Fals internacionalisme

La preocupació i l’afany apostòlic per tot allò que passa en qualsevol part del món és una actitud consubstancial de les esquerres occidentals, amb la qual compensen la falta de projectes propis més enllà de la lluita per la pujada percentual de l’IPC als seus funcionarials salaris.

No havent vist el món per un forat, sense un coneixement suficient de la pròpia realitat nacional òrfena d’apologetes, aquells que es tenen per progressistes i avançats, molt al cap d’un carrer del qual n’ignoren el nom, les coordenades i els llocs on pot menar, sense més bagatge que el seu ideocentrisme monomaníac, emanat del materialisme obtús… es proposen salvar el món. Hom caldria recordar a aquests plagues de taverna i de bar de facultat, amb més faltes d’assistència que les orenetes a l’hivern, allò que cantaven els molt grans Skatalà durant els anys vuitanta: «barato intel·lectual has pensat en Che Gurevara, mentre a casa teva t’estan trencant la cara»… i es veu que hi segueixen pensant, i col·laboren amb els nostres maltractadors, per a goig lúbric d’aquells que ens volen seguir tenint pencant sense futur, acèfals, tot mirant cap a un altre lloc, que el planeta és gran.

 

Diputat de Catalunya Sí Que Es Pot mostra el seu vot “NO” a la independència. Parlament de Catalunya, 27 d’octubre de 2017

 

Mocadors palestins al coll, en complicitat amb els nous nazis del Pròxim Orient, que des del primer dia van negar a Israel el dret d’existir. Sou part de la internacional neofeixista que ara es teixeix amb els sarments de la nova frustració popular, obrera i mesocràtica. Tot i que la majoria de vosaltres sou més aviat pijets mandrosos, fills de les classes mitjanes que han vist limitat l’horitzó per la crisi fabricada per Espanya. Aferrats a la causa sahariana, terreny okupat pel marxisme desvagat i cerca-causes, blasmeu de l’estat marroquí i de l’espanyol… però aquí sou incapaços d’afrontar la reivindicació dels vostres… perquè el nacionalisme és “de dretes”, si no és, tan sols, una part del vostre somni totalitari. Però ja sabem que, un cop vencedors, els vostres imperis encara són més insofribles (URSS, Xina, etc.). Genereu la il·lusió entre la canalla del desert portant-los als nostres paradisos d’aigua corrent, i els ensenyeu que no són més que uns desgraciats, uns pàries de la terra reescalfats. Escampant la consciència del mal voleu crear nous inadaptats, inconformistes, emprenyats, revolucionaris. Aquesta és la vostra estratègia del “mal rotllo”, que mai no arregla res, perquè les vostres solucions creen noves castes, noves elits, però solament en el món material, mai en el de l’esperit. Causes i pobres sempre hi ha i hi haurà per molt de temps, segurament, però esmerceu més interès en aquestes fugides d’estudi que no pas en la llibertat de casa vostra, i mentre, ens segueixen trencant la cara, i se’ns pixen a sobre.

Les nacions només són interessants si hi ha una bona novel·la lacrimògena. Si la gent s’espavila per no ser engolida, no cal fixar-s’hi: l’esforç genera burgesia, i això no interessa. Quines lliçons de dignitat podeu donar vosaltres, culs grossos hobsbawmians, amb dret a plaça en propietat? Amants de les excolònies, “salsa sabrosona”, místics implantadors de la dictadura del proletariat, la força del poble forçant el poble. Però, qui considera que el concepte “poble” sigui intrínsecament bo i venerable? El poble en armes, el poble vencedor, allò que fa primer és passar per la pedra aquella altra part del poble que no hi combrega. Contrarevolucionaris, oposició molesta, burgesia venuda a l’imperialisme ianqui… balseros, contraris al feixisme d’esquerres (guerxofatxes)… liberals i àcrates, gent d’esperit lliure, addictes a l’opi del poble i desertors del ramat.

Hi ha un internacionalisme barat, venut entre els pàries de la terra, que considera que els treballadors assalariats ho han de ser per sempre, que s’han de deixar conduir per dirigents garlaires, de filosofies faciletes del tot a cent, per tal de ser menats a paradisos igualitaris i justos: nínxols infrahumans sota una lluna que ja no guarda cap misteri gràcies als sputniks. Metarialitats de les quals ja van despertar els nostres avis el 1991, però, com la boira, retorna sobre les closques de llurs néts.

Esqueixada la primera internacional, reciclada la segona, podrida la tercera, desemmascarada la quarta i adulterada la cinquena, el moviment internacionalista corporatiu, que parteix de la fal·làcia de la igualtat, regularment intenta inventar la sopa d’all a base de la lògica obtusa del hegelianisme, que tot ho vol englobar sense entendre-ho. Totes les internacionals han pretès imposar visions del món racionals, però la implementació sobre la realitat ha causat hecatombes superiors a les del nazifeixisme europeu, com va veure de seguida el nostre Lluís Duran i Ventosa (Intoxicación oriental de occidente, 1949).

 

Miquel Iceta, secretari general del Partit Socialista de Catalunya (PSC) en mig de representants polítics del Partit Popular (PP) durant la manifestació a favor de la repressió contra Catalunya. Barcelona, 29 d’octubre de 2017

L’únic internacionalisme que funciona, que és amable i alliçonador, és aquell que té en consideració la base infraestructural: la persona i les nacions, i que facilita les possibilitats de subsistència, integració i cooperació a partir del respecte i la llibertat de persones i les diferents realitats nacionals, cosa que no s’ha produït mai amb els catalans dins de les diverses modalitats d’Espanya. No hi ha internacionalisme sense aquestes condicions. I és absurd pretendre aferrar-se a un teòric cosmopolitisme, perquè no hi ha ningú que conegui tot el cosmos cultural-nacional humà. Es tracta, més aviat, d’un imperialisme de caire anglòfil, potser paneslau, eurocèntric o megaxinès, que de totes maneres es disfressa fals cosmopolita amb esperit de domini i intencions dominadores, impulsat per un sospitós amor al tot, representat per l’home tecnocientífic, o aventurer, que acaba convertint la cultura en folklore, i els homes dignes en indígenes.

Tampoc té en consideració, aquest internacionalisme barroer, que les nacions són un tot, no pas solament la seva part econòmicament més feble. Així, li és lícit i estratègic blasmar, atacar i denigrar la part “burgesa” de la societat, tot amagant que els règims liberal-social-democràtics han estat la millor garantia dels drets polítics i econòmics de tota la població, sense crear grans col·lapses i daltabaixos durant les darreres dècades. Fixem-nos en l’Europa occidental, que compta amb els estats més avançats en tots els terrenys materials, i on ha estat impossible, per als internacionalistes totalitaris, enderrocar el sistema social i econòmic. En tot cas han pogut contribuir a reformar, a millorar. Mai a capgirar ni trasbalsar. I quan alguns estats de l’est van caure sota el sant remei soviètic, en van sortir tan aviat com van poder. És d’una ceguesa atroç voler tornar cap enrere, i més en el nostre país (Catalunya) on la pretensió revolucionària va significar el martiri de molts ciutadans i una falta d’eficiència en la gestió de la guerra que contribuí al resultat final. Si heu de ser internacionalistes, copieu els models d’èxit, no pas els fracassats.

Ara, també pot ser que els motius interns, profunds, de l’internacionalisme esquerrà que rebrosta no estiguin del tot relacionats amb les cabòries de Marx i de Bakunin, sinó amb les de Sigmund Freud. Així, un ramat de nois de la mare i senalles, guiats per uns pastors rebels sense causa, en realitat no busca millorar el llegat construït per les generacions precedents, sinó, simplement, matar el pare… però sense prou valor per suplantar-lo.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail