Estat Català. Independentisme revolucionari

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

El 8 de juliol del 1922 Francesc Macià junt amb un grup de patriotes fundaren, a la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), l’organització paramilitar Estat Català (EC), hereva ideològicament de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) creada per Macià en 1919, formada per l’agrupament de diversos Casals. L’altra aportació, potser teòricament més important, fou la de la Unió Catalanista (UC) 1891-1917, del metge Domènec Martí i Julià. Estat Català va adoptar uns plantejaments propers a l’insurreccionalisme del Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). L’objectiu polític d’EC, és la independència de Catalunya i per extensió de les Terres de parla Catalana, és a dir, la nació completa, els PPCC. Els representants polítics elegits pel poble català, s’han d’aplegar per a proclamar l’Estat Català, i formar un exèrcit de Catalunya per a defensar-lo.

«El vent mou les fulles del llimoner. Al lluny sento la remor de l’aigua del rierol.» – Anònim segle XXI

(Novembre de 1926). Més de 300 voluntaris catalans es concentren a Prats de Molló (Catalunya Nord) a les ordres de Francesc Macià per travessar la frontera i  proclamar la República Catalana, coincidint amb una vaga general convocada per la CNT. La invasió fracassà per la delació d’un doble agent italià que denuncià els fets a la gendarmeria.

Estat Català durant la Generalitat Republicana i la Guerra del 1936

Volem fer esment  d’una organització  tan important com el CADCI, que segons el nostre criteri, no se li ha atorgat la importància social que va tenir com a entitat representativa del mutualisme, l’associacionisme dels treballadors mercantils, que tot al llarg del s-XIX i XX engruixiren les organitzacions independentistes existents. El CADCI fou un fogar de debat ideològic, sobre els distints corrents ideològics existents en la preguerra, i  en el si del catalanisme.

Treballadors/es del comerç durant la vaga mercantil (19 de juny de 1936) davant del CADCI, associació de “saltataulells” creada el 1903. A la façana, cartell de l’Olimpíada Popular de Barcelona

Creiem que un dels problemes més rellevants en la història de la Catalunya contemporània, és la contraposició entre el moviment obrer (CNT-FAI) i les forces catalanistes independentistes (ERC-EC). En el moment en el qual es fa més evident aquesta discrepància, és en el període de la Generalitat Republicana i la Guerra del 1936.

Mentre els anarcosindicalistes defensaven la immediatesa de la revolució social, amb la seva “gimnàstica revolucionària”, perquè entenien que la República era una institució que defensava els interessos de la burgesia i, per tant, s’havia d’abatre, tal com es deia en els documents elaborats en el Congrés de la CNT de Saragossa (maig del 1936), que fixà la línia programàtica que s’aplicà durant els anys de guerra. D’altra banda, els independentistes d’EC, NS! i sectors d’ERC, volien agafar el control de l’aparell administratiu, polític, policial, cultural, del govern autonòmic i declarar la independència en el moment polític escaient. Podem interpretar els Fets d’Octubre del 1934, com un exemple d’aquesta estratègia. Més endavant en plena guerra es parla de catalanitzar la revolució, és a dir, que els independentistes han d’encapçalar el procés revolucionari, disputant l’hegemonia als anarcosindicalistes.

En el Congrés de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català), 22 i 23 de maig del 1936, poc abans de l’esclat de la guerra, EC abandona ERC; es forma un nou EC amb poca definició orgànica, sorgeixen discrepàncies entre el PNC (Partit Nacionalista Català) i NS! (Nosaltres Sols!).

Amb l’esclat de la guerra i la revolució, EC és incòmode per a la CNT-FAI, per l’acció dels Escamots d’EC i per l’actuació de Miquel Badia com a Secretari d’Ordre Públic de la Generalitat (desembre 1933), el març del 1934 és nomenat Cap de Serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic i el setembre plega del seu càrrec. És també malvist per sectors federalistes d’ERC, per aquestes dues raons EC queda fora del Comitè de Milícies Antifeixistes (CMA), i dels nous òrgans revolucionaris com els Comitès Antifeixistes locals. EC agafa el control del Diari de Barcelona, que esdevé el seu portaveu, al cap d’uns mesos canvia la capçalera a Diari de Catalunya, al llarg de les seves pàgines veiem una crònica del procés de la guerra i la revolució des de l’òptica de l’independentisme.

Enterrament multitudinari dels germans Badia a Barcelona, 1 de maig de 1936. Miquel Badia i el seu germà Josep, que havien perdut el dret de portar armes, son assassinats a trets per un escamot de la FAI el 28 d’abril de 1936 .

El Complot de novembre del 1936, articulat entorn de l’expresident del Parlament Català Joan Casanovas (1890-1942) i el secretari general d’EC  Joan Torres Picart (1909-1984), pretenia recuperar el control del carrer de mans dels anarquistes i l’allunyament de la Presidència de Lluís Companys. La iniciativa no prosperà, J. Torres Picart s’exilià i fou substituït per Joan Cornudella i Barberà, ben vist per un ampli sector de la CNT.

L’agost del 1936, en l’expedició per alliberar Mallorca hi participen nombrosos membres d’EC. El Regiment Pirinenc número 1 de Catalunya, i la Columna Volant Catalana, una milícia paramilitar formada per militants d’EC, són dues unitats que depenien directament del Govern Català.

Columna Volant Catalana, una unitat militar d’Estat Català bastida la tardor del 1936 per defensar Catalunya

Durant els Fets de Maig del 1937, EC, ERC i el PSUC, es mantingueren al costat del Govern Català.

Dins d’EC apareixen dues tendències; l’encapçalada per Vicens Borrell, que es decanta per un apropament al PSUC, i l’altra representada per Joan Cornudella, que defensa l’acostament a la CNT-FAI. Seran coneguts com a borrellistes i cornudellistes, amb trajectòries polítiques paral·leles, que s’allarguen fins més enllà del primer franquisme.

Amb l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista, la majoria de militants s’exilien a França i Amèrica Llatina, no sense abans haver cremat els fitxers dels militants i altra documentació compromesa, molts van a parar als camps de concentració de la Catalunya Nord i d’altres van a engruixir els rengles de la Resistència contra l’ocupant nazi.

Dels 233 militants d’EC internats en camps d’extermini nazis, 57 hi moriren. Recordem entre d’altres; Pere Lussà i Batlle, assassinat a la Presó de la Santé de París (1942) i Joaquim Casamitjana i Riqué, assassinat per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc (1943), tots dos formaven part de la Xarxa Alibi-Maurice, d’evasió de persones i d’informació militar. En el llibre Diccionari Biogràfic d’Estat Català (2021), a cura de Tomàs Callau i fermí Rubiralta, podem consultar una llista del total de  31 militants d’EC afusellats al Principat.

L’advocat, Joaquim Juanola i Massó (La Bisbal d’Empordà,1891- Caracas, Veneçuela, 1967)  qui fou president del Casal d’EC del districte IXè de Barcelona a Sant Andreu, va escriure el 30 de novembre del 1947; «El nostre Partit no ha deixat d’ésser des de la seva creació el 1936, més que un sentiment, no està vertebrat políticament, i des del 1936, no se l’ha dotat d’una filosofia política concreta, d’un programa precís i d’una estructuració sòlida, continuem essent un aplec sentimental de patriotes de diferents tendències i formacions.»

Sempre ha de ser benvinguda la crítica, si ens permet corregir errors i avançar políticament. A partir del 1947, molts militants d’EC passen a la resistència cultural.

«La història és l’únic mestre infal·lible.» – Rosa Luxemburg (1870-1919)

Agustí Barrera (Grup d’Historiadors Jaume Compte)

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Jaume Compte i Canelles, independència i lluita obrera

Des de molt jove, en Jaume Compte s’interessà per la situació d’opressió colonial que vivia el poble treballador català. Militant d’Estat Català (EC), el 1925  fou un dels fundadors de Bandera Negra, liderada per Marcel·lí Perelló. La funció d’aquest grup era dur a terme accions armades contra les institucions i col·laboradors

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)