Enric Arderiu, Mentor de Francesc Macià. Els orígens del separatisme a les terres de Ponent

Enguany, quan s’acompleix el primer centenari de la seva mort, sembla el moment adient per rescatar el nom d’un catalanista il·lustrat, nascut a Linyola el 1868, Enric Arderiu i Valls, figura prou desconeguda del món del separatisme, qui esdevingué, entre moltes altres aportacions destacades, el principal mentor polític de Francesc Macià.

Dins la seva trajectòria més directament política, Arderiu entrava en contacte a partir de 1892 amb els impulsors de la Renaixença lleidatana i dos anys més tard col·laborava amb Frederic Renyé i Viladot en la constitució de l’Associació Catalanista que el 1895 posaria en marxa la celebració anual a Lleida dels Jocs Florals, amb la doble finalitat de normalitzar el catalanisme i la cultura lleidatana.

Arrenglerat amb el sector més intransigent de la Unió Catalanista, amb el tombant de segle i la majoria d’edat del catalanisme a Lleida, participaria, primer, de l’organització del míting multitudinari als Camps Elisis de Lleida el 19 de febrer de 1900, que suposà el trencament definitiu amb el sector possibilista que un any després donava lloc a la Lliga Regionalista. I, enfrontat a l’actuació furibundament anticatalana del governador civil de Lleida, protagonitzava la primera “Marxa de la Llibertat” del catalanisme, una expedició pel riu Segre el 30 de setembre del mateix any, tot exhibint una enorme bandera catalana i fent crits en favor de la llibertat de Catalunya.

 

Principal represaliat per aquesta acció, que pagà amb el desterrament administratiu primer a Huelva i més tard a Osca, el 1902 feia cap a Barcelona cridat per l’empresa editora de La Renaixensa. Com a redactor en cap, primer al costat del doctor Martí i Julià, i, després, com a director interí quan es produí la dimissió d’aquest, Arderiu intentà sense èxit redreçar la davallada que patia el portaveu imprès de la Unió Catalanista davant la competència de l’òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya.

 Des de la seva responsabilitat periodística Enric Arderiu faria seus els elements aglutinadors que un separatisme molt incipient començava a desenvolupar al si de la Unió Catalanista: la subestimació de la lluita electoral; la voluntat d’enquadrar amplis sectors populars i un plantejament superador de les Bases de Manresa que anaven quedant obsoletes i anacròniques.

A partir d’aquest moment, Arderiu intensificaria el contingut més il·lustrat del seu catalanisme centrat a la capital del Segrià i, en general, a les terres de Ponent, a partir de múltiples vessants com a historiador, arxiver, lingüista, folklorista, pedagog, investigador, defensor de la llengua catalana, etc. Es tracta d’una obra acadèmica ingent, dins l’objectiu de renacionalitzar el país, en la via de la recuperació de la sobirania que a partir dels primers anys del segle XX feien seva igualment personatges d’aquest mateix separatisme com Vicenç A. Ballester.

A partir de 1912, quan Macià trenca amb la Lliga i inicia el seu esllavissament cap a l’independentisme, Arderiu hi tingué un influx ideològic determinant. Macià personalment descriu aquesta relació afirmant que “era per a mi més que un germà”, D’aquesta manera, Arderiu contribuí decisivament a lligar la trajectòria del líder més conegut d’Estat Català amb un separatisme covat a partir del tombant de segle a redós de la UC, expressió habitual d’uns joves que havien abandonat el camp català per anar a la gran urbs barcelonina, amb els quals, per diferència d’edat, per trajectòria política i personal i, fins i tot, per extracció social, Macià, certament, es trobava força allunyat.

La radicalització social i nacional produïda en el context del final de la Gran Guerra crearen, com és sabut, una conjuntura que, de la convergència entre Francesc Macià i Daniel Cardona, donà lloc a començament de 1919 a la primera organització política de l’independentisme: la Federació Democràtica Nacionalista. La participació directa d’Enric Arderiu en el directori de la FDN no deixava dubte de la seva influència destacada en aquesta primera organització separatista, com es pot comprovar en el seu programa basat en l’aliança de la petita burgesia i la classe obrera en consonància amb la deriva social defensada per la UC a partir de 1904.

 

 

Tanmateix, l’agitació social del moment representaria un fre a les expectatives de desenvolupament polític d’aquest primer projecte orgànic separatista. L’endemà mateix de fer-se pública la constitució de la FDN, el 16 de gener de 1919, a causa de la vaga de la Canadenca, es decretava la suspensió de les garanties constitucionals i, d’aquesta manera, el míting que havia de servir de presentació a Barcelona de la nova formació no es pogué celebrar.

Però, el curt recorregut de la FDN, en oberta contradicció entre la posició de Daniel Cardona, partidari de donar primacia a la lluita paramilitar i a l’enquadrament dels separatistes intransigents, i els impulsos de Macià, més favorables a la participació electoral i a reforçar un front nacionalista que inclogués també als republicans federalistes, semblava avançar ja el que seria la configuració orgànica de les sigles històriques més conegudes de l’independentisme català, Estat Català, conformat definitivament el mes de juliol de 1922.

Així, només dos dies abans de la seva mort, Enric Arderiu en una entrevista amb Macià, en la línia de l’estratègia irlandesa amb la qual tiraria endavant uns quants mesos després EC, “fou tractada la manera d’organitzar i realitzar una acció radicalment electoral i […] mostrava el seu assentiment a tots els mitjans que s’emplessin”.

Enric Arderiu i Valls (Linyola, 1868 – Lleida, 1920)

El 4 de juliol de 1920 es produïa el traspàs d’Enric Arderiu. Però, la llavor ja havia quedat plantada. Fruit de la seva tasca i de la trajectòria independentista de Macià, faria aparició tota una generació de dirigents i militants separatistes procedents de terres lleidatanes amb noms tan destacats com els de Joan Cornudella, els germans Badia, però també Ramon Fabregat i Arrufat, els germans Xammar i Sala, o Antoni Blàvia.

 

Fermí Rubiralta i Casas, llicenciat en Història Contemporània per la UB i doctor en Ciència Política per la EHU/UPV

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail