Francesc Maspons i Anglesell. Fidelitat al Dret i a la Pàtria

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

Francesc Maspons (Barcelona, 1872- Bigues, 1966) estudia dret a la universitat de Barcelona. Fou catedràtic de dret civil a la universitat d’Oñati (Guipúscoa) el 1897. Torna a la capital catalana on s’estableix com advocat. El 1904 es casa amb Joaquima Rogent, filla de l’arquitecte Elies Rogent, membre també d’una nissaga d’advocats i arquitectes catalanistes. El novembre de 1905 és un dels redactors de La Veu de Catalunya, detingut amb motiu de l’assalt militar a aquest diari i al ¡Cucut!.

Fancesc Maspons
Francesc Maspons i Anglasell a la taula presidencial de l’Aberri Eguna de 1933, en Sant Sebastià

De 1918 a 1920, presideix l’acadèmia de Jurisprudència i Legislació des d’on dugué fortes campanyes defensant el Dret Civil Català i contra la reforma del dret notarial que volien dur a terme els governs espanyols. Prat de la Riba l’escull per a dirigir l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat; com a tal organitza la publicació d’Institucions del dret català (1921), Texts de dret català antic i altres. Va ser membre d’honor de l’Academia de Jurisprudencia y Legislaciónde Madrid i també de la Comissió Codificadora del Dret Català. Va publicar una gran quantitat d’obres, entre altres: L’esperit del dret públic català (1932 i 1963) La llei de la família catalana (1935), El règim successori català (1938). El 1955, en plena dictadura, accepta presidir la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, entitat que funcionava en una semiclandestinitat.

Va ser candidat pel Partit Nacionalista Català. El seu catalanisme el porta com a comissionat per Catalunya al comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions, on el març de 1924 hi entrega una “Apel·lació en favor de Catalunya” conjuntament amb Manuel Massó, Nicolau d’Olwer i Joan Estelrich. Fou vicepresident del Comitè Executiu del Congrés de Nacionalitats Minoritàries (1931), destacant com el membre més actiu, i president de l’Association Internationale pour l’Etude des Droits des Minorítés de la Haia.

Francesc Maspons  (a l’esquerra). “Congrés de minories ètniques (nacionalitats) organitzades dins de països europeus” celebrat a Ginebra el 1934  al costat d’un periodista suís i els representats de la delegació basca i bretona 

Sobre la defensa dels drets nacionals dels catalans, en què tant va participar, publica Les minories nacionals i la Societat de Nacions, explicant la seva experiència en aquest tema i Tornant de Ginebra, tots dos el 1929; aquest darrer el va treure, fragmentàriament, Edicions d’Aportació Catalana el 1963 amb el títol L’Home, la Nació i l’Estat. Referent a la campanya sobre l’estatut de Núria va publicar la revista Claris el 1932 i Clarisme el 1933, feta per ell sol on reflectia les discussions que va haver-hi a les Corts espanyoles i on defensava el dret d’autodeterminació.

Gran apassionat pel muntanyisme, afició heretada del seu pare Francesc de Sales Maspons i Labrós -folklorista i president de l’Associació d’Excursions Catalanes- qui va ser un dels promotors de la fusió amb l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, de la qual va néixer el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) on en Francesc va ser apuntat, pel seu pare, a l’edat de vuit anys. De 1927 al 1931 Francesc Maspons presidirà el CEC; des d’allà impulsa les campanyes per impedir l’enderrocament de les Drassanes barcelonines i també per evitar la supressió del cor de la catedral, que es volia eliminar per donar més amplitud a la nau. Va presidir la Federació d’Entitats Excursionistes quan aquesta es constituí el 1930 i va ser membre de la Societat Catalana de Geografia.

El 23 de maig de 1963, amb motiu del seu 90è aniversari se li va fer un homenatge a la seva casa pairal, que data del segle XIII, a Bigues. Va ser organitzat per la mateixa comissió que havia fet l’homenatge a l’editor Francesc de Borja Moll, a redós d’en Joan Ballester i a la que vaig tenir el goig de formar-ne part. Se li va entregar un cedulari amb una muntanya d’adhesions a tota una vida entregada al servei de la Pàtria. El 1987, el Patronat Català Pro-Europa, va crear un premi amb el seu nom per a la millor tesi doctoral sobre la Unió Europea. Té un carrer dedicat a Bigues. Tot plegat uns reconeixements molt minsos per a un home que tant ens ha donat.

Qui estigui interessat en la ingent obra del nostre heroi, li recomenem consultar el Diccionari Biogràfic Albertí. També us recomanem l’article de VIBRANT: Quan la llei esdevé incompatible amb els homes i les nacions

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Joan Grau i Rei. Quan un adhesiu podia costar la vida

Joan Grau va néixer a Barcelona el 1924. Des dels quinze anys havia emprès la lluita pel seu compte a l’Institut Milà i Fontanals. Membre de la secció militar del Front Nacional de Catalunya (FNC), els anys 40, va esdevenir la mà dreta d’en Jaume Martínez Vendrell, qui organitza les

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)