat com cal

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

L’últim comte d’Urgell, dit el Dissortat amb motiu de la seva patètica història, ha estat el protagonista recurrent de diferents obres literàries i, fins i tot, d’una òpera de Giuseppe Verdi.

El record romàntic d’aquest personatge és responsabilitat d’alguns autors de la Renaixença (s. XIX) que van voler comparar el seu ostracisme amb el de la pàtria catalana, tot recuperant una suposada crònica, La fi del comte d’Urgell, publicada durant el període de la guerra civil catalana (1462-1472), que acusava Joan II i els seus germans d’haver-lo assassinat dins la cel·la on restava empresonat al castell de Xàtiva. La historiografia moderna ha demostrat que aquesta llegenda és falsa del tot, i podria respondre a la propaganda política al servei de l’oligarquia catalana enfrontada precisament al rei Joan II, al qual la Diputació del General havia deslegitimat.

Pel que sigui, Jaume II d’Urgell ha esdevingut un personatge mític i romàntic de qui molts tenen alguna referència. Tanmateix, esmenarem la imatgeria que d’ell ha transcendit per maldestra i  també us mostrarem la restitució adequada del personatge amb el rigor justificat. I, pels de l’ESO, recordarem en un vist i no vist la dissortada trajectòria d’aquest comte que va voler ser rei. 

Jaume d’Urgell neix a Balaguer el 1380, fill del comte d’Urgell Pere II i, per tant, besnét del rei Alfons el Benigne. El 1408, hereta diferents títols i territoris convertint-se en un dels homes més rics de Catalunya. A sobre, fa una bona boda que el posiciona molt bé dins la cort, amb la germana consanguínia del rei Martí l’Humà, qui l’anomena lloctinent del regne d’Aragó i, a la mort de l’infant Martí, procurador general, la qual cosa no és ben rebuda pels diputats aragonesos. A causa dels disturbis que provoca Jaume entrant a la ciutat de Saragossa amb la cavalleria per enfrontar-se als seus opositors, el rei Martí revoca el nomenament poc abans de morir (1410). Animat per la seva mare, «Fill, o rei o res» se sent legitimat per a succeir al rei. La seva candidatura, però, comença amb mal peu; enfrontat amb la resta de candidats, és acusat de l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa. Finalment, pel Compromís de Casp, l’escollit és Ferran d’Antequera. Es nega a reconèixer Ferran i comença una guerra que acaba amb el setge al castell Formós de Balaguer, on Jaume perd bous i esquelles i és condemnat a presó perpetua. Mor en una cel·la del castell de Xàtiva a l’edat de 53 anys (1433). Jaume, era un noble que encara pensava en cavalls i el fet de no fer cas dels avenços tecnològics de l’artilleria, que Ferran dominava, li va suposar el seu fracàs militar.

Imatge inadequada de Jaume II d’Urgell

Gravat al boix, amb intencions al•legòriques, de Jaume II, d’Antoni Ollé i Pinell publicada al llibre “Jaume II d’Urgell, el Dissortat”, de Domènec Carrové Viola (1968)

Aquesta il·lustració, que dissortadament s’ha fet servir a dojo per a representar Jaume d’Urgell, és feta basant-se en tots els tòpics i estereotips que tantes vegades hem esmenat i que no hi ha manera que els difusors de la història es treguin del cap. És sorprenent que investigadors i divulgadors de nivell que fan aportacions realment interessants i hi posen molta cura i atenció en els seus estudis, a l’hora de donar aparença física a qualsevol personatge medieval o representar el seu entorn quotidià, és a dir treballar l’escenografia de la història, no facin cap mena d’esforç en buscar treballs d’investigació sobre el tema del vestit, sigui civil o militar, i tiren amb la representació artística més popular que troben sense pensar en res més. Demostren no ser conscients del fet que ens poden aportar tants coneixements els textos com les imatges.

N’hem parlat tantes vegades en anteriors articles que ja fa mandra i tot de tornar a fer-ho. Lamentem profundament la manca de sensibilitat que desperta el tema (amb comptadíssimes però existents excepcions).

Tanmateix, hi ha una publicació d’Armand de Fluvià amb dibuixos Julià Mumbrú I pròleg de Marti de Riquer que porta per títol Cavalleria catalana medieval (1177-1433): cavallers catalans de l’edat mitjana. Llurs armadures i senyals heràldics, editada el 1997, en la qual surt el nostre personatge representat amb un rigor excepcional:

Cavalleria catalana medieval 1177 – 1433. Primera restitució rigorosa

Martí de Riquer era un gran especialista de l’armament medieval, tant en tecnologia com en tipologia, com ho demostra en l’extraordinari llibre, encara avui de referència per qualsevol estudiós de l’armament medieval, L’arnes del Cavaller, armament I armadures catalanes medieval. Els autors del llibre Cavalleria catalana medieval, Armand de Fluvià, heraldista català de referència i Julià Mumbrú són sensibles a la necessitat de fer restitucions rigoroses i així ho demostren. Tal com diuen els autors, i val la pena de remarcar-ho, aquest treball ja l’havia començat Domenech i Montaner.

La restitució del comte d’Urgell, com també una part important de la nostra, és feta també a partir de les imatges del seu segell i de la informació i reflexions presents en el llibre d’en Riquer.

 

Jaume II d’Urgell el Dissortat com cal. Restitució rigorosa

 

Aquesta restitució ha estat feta basant-nos en la imatge dels seus segells, un del 1399 i una altre del 1409. Malgrat l’esquematització habitual en aquests casos, l’artista o artesà que fa la matriu del segell coneix perfectament l’estructura formal del que representa i no cau en errors d’interpretació per molt estilitzada que sigui la feina. Per aquest motiu se’n pot extreure molta informació sobre la tipologia del seu arnès de guerra, de l’armament i dels guarniments del cavall.

Segell de Jaume II d’Urgell (1409). Cera vermella, 80 mm diàmetre. «Lo comte a cavall porta una lloriga molt cenyida i la cimera del capell es composta d’un grif alat que soosté una destral. Com arma de combat, lo comte empunya l’espasa i es defensa amb l’escut… Lo cavall va tot cobert amb una gualdrapa també marcada amb les barres i els escacs. Tot lo camp del segell està format per petits quadrats que contenen un elefant amb una figureta que porta una cinta amb unes lletres il•legibles». Arxiu municipal de Balaguer. Font: Sigilografia dels comtes d’Urgell, de Ferran de Segarra, editat per la Casa de la Caritat de Barcelona (1908).

Els petits detalls que per motiu d’espai no es veuen representats en el segell han estat restituïts a partir d’imatges de nobles I guerrers pintats en retaules Catalans contemporanis.

Si mirem els segells amb detall, podem veure que Jaume d’Urgell porta al cap un elm de justes coronat per una cimera amb un griu armat d’una massa propi del casal d’Urgell. L’arnès blanc segueix perfectament la tecnologia armamentística de primeries del segle XV cobrint tot el cos amb plaques de ferro completades amb malla (aquesta última, com és lògic per la seva mida, no es veu, però en els arnesos d’aquest període és un complement defensiu imprescindible).

També, com no podia ser d’altra manera, reflecteix amb tot detall l’estètica del moment i perfila tota l’estructura formal de l’arnès que, com es pot veure, s’ajusta a la forma del cos marcant una cintura entallada i una mica baixa. Un detall significatiu i totalment característic només d’aquest moment de finals del s. XIV començaments del XV, és la presència en la imatge d’un cinturó ample de plaques de metall situat a l’indret del començament del maluc que serveix per subjectar l’espasa I habitualment la daga encara que aquesta no es vegi en el segell A sobre de tot porta una sobrevesta on no es veuen representats els senyals heràldics malgrat que fos habitual que hi fossin.

L’armament tant l’espasa com l’escut també tenen formes I mides pròpies del moment. El mateix passa amb l’arnès I la coberta del cavall. 

 

 

Esperem que d’hora en endavant aquesta imatge de Jaume d’Urgell sigui d’utilitat per a futures il·lustracions del personatge. Nosaltres, mentrestant ja estem capficats en noves restitucions de diversos personatges de la nostra història que reclamen mostrar-se amb tota la seva veracitat.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Pere el Gran com cal

Pocs reis com en Pere, fill d’en Jaume el Conqueridor, són tan mereixedors de ser dits “el Gran”, apel·latiu reservat als emperadors. «lo segon Alexandri per cavaleria e per conquesta» testimonià Bernat Desclot a la seva crònica Libre del rey en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats. Aquest príncep

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)