Els músics catalans dels segles XIX i XX. Els oblidats

S’ha escrit molt sobre el Modernisme i el Noucentisme a Catalunya, els grans noms d’arquitectes, pintors, escultors i escriptors formen part del nostre patrimoni cultural més genuí, fins i tot, alguns han esdevingut bandera i símbol de les nostres reivindicacions nacionalistes. Però, qui coneix els nostres músics?, també hi eren presents en els cenacles artístics i intel·lectuals del moment però la seva obra no és als museus, no es pot retratar com un souvenir de Barcelona ni es pot comprar a les llibreries.

La música esdevé viva quan sona i, mentrestant, resta damunt del pentagrama, muda. Les biblioteques i arxius del nostre país, i més enllà, atresoren una quantitat ingent de partitures mai interpretades ni enregistrades, mortes. És per això que poques persones, ni tan sols les que presumeixen d’alta cultura, han sentit a parlar de Pedrell, Morera, Nicolau, Vidiella, Pujol, Viñes, Malats, etc., i només els sona Pau Casals, Granados i, amb sort, Mompou.

Sortosament, algunes editorials i discogràfiques han apostat en els darrers anys per recuperar una part d’aquest valuós patrimoni. Podem també reivindicar el paper del món coral i el de les cobles que, incansables, en ple franquisme, cantaven en català i no deixaven d’omplir les places amb les sardanes. La pervivència de la llengua està íntimament lligada a les cançons que els orfeons de pobles i ciutats no deixaven de cantar. Tot això, tan nostrat, a molta gent li semblava carrincló i rònec, sobretot a aquells que parlaven en castellà perquè feia més fi.

Però aquí vull parlar de l’anomenada “música clàssica” o “música culta”, simfònica, coral, religiosa, i, especialment de la música per a piano que he volgut donar a conèixer enregistrant el disc “L’escola catalana del piano. Els compositors oblidats”. Algunes de les peces d’aquest disc són “música de saló”: valsos, masurques… però també hi trobem estudis de caràcter tècnic adreçats als alumnes, com en el cas dels composts per P. Tintorer, d’una gran qualitat musical. I obres de més complexitat compositiva i amb un llenguatge més modern com són la fantasia En el Poble Espanyol de Maria Dolors Calvet o Thrénodie de Ricard Viñes.

 

 

La pujança industrial de la Catalunya del Dinou va permetre l’existència d’una gran quantitat d’empreses de construcció de pianos, de botigues d’instruments i de partitures. Les cases burgeses tenien piano, també els cafès més concorreguts tenien el seu pianista fix, alguns d’ells van esdevenir grans intèrprets i compositors com Enric Granados o Carles G. Vidiella. Els concerts es multiplicaven amb el naixement de nombroses associacions promogudes pels mateixos músics que tornaven de la seva formació a Europa amb idees renovades. Publicacions, revistes o editorials s’obrien a Europa i donaven a conèixer compositors com Beethoven a través de concerts divulgatius o de caire historicista.

Alguns pianistes que havien fet carrera a l’estranger obrien acadèmies o esdevenien professors de les institucions oficials del país, tot renovant la pedagogia aplicada al piano amb nous mètodes, sovint creats per ells mateixos.

En aquest context sorgeix el reconegut mestre Joan Baptista Pujol, que s’havia format amb Pere Tintorer, considerat el fundador de la primera escola de piano important a l’Estat espanyol. Deixebles de Pujol foren Isaac Albéniz, Enric Granados, Antoni Nicolau, Carles G. Vidiella, Vicent Costa i Nogueras, Ricard Viñes,  Joaquim Malats, Carme Matas… la llista és molt extensa.

Pujol enviava els seus deixebles més destacats a París, on van entrar en contacte amb els compositors més reconeguts:  Debussy, Ravel, Poulenc, Satie, etc. Tant Viñes com Malats, pianistes de fama internacional, estrenaren obres d’aquests compositors francesos i també divulgaren les obres dels de casa nostra: Mompou, Blancafort, Albéniz i Granados, principalment. Entre tots, destaca la grandiosa figura Felip Pedrell, qui fou mestre de composició de molts d’aquests músics.

 

Alumnes de Charles de Bériot. a Paris. Joaquim Malats està assegut al piano (a la dreta), i dempeus s’identifica, entre d’altres, Maurice Ravel (primer per l’esquerra) i Ricard Viñes, al costat de Malats. (1894 – 1895)

 

Hi ha uns trets comuns en aquests músics catalans, a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme, i és la seva versatilitat: concertistes, pedagogs, dinamitzadors de la vida musical catalana, editors de música impresa i integrats de manera viva i apassionada a la vida cultural i artística de la Catalunya del moment.

Quan ens referim a L’escola catalana del piano assenyalem la línia de transmissió entre mestres i deixebles a partir de Pere Tintorer fins ben entrat el segle XX. No es pot definir un estil compositiu comú però si una manera de fer i d’entendre la música que s’amara de l’esperit del país, Catalunya, però sempre influït pel romanticisme alemany, la música francesa o l’hispanisme tan de moda del moment. Destaca la generositat de tots aquests mestres que volien, a més de conrear la qualitat musical, contribuir a la modernització cultural i artística del país. La seva immensa implicació ha fet, segurament, que malgrat els anys malaguanyats del segle XX que ens va tocar viure, podem recollir encara avui tot el seu mestratge com els inicis d’una autèntica escola.

Encara queden molts noms i manuscrits arraconats, una riquesa que els nostres intèrprets d’avui poden recuperar per fer-ne justícia.

 

Montse Rios i Rallé, pianista

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail