El veritable Joan de Serrallonga

El bandolerisme, el del renaixement i sobretot el del barroc, és un tema molt present a l’imaginari popular català. I, com altres temes i personatges que ja hem tractat en articles anteriors, trobem també unes mancances alarmants de rigor en la seva representació que s’arrosseguen des del segle XIX, han seguit durant el s. XX i continuen dissortadament al s. XXI, i amb l’armament passa el mateix. Afegim que la visió generalitzada sobre el bandolerisme a Catalunya ha anat tan lluny d’osques que ens permet afirmar que és del tot urgent fer una intervenció rigorosa. Insistim, hi ha biaix entre la història imposada i la realitat. Prenem com a exemple en Joan de Serrallonga i veurem el perquè.

Si ens mirem amb deteniment les representacions gràfiques que s’han fet del personatge, el primer que ens crida l’atenció és que en cap d’aquestes recreacions, ja siguin gravats, sèries televisives, còmics, etc. s’ha fet la més mínima reflexió sobre l’època que va viure en Serrallonga (1594 – 1634) i el representen seguint una estètica que, presumptament, vol situar-se al voltant de la Guerra dels Segadors (1640 -1652) i amb un armament talment fora d’època. Si ens fixem en els seus acompanyants, la cosa és molt més greu arribant a semblar suposats pagesos, ja que ni amb això l’encerten, que fins i tot porten faixa i barretina llarga, tot plegat impropi del segle i del context.

Analitzem primer el gravat més conegut, fet al segle XIX, on apareix amb la seva parella i uns quants membres de la seva colla:

 

És una representació romàntica idealitzada pròpia del XIX. Val a dir que, com a coneixedors de la seva biografia, varen encertar el pinyol vestint els personatges principals com a pagesos benestants en un moment indefinit del s. XVII. Cal remarcar que, com era habitual i ja hem vist en altres recreacions artístiques, la preocupació per aquest tema era relativa.

En Serrallonga, com ja comprovareu a la nostra restitució, hauria de portar l’ala del barret més petita, al coll una gorgera o una valona, els cabells més curts per tal que no caiguin a sobre de la gorgera i unes calces amples amb trepes (talls). L’espasa és de les anomenades de petxina cosa que no apareixerà fins entrat el segle XVIII. La seva companya porta un vestit que no segueix cap forma definida i que no val la pena de comentar; tan sols pel greu error que comporta, sí que cal parlar de l’arma que porta, per l’encep o curenya i el gallet semblaria un arcabús, que ja seria coherent amb l’època, però el canó acabat amb forma d’embut com si fos un trabuc de les guerres napoleòniques, és a dir anticipant-se dos segles, està totalment fora de lloc. Per acabar-ho d’adobar, els seus acompanyants presenten una estranya aparença de pagesos amb espardenyes i barretina propis de la visió estereotipada i distorsionada que la gent de ciutat del XIX tenia dels habitants del món rural com es veu en infinitat de gravats.

La visió pròpia del segle XX que s’arrossega fins al XXI no tan sols no aporta res interessant, malgrat que els estudis sobre la història del vestit són abundosos i d’alt rigor, sinó que copia la del segle anterior i a sobre ho fa malament augmentant-ne els errors. Es desvirtua la visió del vestit de la meitat del segle XVII amb tots els tòpics com el capell o barret a la xamberga i botes de mosqueters de Dumas i també cabells llargs entre altres. S’incorpora la presència de bandolers, tots amb cavalls, que tenen un inquietant comportament inspirat en les pel·lícules del Far-West de les quals agafa altres “préstecs” com són les escenes d’acció o anar amb la cara tapada amb un mocador, qui sap si per guardar-se de la pols dels camins de l’oest americà o, tal vegada, per amagar la seva personalitat, en cap cas res a veure amb els bandolers catalans.

“Serrallonga, la llegenda del bandoler” (2008), minisèrie coproduïda per TV3, TVE i Oberon Cinematografica

 

El tractament de l’armament és encara molt pitjor tant pel que fa a la tipologia com en el seu ús. Aquí el rigor és nul arribant a situacions delirants com la de fer servir una pistola amb canó de trabuc insòlita, mosquets portats a manera de fusell, pistoles d’arçó de mitjans del s. XVIII o disparant diversos trets seguits amb una arma d’avantcàrrega sense pensar que un cop s’ha fet el tret calen entre 20 i 30 segons per recarregar-la, la llista es faria llarga.

 

El rigor no abaixa en absolut l’èpica ni l’encotilla. La utilització de personatges històrics en narrativa de ficció és totalment lícita i fins i tot necessària per a reforçar el mite. El que ja no és presentable és la total confusió que es genera entre recreació històrica i la ficció. Alterant la representació rigorosa dels personatges, desvirtuem la història real. No passeu ànsia, tot seguit hi posem fil a l’agulla:

 

Joan de Serrallonga com cal (1620)

La restitució del personatge s’ha fet prenent com a base fonts documentals gràfiques d’aquest període (lògicament no seves) i creuant la informació amb fonts escrites provinents d’inventaris post mortem de persones de la mateixa condició social.

 

El vestit reflecteix el seu nivell social de pagès benestant i per tant, com era habitual, segueix la moda del moment. Porta un capell de feltre blanc de copa rodona, cabells lleugerament llargs amb bigoti i barba retallats. Una valona al voltant del coll li emmarca el cap. Un gipó de mànigues penjants decorat amb petits talls (trepes), calces groguenques amb llargs talls (trepats). Botes altes amb taló, guardapols i esperó, tot per muntar a cavall.

L’armament és de qualitat i d’una tecnologia puntera com correspon a una persona acostumada a tenir-ne, cosa que li ve del seu passat familiar de nyerro, i al mateix temps fer-ne ostentació tal com demana la seva posició social, el passat familiar esmentat i el fet de ser el cap d’una partida important d’homes armats sobre els quals s’ha de significar. Porta una espasa i daga de cinta penjades mitjançant un talabard ornamentat i dues pistoles d’arçó ricament enllaunades de canó de dos pams amb pany de roda, tot plegat, seguint una tecnologia armamentística puntera.

 

 

 

 

 

 

A la restitució del cap de la partida (en Serrallonga), d’un cap de colla i de bandolers de característiques diverses, es fan paleses les diferencies en el vestit i en la qualitat de les armes, el pedrenyal  n’és la més característica de totes. El fet d’anar a cavall també és símbol del seu estatus. Els guarniments del cavall són de qualitat seguint el mateix criteri que la resta de l’equipament.

Quan una partida de bandolers, sometents o combatents de l’especialitat que sigui, té un nombre considerable d’homes, de 20 en amunt, per tal de fer-la més operativa i pràctica en combat, cal subdividir-la i establir un ordre jeràrquic de comandament, igualment com passa a l’exèrcit regular. Aquesta tipologia de combatent acostumat al combat irregular i format amb components de procedències diverses li cal encara mes un ordre jeràrquic estricte per no caure en la inoperància total. En el supòsit que calgués dispersar la colla per posteriorment reagrupar-se cal fer-ho de manera organitzada i encara més si s’actua en llocs diferents simultàniament.

La història oficial no ens ha explicat ben bé com anava això dels bandolers. Els bàndols i les bandositats o parcialitats foren molt arrelades a casa nostra i àdhuc reglamentades per les constitucions catalanes. Els seus membres podien ser de la noblesa, la pagesia, menestrals, consellers, veguers o clergues, és a dir, qualsevol formava part d’un bàndol o altre segons llurs interessos o afinitats familiars o de qualsevol mena i no necessitaven amagar llur identitat, ans al contrari n’eren orgullosos i per tant disposats a la lluita contra la parcialitat rival (avui encara perdura aquesta afició, mireu sinó les famílies polítiques al Principat). Joan Sala, conegut com a Joan de Serrallonga (el seu mas de residència), era dels nyerros, enfrontats als cadells i ufanós de ser-hi i mai hagués tingut la necessitat d’amagar el seu rostre sota un mocador (tampoc no existia la fotografia).

En la mesura que la monarquia s’allunyava dels regnes catalans i els reis no convocaven Corts amb la mateixa freqüència, la desafecció s’accentuà amb el poder polític primer i després amb el poble. La monarquia imperial dels segles XVI i XVII no portava bé, allò de no tenir el monopoli de la violència a Catalunya i l’intent de reprimir les bandositats tampoc no va ser ben rebut pels catalans. La progressiva castellanització dels representants de la corona i dels monestirs no va ajudar a pacificar els ànims precisament. Les estructures paramilitars que representaven els bàndols protagonitzaren la lluita contra l’intervencionisme estranger, principalment castellà, amb gran eficàcia. Foren el pitjor mal son per a l’imperi. Impotents, per a justificar la furiosa repressió contra les bandositats (processos sense garanties, condemnes de forca, tortures, etc.), els representants reials volgueren fer passar per delinqüents comuns o lladres els bandolers, curiosament després de provar de convèncer-los perquè formessin part dels exèrcits del rei, ves per on! Hora és d’esmenar la plana i recuperar els fets com cal.

 

Francesc Riart i Jesús Lloria amb el suport de Vibrant.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail