Heribert Barrera, un segle de lluita al servei del país

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

“Barrera era un patriota amb una gran qualitat moral. El seu exemple ha de ser vist per a tothom com un referent.”

President Jordi Pujol

 

Heribert Barrera (1917-2011) fou una persona i un polític com n’hi ha ben pocs. Escollit primer president del Parlament de Catalunya després de la dictadura franquista, el seu paper esdevingué clau per a la configuració actual del nostre país i els seus ideals polítics resten plenament vigents avui, 10 anys després que ens hagi deixat.

L’Heribert és l’home que encarna l’esperit de lluita incansable durant el darrer segle. Nascut el 1917, membre de la FNEC i de ERC, va combatre a les files republicanes i va exiliar-se perduda la guerra. A més de la seva prolífica carrera com a científic, autor de nombroses contribucions en el camp de la química a nivell internacional i catedràtic d’universitat, l’Heribert assumí la direcció de l’Esquerra Republicana clandestina al nostre país ocupat.

Heribert Barrera, de jove. El seu pare, Martí Barrera, fou conseller d’ERC als governs de Macià i Companys

Mort el dictador, fou nomenat secretari general del partit durant 11 anys i refusa qualsevol pacte amb l’Estat espanyol que no passés per la restauració de l’Estatut de Catalunya i la del govern a l’exili. El 1980 esdevé el primer President del Parlament de Catalunya i el seu suport és clau pel salt a la presidència del President Jordi Pujol.

Més endavant, fou eurodiputat, president honorífic de l’Ateneu Barcelonès, entre d’altres. Nacionalista d’esquerres i humanista, la seva visió política pels drets nacionals del nostre país, clara i insubornable el dugueren a ser crític amb la nova direcció d’ERC i l’aproximació als socialistes i verds espanyols amb els governs tripartits. L’única via possible per preservar la nació catalana era la independència i, tot i la llarga trajectòria al partit i els seus 92 anys, donà suport a la unitat dels partits independentistes catalans a través de la proposta de l’exconseller de governació d’ERC Joan Carretero, Reagrupament.

Heribert Barrera, primer president del Parlament de Catalunya després de la mort de Franco

El president Barrera no va abandonar mai la lluita, fins el punt que als seus 94 anys, un mes abans de morir, participava a la gran manifestació independentista de l’Arc de Triomf del 9 de juliol de 2011, convocada per la societat civil i Els Sense Nom. Entre d’altres reconeixements, rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a títol pòstum.

 

El seu mestratge, el seu llegat personal i polític és ben viu amb les persones que el van conèixer i ens expliquen, des de l’experiència, els records i les històries que en conserven. Persones venerables, com na Montserrat Ponsa, col·laboradora de Vibrant i de qui compartim avui, en memòria de l’Heribert, aquest emotiu article:

Heribert Barrera. La fidelitat a un poble

Era l’Octubre de l’any 2000 que em van editar un llibret titulat Els meus personatges. 16 Homes i dones que han marcat la meva vida, el meu caminar.  Amics de l’ànima que em van permetre entrar a les seves vides, descobrir, a través d’ells i del seu pensar, el bé i el mal que ha sofert la nostra terra, la nostra llengua.

Quan parlem d’Independència, deia l’Heribert, volem dir ser un estat més dins la Unió Europea amb totes les cessions de sobirania que això pugui comportar.

Ara, en aquest homenatge organitzat per Vibrant, amics als que agraeixo poder-hi participar, vull ressaltar el meu enyor envers l’Heribert Barrera, un dels 16 amics retratats amb el que em va unir estreta amistat fins a la seva mort. Ens trobàvem sovint per conspirar quan tot era prohibit i censurat. Prop seu em sentia com si tingués prop meu el pare, el mestre, l’amic de debò. Sense secrets!

Jo diria que era un home de bona voluntat, un home de bé que mirava les coses tal com són, no il·lusori com la majoria que sovint les veiem com voldríem que fossin. Era gran amic de l’Antoni i l’Agnès Cumella, fou amb ells que el vaig conèixer. Ens trobàvem sovint per a discutir en el bon sentit de la paraula, sobre Catalunya i el seu futur.

Nascut a Barcelona l’any 1917, ningú no imaginava, donada la seva senzillesa, l’autoritat científica que tenia al davant: llicenciat en Química i Matemàtiques, enginyer químic per la Universitat de Montpellier, doctor en Ciències Físiques per la Sorbona, investigador a França, als EEUU, sense oblidar la vessant política que des de sempre havia desenvolupat a ERC. No crec que s’enfadi si dic partit del que estava queixós darrerament

Personalment el considero un gran polític, gens il·lusori com sol passar amb la majoria. Tenia clara consciència d’on érem en cada moment i, fins on podíem arribar. Ho va demostrar en la seva trajectòria abans i després de la guerra civil, amb i després del dictador, en el seu pas pel Parlament de Catalunya que va presidir en la primera etapa de la democràcia.

Li venia de lluny l’esperit lluitador, algunes vegades de causes perdudes, però que mai no van ser motiu per a fer-li perdre l’esperança: aconseguir el país català que des de sempre havia somniat, pel que tant havia maldat i pel que tant havia deixat en el camí.

La fidelitat a Catalunya i als seus amics van ser sempre el seu nord, la seva brúixola. L’empenyien a caminar quan res era fàcil, quan les persones treballàvem per uns ideals, mai pensant en els beneficis i remuneracions que li podrien resoldre el futur com ara: quan res es fa per fidelitat. Quan l’únic deu és el diner i la glòria. Sovint em demano, què s’ha fet de l’honor? Virtut desapareguda per la que proposo ordre de recerca i captura.

Heribert, segueixo sentint-te a prop. No t’oblidis dels amics ni d’aquesta Catalunya que necessita molta força per aconseguir ser lliure i plena. Urgeix que ens ajudis des d’on et trobis. Sabem que ho fas…

Montserrat Ponsa

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

El primer exèrcit català després del 1714

El feixisme colp la democràcia. La tensió dels últims anys, mesos, setmanes i dies acaba d’esclatar i la República s’enfronta a un cop d’estat reaccionari comandat per forces feixistes, falangistes i ultranacionalistes espanyoles. Som a l’estiu de l’any 1936. Els primers mesos de guerra civil són caòtics, la Generalitat poc

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)